L’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau (Banyoles, 1951) ha estat els darrers dies donant explicacions sobre l’acord entre quatre grups parlamentaris sobre el català, ja que en va ser una de les impulsores. En aquesta entrevista amb EL MÓN, la que havia estat responsable del departament amb Artur Mas defensa la iniciativa i explica quin ha estat el seu paper. Lamenta que la presentació d’una modificació tan rellevant no comptés amb la presència de “líders polítics més importants” per part dels partits proposants i que no es fes amb una “millor comunicació”. De fet, troba “horrorós” com es va materialitzar la posada en escena de l’acord. Més enllà d’aquesta errada, Rigau defensa que l’operació que s’ha desplegat permet preservar el model català d’escola i recorda, davant les crítiques, que el castellà mai ha estat exclòs de la normativa catalana per a l’escola. Contràriament al que diuen els crítics a la modificació, l’exconsellera assegura que el canvi no afecta la regulació de la immersió, fixada en la Llei d’Educació de Catalunya, que no es toca. Tot i així, Rigau reconeix que si ella no hagués participat en aquesta iniciativa i no hagués tingut més informació de context també hagués considerat “molt estrany” l’acord. És per això que creu que cal explicar-se més.
Què la va impulsar a implicar-se com ho ha fet en una qüestió tan complexa com aquesta?
Soc una persona que ve, des dels anys 70, treballant per l’escola. Veient que està en perill, em poso en marxa una vegada més a la meva vida. I ja està. Però la responsabilitat última és, evidentment, dels partits i dels grups parlamentaris. Simplement el que faig és donar un toc d’alerta i advertir que tenim un problema, una espasa de Dàmocles molt gran sobre l’escola catalana que no havíem tingut mai i, si no es reacciona, serà el TSJC qui decidirà la política lingüística escolar. Faig aquesta alerta i alhora dic que requereix una resposta que crec que ha de ser de consens polític davant d’un tema que afecta el conjunt de la societat. Hi ha d’haver la major resposta política parlamentària factible, partint d’una base, que el català és la llengua de tots, no és només la llengua dels independentistes. Davant d’un problema molt important, necessitem una resposta important. Com que és una situació nova, cal una resposta també nova, t’agradi més o menys. Però no podem continuar responent amb les mateixes eines amb què responíem fa 15 anys.
“La proposta de la CUP de fer del català l’única llengua vehicular a l’escola és inviable i il·legal”
Quina és aquesta espasa de Dàmocles que creu que hi ha sobre el sistema?
Una derivada de la sentència de l’Estatut del 2010, que es va anar traduint en diferents iniciatives legislatives, primer la llei Wert del PP i després la llei Celáa, que és la del PSOE, que va tenir els vots d’ERC. Al meu entendre, aquesta no és la millor resposta que podíem tenir, però és la que és. La del PP deia que tot l’ensenyament s’havia de poder rebre en castellà i la d’ara et diu que s’ha de garantir el dret a rebre ensenyaments en castellà. Per tant, la Generalitat pot dir en quin moment, com i quan fa efectiu aquest mandat. Aquest és un matís important. Tots els que reclamen que els seus fills rebin l’ensenyament en castellà funcionen encara amb el marc mental de la llei Wert, però en la sentència sobre aquesta llei va quedar més que clar que no existeix el dret dels pares a triar la llengua d’escolarització dels fills.
Aquest tema és important perquè darrere hi ha el model de societat que volem. Recordo com el ministre Wert em pressionava molt i em volia convèncer que a Catalunya havíem de tenir el model basc (d’escoles en èuscar, escoles en castellà i escoles que fan bilingüisme), i jo li deia sempre que a Catalunya sempre ens hem proposat no separar mai per raó de llengua. Al meu entendre, que siguin els tribunals que et diguin el paper que el castellà ha de tenir en el sistema educatiu és un atemptat a les nostres competències. Aquestes van quedar molt tocades en la sentència de l’Estatut del 2010 i, per tant, hem de tenir-ho present a l’hora de reaccionar. Crec que seria molt pitjor davant d’aquest problema anar cap al model basc —que sé que hi ha gent que ho começa a demanar—, amb escoles en català deixant les privades espavilar-se, i que les oficials tendeixin a fer el que la sentència del Constitucional diu, tendir al 50%.
Qui comença a demanar aquest model basc?
És un perill, des del punt de vista dels que als anys 70 i 80 vam defensar sempre que no separaríem els nens per raó de llengua. Sempre vam dir que Catalunya era un sol poble i que l’escola havia de donar els mitjans i el sentit de pertinença perquè tothom se sentís del mateix poble, compartint una llengua pròpia del país, amb la llibertat després que cadascú utilitzi les dues. L’objectiu final sempre ha sigut estar tots barrejats sense prevaldre la llengua dels pares, sinó la pròpia de Catalunya i garantint el doble coneixement en acabar l’escolaritat obligatòria. Aquest era l’esquema. I això per a mi és el que hem de veure: quina solució hem de donar davant d’aquesta ingerència judicial per preservar el model. Això és el que intenta fer l’acord i aquesta és la meva reflexió. Aleshores els grups parlamentaris són els que han de redactar els textos que facin possible la conciliació d’aquest objectiu important de model de societat a Catalunya amb el compliment judicial per tal que els centres tinguin seguretat jurídica.
Hi ha qui diu que repetir que la immersió en català ha estat un model d’èxit és un mantra que no és cert.
Aquí hi ha una confusió. S’ha de deixar clar que la immersió és una metodologia que s’aplica bàsicament en els primers anys de l’escolaritat, en el procés de la lectoescriptura. És aquell procediment de presència intensiva del català perquè tothom domini la llengua oralment per poder passar després a un domini escrit. Això és propi de l’ensenyament primari. A partir d’aquí, l’escola catalana, en general, utilitza normalment el català en llengua i continguts, però un no pot imaginar-se la immersió al batxillerat. Amb una llengua que tu ja coneixes ja no és immersió, és el conreu d’aquella llengua, de l’aprofitament, l’aprofundiment i la seva millora. Com es pot dir que la immersió ha fracassat si tots els que hem sigut docents tenim tants i tants exalumnes que van arribar a l’escola desconeixent el català i ara el parlen perfectament?
Un altra cosa és la presència del castellà a la secundària. Bàsicament, pot haver crescut en els darrers temps l’ús del castellà per impartir matèries. La generació dels que vam construir el model estava molt entrenada a no canviar de llengua. Avui dia a qualsevol lloc veiem molta gent que sap català i que, per si de cas, s’adreça en castellà a un desconegut, o bé, si parla en castellà, li canvia de llengua. Aquest canvi de llengua que ha fet la societat en general, renunciant a mantenir el català i passant-se directament al castellà, també pot haver passat dintre les aules i la docència. I, per tant, el que cal és en els programes d’impuls de la llengua que ha anunciat el Govern explicar que tot professor, encara que ensenyi matemàtiques o ciències, és professor de llengua.
S’ha confiat massa en el paper exclusiu de l’escola per preservar el català?
Hem de reconèixer que segurament es va confiar massa que la llengua se salvaria a través de l’escola, bàsicament. Hi va haver un temps que vam dir a l’escola i TV3, però els canvis sociolingüístics que hi ha hagut a nivell demogràfic han posat en qüestió que l’escola sola pugui fer front a la normalització lingüística. Per tant, calen moltes més accions. Perquè fins i tot el nen d’entorn català que parla bé la llengua i coneix el castellà, quan surt de casa i entra a internet troba 25.000 coses en castellà; quan vol fer una cosa per agradar —com que vol likes— ho fa en castellà. Arriben a casa i troben que està posada Tele 5. Això ha canviat molt. Per tant, l’escola per si sola ho té molt difícil. Aquesta és la part sociològica. I l’altra és la part política, quan a partir de l’aparició de Cs a Catalunya comencen a polititzar la llengua i acaba als tribunals. És on som ara, en una via que no té en compte ni la sociologia ni la pedagogia.
Com s’explica vostè aquesta reacció tant negativa a la proposta dels quatre partits?
Depèn de per a qui. A mi em consta que als directors escolars, que són els que han d’administrar la qüestió, hi estan majoritàriament a favor. Una cosa són els responsables de l’escola, que són els que han d’executar-la, que han d’aplicar la política lingüística i poden ser titllats de desobedients i, per tant, ser condemnats. Aquests valoren que hi hagi una resposta que els avali jurídicament. Qui no té responsabilitats a nivell d’escola pot ser molt més maximalista, però és que governar és conciliar posicions i donar seguretat jurídica a la teva gent.
La CUP va presentar un dia abans de l’acord una proposta que planteja l’exclusivitat del català com a llengua vehicular i assegura qu està consensuada amb la comunitat educativa.
Una de les crítiques que s’ha fet a la proposició que han fet els quatre grups parlamentaris és que s’ha fet sense consulta a les bases i les entitats de defensa del català. I jo pregunto a qui va consultar la CUP, que la va entrar un dia abans sense parlar amb ningú.
Diuen que amb la comunitat educativa.
La comunitat educativa és molt àmplia. A mi em consta que aquesta proposició [la dels quatre partits] també s’havia comentat amb les principals entitats vinculades a la llengua, Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua, evidentment. Però la CUP no ho havia compartit amb cap altre partit ni grup parlamentari ni amb els sindicats majoritaris, potser ho havia fet amb USTEC, però amb els altres sindicats no, ni amb les entitats de l’escola concertada. La comunitat educativa agafa tothom, no pots segrestar-la com una cosa que és teva. Per tant, per què a uns se’ls fa aquest retret i als altres no quan la CUP fa una proposta que és absolutament inviable i il·legal?
On condueix reclamar l’exclusivitat del català com a llengua vehicular en els termes en què ho defensa la CUP en la seva proposta?
Directament als tribunals, i aquesta vegada amb raó. Perquè mai el castellà ha estat exclòs de l’escola. Una altra cosa és que comencés a haver-hi un grup polític que demanés el dret a triar la llengua de l’escola dels seus fills. I d’aquest dret polític que deien que existia, que no ha estat reconegut per cap sentència, n’ha quedat l’exigència de la solució que han trobat els tribunals a respondre a aquest dret amb el fet que el castellà tingui una presència concreta en el sistema educatiu, utilitzant el que diu la sentència del 2010. A la gent no li agrada reconèixer-ho, però és que a mi tampoc m’agrada tot això. La sentència [del TC] del 2010 deia que el català era la llengua pròpia però va caure que fós la d’ús preferent. A partir d’aquí, el tribunal va començar a fer jurisprudència de com havia de ser tractat el castellà a l’escola.
Per què es proposa retocar la llei de Política Lingüística que és el marc general? Perquè precisament la llei que regula la immersió, que regula els projectes lingüístics, l’acollida dels nouvinguts, el tractament de les llengües estrangeres és la Llei d’Educació de Catalunya. Això es manté intacte. Els que diuen que això va en contra de la immersió no poden justificar-ho, no ho poden explicar perquè l’article 15 de la LEC, que explica quins són els programes d’immersió lingüística, continua vigent.
“Si ens mostrem febles i dividits donem força als que reclamen l’execució de la sentència”
Per tant, a tota aquesta gent els demana que recapacitin? Els falta informació per canviar el seu posicionament i veure més favorablement l’acord dels quatre?
Entenc que si no hi ha una comunicació acurada del text presentat pels grups, sense una contextualització de per què apareixia, es poden haver creat molts dubtes en gent que estima i defensa l’escola catalana. Segurament que a mi mateixa, si no hagués format part d’aquest context, m’hauria estranyat molt. Ho reconec. Per tant, crec que el que s’ha de fer és comunicar molt millor, no enrocar-se en determinades posicions i tenir clares quines són les alternatives, que només són tres: no fer res i a partir d’aquesta setmana el TSJC ja pot instar a l’aplicació de la sentència que diu com a mínim el 25% (podria ser més); intentar regular-ho el Govern —perquè la denúncia és per inactivitat legislativa—, que és el que s’ha fet, i ja s’explicarà com fer-ho amb un decret de manera que es pugui salvaguardar el model a Catalunya el màxim; i l’altra és instar a la desobediència als centres, que aquesta és l’opció que sembla que hi ha molta gent que creu que seria l’oportuna com a element més de la confrontació de l’Estat i la Generalitat. I jo em pregunto: durant tots aquests anys que hem tingut sentències i degoteig de casos personals que demanaven el 25% per un nen o un altre per què no s’ha instat a la desobediència d’aquests 25% puntuals i ara s’ha d’instar a la desobediència de tot el sistema?
Qui pensa que instarà a la desobediència?
Els que creuen que els centres no han d’aplicar el que dictamini el TSJC, que ni la Generalitat ho ha de regular i que quan el TSJC ho apliqui s’ha de desobeir.
Veu marge per fer molts canvis al text que s’ha d’aprovar?
És una dinàmica parlamentària i no em correspon a mi. Com a exconsellera continuo amatent a les qüestions de llengua per veure si la defensa que en fem és l’adequada. Em va semblar que s’havia de fer alguna cosa. Faltava un mes per a l’execució de la sentència i hi havia molta gent que deia que si només era un 25% rai, que ja es faria bé el 75%, sense tenir present que la sentència diu com a mínim el 25%. Per tant, l’endemà podria sortir un pare dient que com que la Generalitat no havia regulat el paper del castellà a l’escola ell en demanava un 48%. I per què calia fer el canvi a través d’una llei? Perquè les atribucions del TSJC són actuar sobre ordres, resolucions i decrets, però no per sobre una llei del Parlament. Si es fa una llei només s’hi pot pronunciar el Constitucional, i com que és un tema tan delicat, amb un termini tan just, si s’arriba a muntar una assemblea nacional no sé què hauria passat, però no hauríem arribat a temps segur. En canvi, ara hi ha un període d’esmenes, que jo crec que poden aprofitar els grups. A vegades les frases, tal com estan redactades o col·locades poden permetre diferents interpretacions.
Estic convençuda que trobaran la fórmula per deixar clar el que ja diu la pròpia llei i que també diu el text, que el català és la llengua normalment emprada pel sistema educatiu (si es va al diccionari això vol dir “generalment”, que no “exclusivament”). La llengua de l’escola normalment emprada és el català, això ho diu la llei. Aquesta proposició també intenta adequar el redactat de la llei del 98, que era pre-estatutària [prèvia a l’Estatut vigent] per donar compliment a la sentència del 2010, que havia derivat en tot això. Es tracta de donar seguretat jurídica als centres establint que la presència de les llengües oficials vindrà determinada i autoritzada pel Departament, perquè ara ha semblat que tots els centres podien fer el que volguessin, i no. Per què aquesta proposició de llei no especifica que els centres no podran fer el que vulguin? Perquè les maneres de fer són pròpies dels decrets i no de la llei, per tècnica jurídica. Però si ha de quedar més clar i ha d’estar a la proposició de llei, sacrifiquem la bona tècnica jurídica, però deixem clar el missatge.
Ha sortit un manifest contra la modificació proposada i aquest dissabte hi ha hagut una manifestació. Li preocupa?
El que ens ha de preocupar són les manifestacions de les associacions de la Guàrdia civil i les que demanen el bilingüisme a l’escola. Són aquestes les que nosaltres hem de saber aturar i gestionar. Amb qui hi ha més distància? Amb els que demanen l’execució de la sentència. Ara hem de saber explicar bé per què hem de saber evitar l’execució de la sentència. És aquí on ens hem d’esforçar.
“Els que diuen que això va en contra de la immersió no poden justificar-ho, perquè l’article 15 de la LEC, que explica quins són els programes d’immersió lingüística, continua vigent”
Creu que per als tribunals serà suficient el que s’ha fet?
Això és com tot en la política catalana. Si ens mostrem febles i dividits donem força als que reclamen l’execució de la sentència.
Li va sorprendre la reacció de JxCat? Amb qui havia parlat vostè abans?
Amb gent molt important de Junts, com també gent del PSC molt rellevant i gent d’ERC i els comuns, la consellera de Cultura i el seu equip, el secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, que està endegant un magnífic pla d’impuls del català als centres i va acollir aquesta proposta. Jo sola no hagués pogut fer res, jo soc jo i el meu mòbil. La meva proposta era connectar i parlar amb els màxims responsables dels grups parlamentaris, convèncer-los de la necessitat de fer una actuació legislativa del Parlament perquè el TSJC no tingués possibilitat d’executar la sentència perquè aquesta es basava en la inactivitat del Govern. Si el Govern anuncia una llei amb un posterior decret es demostra que hi ha activitat.
I tot això arrenca en una associació socialista, la Rafael Campalans…
Sí. A mi em va costar decidir anar o no anar a una invitació del PSC, a seure al costat de Societat Civil Catalana. Però vaig pensar que, tal com estàvem, la situació del país requeria obrir-se al consens i el consens no és només de paraula, s’ha de practicar també amb la presència. Ells també van fer un esforç convidant una persona que sabien que discrepa radicalment de com han anat les coses, però que ja entén que aquesta nova etapa que vivim, en temes com ara la llengua, necessita aquest consens. Allà vaig veure que era possible treballar en aquesta línia i és per això que vaig prendre la decisió d’instar a que això es portés a terme. A partir d’aquí, la responsabilitat evidentment va ser dels parlamentaris.
Troba que hi ha molta descompensació entre les expectatives de molts sectors i el que la realitat permet?
Hi ha molta gent que diu el que han de fer els directors de les escoles. Resulta que la gent parla dels inspectors i dels directors i jo em pregunto si hi han parlat. Estan intentant dir als directors el que han de fer?
El conseller no pot assumir la responsabilitat?
Tant de bo, però el fiscal ja ens ha dit que no. Aquesta opció políticament era la correcta, també hi estaria d’acord. Jo vaig ser inhabilitada com a consellera per això. Si això ho salvés la inhabilitació del conseller, l’animaria a desobeir, però no ho salva, perquè el fiscal ja ha dit que no actuarà sobre el conseller sinó sobre els directors de les escoles.
Per què l’acord es va comunicar de pressa i amb escasses explicacions?
Crec que hi ha una qüestió prèvia. Un tema tan important com l’anuncia d’aquest acord per la llengua requeria la presència de líders polítics més importants i una comunicació millor. Això ho lamento molt, segurament soc la primera de lamentar-ho. Va ser horrorós.
Els periodistes presents ja notaven que alguna cosa passava.
Passava alguna cosa perquè ja veien a venir que hi hauria gent que ho trobaria poc. Però tu has de tenir autoritat i t’has d’imposar.
És moment d’aparcar posicions maximalistes en el terreny de la llengua?
En el terreny de la llengua crec que les entitats han de poder aspirar al màxim i comprenc les posicions més ambicioses i les comparteixo, per això soc membre d’aquestes entitats. Però una cosa és formar part d’una entitat, que està molt bé mantenir la flama i el far ben il·luminat, i l’altra és fer front als mandats judicials i a la governabilitat dels centres. I ningú ha d’ocupar el paper de l’altre.
1 
