Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969) arriba a la seva quarta Diada com a presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i serà, per tant, l’última. Rep El Món a la seu de l’entitat dos dies abans. El local és un formiguer de gent que s’hi acosta a comprar samarretes per anar a la manifestació independentista majoritària de l’Onze de Setembre, i s’està preparant la sala de premsa per a l’última roda de premsa, en què posaran èmfasi en les mesures bàsiques per evitar el risc de contagis de Covid. La clau és sobretot evitar una aglomeració descontrolada en el punt d’arrencada, per això han sectoritzat el carrer Pau Claris per trams i cadascú ha d’anar al tram que li toca, indicat en un mapa.
A més d’evitar els contagis, l’altra gran pressió la remobilització de l’independentisme. La convocatòria de la Diada de l’ANC s’ha convertit en un termòmetre de l’estat de l’independentisme. Com s’ha de llegir l’assistència que hi hagi aquest any?
És una manifestació de represa. Portem un any i mig de pandèmia i l’última gran concentració independentista va ser la del febrer del 2020, just abans de la pandèmia. Després hi ha hagut les eleccions al Parlament que han centrat la dinàmica política de l’últim any i ara és la represa de sortir al carrer. Però crec que cal defugir d’estar situant l’Onze de Setembre permanentment com a indicador total del nivell de mobilització. Mantenir una mobilització massiva de més d’un milió de persones més de deu anys seguits, sense que sigui reactiva a alguna cosa concreta que hagi passat és una cosa molt extraordinària. No podem avaluar la mobilització només per la manifestació de la Diada, tot i que evidentment és molt important i no hi renunciem mai, perquè és el dia de la festa nacional de Catalunya i el dia que es commemora la pèrdua de les institucions catalanes i l’annexió a Espanya que va suposar la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta.
O sigui, que no volen adquirir un compromís amb cap xifra com a objectiu.
Creiem que es comptarà en centenars de milers de persones i no per desenes de milers, serà amb sis dígits. I és important l’assistència en un context polític en què hi ha una voluntat molt diversa de desmobilitzar l’independentisme i d’establir escenaris a mitjà i llarg termini i desmobilitzar el present i pseudo-normalitzar-lo, com si no hi hagués repressió, no hagués passat res, no haguéssim votat en el referèndum de l’1-O. En aquest tipus d’escenari és quan és més important que hi hagi mobilització. I precisament perquè hi ha aquesta voluntat d’enterrar el que va fer aquest poble l’octubre del 2017 hem plantejat una doble mobilització de l’Onze de Setembre i el Primer d’Octubre, treballant ja també de cara als actes de l’aniversari del referèndum i el 3-O.
Com s’explica que es parli de desmobilització de l’independentisme quan té el 52% del vot de les últimes eleccions al Parlament?
La fortalesa de l’independentisme en termes electorals i la mobilització no són coses sinònimes sempre. Veiem fort l’independentisme escocès perquè guanya eleccions de manera ininterrompuda i té projecte. Van perdre el referèndum, però quan han canviat les circumstàncies pel Brexit en tornen a plantejar un altre, i el Regne Unit semblava que els el negava però ells van fent i el tiraran endavant. I en canvi les manifestacions que fan, pel que fa al volum, són com les que aquí hi pugui haver en una capital de comarca. No ens podem deixar portar pel pessimisme. La gent pot estar irritada perquè ara mateix no hi ha projecte polític però si anem al passat recent, la manifestació del 2011 va ser molt pobre, més que la del 2010 o del 2009. I un any després hi va haver el gran esclat de la manifestació del 2012.
L’independentisme és fort, té estructures fortes, entitats amb molts socis. S’estan enfortint els sindicats independentistes, es creen associacions d’empresaris independentistes, Plataforma per la Llengua està molt forta, i electoralment s’ha superat per primer cop el 50%. El que no hi ha ara és un pla per fer la independència a curt termini amb unitat estratègica, i això es pot reflectir en la mobilització. Per això diem que, justament, si volem accelerar que hi hagi aquest pla per a la independència, hem de tenir en compte que sempre ha sigut des de baix, la força de la mobilització, la que ha pressionat perquè això canviï.
Què és pitjor, que no hi hagi projecte a curt termini o que no hi hagi unitat estratègica?
Que no hi hagi projecte a curt termini. La unitat estratègica és desitjable si hi ha un projecte sòlid a curt termini. Però el més important és que hi hagi projecte. Què volem dir amb ‘unitat estratègica’? Perquè si volem dir que hi hagi només un partit independentista o que tothom faci el mateix… En un projecte tan complex tenir peces diferents que facin funcions diferents ajuda. La diversitat del moviment és un valor. El que no es pot fer és la divisió. Però, per exemple, les entitats hem de tenir una distància respecte del poder que van perdre el 2017 quan estaven a l’estat major, que en aquell moment va ser útil, però després no van pressionar com havien de pressionar quan es va suspendre la declaració d’independència.
Però el projecte a curt termini és possible sense la unitat estratègica?
Evidentment és necessària, però si no pots alinear el moviment popular amb els partits independentistes i les institucions governades per aquests partits el moviment ha de fer un pas endavant i anar per davant. Perquè si va ser possible l’1-O és perquè la gent veia que els seus dirigents estaven disposats a arriscar, i és una sensació que ara no tenim.
En el manifest que han distribuït a les territorials parlen de tornar a arrossegar les institucions. S’ha tornat a la casella de sortida, en la del 2012?
Els projectes dels partits són de tornar a la casella de sortida. Tot el que es basi a tornar a demanar un referèndum acordat a l’estat espanyol és tornar a la casella de sortida. És el que es demanava el 2012 i el que es va anar a demanar al Congrés el 2014. Per tant, si els partits han tornat a la casella de sortida, nosaltres hem de tornar a la casella de sortida com la del 2012 i tornar a pressionar. I no hem d’oblidar que aixó es fa no només amb manifestacions sinó fent coses directament, com per exemple les consultes populars.
Però tot això ja està fet. Les consultes, el referèndum. S’ha acabat les idees? Quines han de ser les noves?
Ja hem gastat molts cartutxos però sortiran idees noves. Ja n’hi ha hagut algunes posteriors al 2017, com Eines de País, la Cambra de Comerç, reforçar el sindicalisme.
I si l’independentisme perd la Cambra de Comerç de Barcelona?
Doncs aquest ja és un repte. Eines de País ha de guanyar a Terrassa, on van fer un molt bon resultat però no van guanyar, i mantenir Barcelona. Això és el que hem de fer, plantejar-nos objectius a curt termini assolibles que representin victòries i donin moral.
De moment el que hi ha és el fiasco de l’aeroport…
I hi ha el mateix risc amb la taula de diàleg. Hi ha el risc clar que el govern espanyol hi porti projectes d’infraestructures i finançament autonòmic i el govern català l’autodeterminació i l’amnistia i es quedarà amb la imatge antipàtica de ser el que rebutja coses que semblen que són un progrés per a Catalunya, cosa de la qual se’n beneficiarà el PSC, que és l’objectiu que tenen. Són molts hàbils i el PSOE és el més hàbil de tots. Que no recordem tots els enganys de Zapatero? Sembla que no tinguem memòria. El que no arrenques quan l’altre et necessita, és una mica ingenu pensar que ho arrencaràs quan ja li has donat els vots per a la investidura.
En el cas de l’aeroport, no ens va agradar gens que es presentés com un gran acord per a una gran inversió sense cap element de sobirania. Ens havíem passat dècades dient que el problema de l’aeroport era la gestió centralista d’AENA i que a AENA no li interessava que l’aeroport de Barcelona fos un ‘hub’. Ara, de cop i volta, ens creiem que allargant una pista ja serà un ‘hub’, quan el ‘hub’ continuaria sent Barajas? És evident que ha sigut una presa de pèl intel·ligent per part del govern del PSOE, perquè ara hi haurà una gran quantitat de gent que dirà que els independentistes fan que les inversions no vinguin a Catalunya. Són els riscos de tornar a fer gestió autonomista.
I quina ha ser la reacció ara?
La gent ha de sortir al carrer per reclamar al Govern que deixi d’actuar així i que emprenguin un projecte propi i autocentrat per fer la independència i deixar d’estar pendents de l’Estat. Que aquí quan hem sumat i hem sigut forts ha sigut quan hem tingut un projecte propi fort, centrat en l’autodeterminació. En aquest cas seria culminar el procés d’autodeterminació que vam començar l’1-O.
Abans posava l’exemple d’Escòcia, que actua com els lluitadors de judo, que aprofita la força del contrari quan la canalitza de manera equivocada, com amb el Brexit. Quina seria aquesta via a Catalunya?
Utilitzar la repressió com un boomerang contra l’Estat. Si ens vulneren drets fonamentals, ho denunciem a organismes internacionals, incloses les multes arbitràries. El que passa és que l’Estat s’ha adonat que això li suposava un cost molt alt i ha donat els indults per esborrar la repressió més visible, la dels presos.
L’efecte internacional dels indults, que li ha funcionat al govern espanyol, com es contraresta?
Argumentant que ho han fet perquè s’hi han vist obligats pels dictàmens internacionals. I no aturar-nos fins que hi hagi una anul·lació del judici i una reparació dels danys. I en el cas del Tribunal de Comptes, el fet que premis Nobel d’arreu del món ho critiquessin arran del cas d’Andreu Mas-Colell s’ha d’aprofitar per fer veure que l’Estat està actuant com feia el franquisme, que després de la via penal es requisaven els béns dels desafectes. Actuen com en el franquisme, amb una vulneració de drets total i absoluta. Amb el judici del Suprem criminalitzen exercir l’autodeterminació, però amb la causa de l’acció exterior del Tribunal de Comptes criminalitzen fins i tot parlar-ne. Tot això genera una causa general que si s’afrontés internacionalment amb unitat estratègica ens donaria molta força. Tant de bo estiguéssim centrats en això, que és combatre l’Estat, i no a esperar que l’Estat ens concedeixi alguna cosa.
Per què es va arribar a aquest acord de l’aeroport?
Crec que han canviat el joc de la gallina que van fer el 2017, a veure qui aguantava més perquè cap dels dos partits volia ser el que frenés, per un altre joc. Amb els Jocs d’Hivern i l’aeroport, el que sembla és que Junts i ERC competeixin per veure qui és més pragmàtic i qui porta més peix al cove. Si segueixen així, al PSC no li caldrà guanyar les eleccions.
El fracàs d’aquest anunci pot ser un dels fets reactius que vostè esmentava per estimular la participació en la manifestació d’aquesta Diada?
És una humiliació més i és veritat que les humiliacions moltes vegades han tingut aquest efecte. Però l’independentisme també ha canviat.
En quin sentit?
Ja no és tan victimista, ja no respon a aquesta mena d’estímuls. Però en tot cas tampoc sabrem per què ve la gent a la manifestació. Ara funciona més l’esperit crític i no el derrotista, així és com ha de venir la gent a la manifestació. I el que realment mobilitza és el tenir un projecte.
