El PSOE acaba de celebrar quaranta anys de la seva primera victòria en unes eleccions al Congrés. La va aconseguir sota el lideratge de Felipe González, el 28 d’octubre del 1982, amb 202 diputats al Congrés que mai a la història de l’Estat espanyol s’han tornat a repetir. Amb aquella victòria, el socialisme desbancava del poder UCD, que va treure el desastrós resultat d’onze diputats i posava fi a la primera etapa de la Transició. Feia només un any i vuit mesos del cop d’estat del 23 de febrer.
Aquella nit, milers de persones van sortir al carrer a celebrar la primera victòria de l’esquerra en unes eleccions després de gairebé quaranta anys de franquisme. Felipe González, fill d’un empresari del sector ramader de Sevilla, es va presentar sota el lema Por el cambio i va tenyir el mapa de l’Estat espanyol de color vermell, excepte a Galícia, on va guanyar l’Alianza Popular de Manuel Fraga, i el País Basc, on hi va guanyar el PNB.
Un mapa de color vermell amb ministres catalans
Catalunya tampoc va ser una excepció i hi va arrasar, exceptuant les comarques de Girona, on va guanyar Convergència i Unió. Només feia dos anys de la inesperada victòria de Jordi Pujol per davant del socialista Joan Reventós, que el situaria durant 23 anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Eren temps en els quals CIU governava Catalunya, però el socialisme de Raimon Obiols va obtenir 25 diputats al Congrés, més del doble dels 12 de CIU de Miquel Roca.
Segons historiadors com Joan B. Culla i Agustí Colomines, els catalans van votar en aquell es eleccions el socialisme perquè hi havia una voluntat de canvi i tenien una “percepció negativa” del que havia estat UCD i el cop d’Estat del 23-F. “En aquell moment la dictadura es dona per acabada i a Catalunya l’esquerra assoleix una gran importància”, explica el politòleg Xavier Peytibi. En aquest context, Culla explica com “una pila de quadres del PSC van ser cridats per assumir importants responsabilitats al govern espanyol, cosa que no havia passat mai”. L’historiador es refereix als nomenaments de l’aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, com a ministre de Defensa, el nomenament d’Ernest Lluch com a ministre de Sanitat o el de Joan Majó com a ministre d’Indústria. “Això també va anar acompanyat d’un sottogoverno català, entre els quals hi havia Miquel Iceta“, explica Culla.
Tant Culla, com Peytibi i Colomines coincideixen en el fet que els catalans van votar el socialisme amb l’esperança i l’objectiu d’un canvi de rumb. Peyitibi també posa en valor els nomenaments dels ministres catalans i ho equipara amb el nomenament de Carme Chacón com a ministra de Defensa, anys després, sota la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero. “Durant molts anys, el PSOE no podia guanyar sense guanyar Catalunya”, assegura el politòleg.
Sense canvi per Catalunya amb un plantejament “jacobí”
Tot i aquests nomenaments simbòlics, tant Culla com Colomines coincideixen en el fet que el balanç d’aquelles eleccions no van tenir un resultat efectiu per a Catalunya. “Les expectatives que s’havien creat no es van acabar traduint en res. No va canviar l’organització i l’estructura de l’Estat, el federalisme no es va fer efectiu”, assegura Agustí Colomines, que opina que el PSOE va acabar seguint tots els “bicis del règim del 78′”. “Terrorisme d’Estat, amiguismes… Crec que el PSOE fa retòrica i no creu en el federalisme ni el republicanisme”, considera l’historiador, que recorda també el discurs d’Alfonso Guerra sobre l’Estatut del 2006, del qual va dir que li havien “passat el ribot” per rebaixar-lo.
En aquest sentit, Culla també assenyala que per al PSC el resultat també va tenir avantatges i inconvenients. “Van aconseguir una experiència de gestió que no tenien”, assegura com a aspecte positiu. Però considera que Felipe González, amb la majoria absoluta entre mans, “va fer el que va fer sense prestar atenció als plantejaments més catalanistes“. “El PSC no va poder aplicar el catalanisme que estava estipulat al seu programa electoral i el PSOE es va caracteritzar per un comportament molt jacobí“, explica Culla. També destaca els enfrontaments que va tenir amb Jordi Pujol arran del cas Banca Catalana. En aquest context, considera que el plantejament del PSOE va provocar la primera majoria absoluta de Jordi Pujol en les eleccions al Parlament de Catalunya l’any 1984, quan va assolir la històrica xifra de 72 diputats, en contra dels 41 del socialista Raimon Obiols.
Quan el PSOE necessita CIU, ve el canvi
“La gent es va adonar que el PSC era una secció del PSOE“, afirma l’historiador. Tot i els plantejaments federalistes del PSC, Culla considera que Felipe González es va encarregar d’evitar la seva execució. “Com volies que Narcís Serra fes una política catalanista des de Madrid sent ministre de Defensa, o a Sanitat? El PSC va quedar etiquetat com un partit que està bé per governar Espanya però per Catalunya, no”.
De fet, assegura que ni tan sols hi va haver un canvi especial en l’actitud del PSOE cap a Catalunya comparant-ho amb UCD. “Quan va canviar tot plegat va ser quan va necessitar els vots de Convergència i Unió per governar”, és a dir, quan Felipe González va perdre la majoria absoluta.
2
2
