Molts historiadors dels moviments polítics a Catalunya i a l’Estat espanyol raonen que el PSOE mai va tenir un paper destacat fins als anys vuitanta del segle passat. És a dir, quan va ser fort a Catalunya, després de la desfeta del gran partit de lluita contra la dictadura, el PSUC. El socialisme va costar d’imposar a Catalunya, tot i que el país era una biosfera perfecta pel gran moviment obrer que existia al país com a fàbrica del segle XIX.
Però l’anarquisme va arribar a primer i se’n va endur la palma. De fet, l’únic vestigi dels socialistes a Catalunya eren els batejats com a “possibilistes” un moviment que topava obertament amb l’estratègia del PSOE de Pablo Iglesias i que va acabar per entrebancar la creació d’un Partit Socialista mirall de l’espanyol a Catalunya. El PSC actual no es va fundar fins a l’any 1977 fruit de la fusió de tres formacions. Però va topar de nou amb un partit, aquesta vegada situat al centredreta com CiU, que li va impedir arribar a governar la Generalitat fins a l’any 2003. Tot i això, el PSC es va articular com un gran poder territorial, amb alcaldies claus i històriques com Lleida, Girona, Sabadell, Barcelona o l’Hospitalet del Llobregat.
Diferents candidats van intentar tombar el president Pujol, però van perdre bous i esquelles en l’intent. Però un cop Pujol va cedir el llegat a Artur Mas, el PSC amb una amalgama d’independents anomenada Ciutadans pel Canvi- on un dels seus membres més destacats era l’actual conseller de Salut a l’exili, Toni Comín- va assolir la casa dels Canonges, gràcies a Pasqual Maragall i, sobretot, al pacte del Tinell, que articulava el primer tripartit, o “govern d’esquerres i catalanista”, forjat per PSC, ERC i ICV-EUiA. Una fórmula que es va repetir el 2006, però aquest cop amb José Montilla de president. Fins al moment, el PSC ha tingut vuit candidats a la presidència de la Generalitat i dos presidents. El 12 de maig esperen tenir números per ampliar la llista d’inquilins del Palau de la Generalitat.
Del 1977, als ajuntaments
El PSC va néixer al Palau de Congressos de Montjuïc amb un conclave que portava per títol el Congrés de la Unitat. Durant el 15 i 16 de juliol, seguint les directrius del Pacte d’Abril que havia tramat la candidatura Socialistes de Catalunya per a la contesa electoral del 1977, es van celebrar quatre congressos. Tres de dissolució dels partits materns del PSC: el PSC reagrupament, el PSC Congrés i la Federació Catalana del PSOE. I finalment, el congrés fundacional del PSC-PSOE. Una fundació que recuperava el fiasco de Congrés de 1933, d’unificar el socialisme català que representaven la FSC del PSOE i la Unió Socialista de Catalunya. Aquest congrés va triar Joan Reventós com a primer secretari del nou partit, però s’hi afegien prohoms de la resta de partits dissolts, formacions on militaven Eduardo Martín Toval, José María Triginer o Josep Pallach.
La socialdemocràcia, amb un punt marxista, es posava en marxa a Catalunya amb una formació cosina del PSOE. Però l’expectativa electoral d’una victòria a les eleccions de 20 de març de 1980 es va veure ofegada. Els socialistes, amb Joan Reventós al capdavant, obté 608.689 vots i 32 escons. Jordi Pujol guanya les eleccions amb 43 escons i serà investit president de la Generalitat amb el suport de Centristes de Catalunya-UCD i ERC. La jugada dels Centristes i dels d’aleshores Heribert Barrera va excloure la possibilitat d’un govern d’esquerres a la Generalitat. Una decisió que marcaria decisivament el rumb dels socialistes a Catalunya que no tornarien a gaudir d’una oportunitat millor per assolir la casa dels Canonges fins al 2003. Però, la formació va aprofitar l’avinentesa per escampar el seu poder arreu del país a través dels municipis i les diputacions. Una operació que es va saldar amb un èxit que encara perdura.
La travessa del desert
Les eleccions del 1980 i la investidura de Jordi Pujol van determinar el futur electoral dels socialistes. El 1984 els socialistes van començar un trajecte de derrotes tot i mantenir pràcticament sempre els mateixos vots. Així com el poder de les grans ciutats i de les corones metropolitanes es feia fort, el Palau de la Generalitat es resistia. La seqüència històrica és determinant. Així, l’any 1984, el PSC, liderat per Raimon Obiols, obté 866.425 vots i 41 escons. Jordi Pujol, però guanya les eleccions per majoria absoluta amb 72 escons. L’any 88 Obiols va aconseguir 802.828 vots i 42 escons. Jordi Pujol, incontestable, torna a guanyar les eleccions per majoria absoluta amb 69 escons i serà investit president de la Generalitat.
Nou intent de Raimon Obiols l’any 1992, amb les Olimpíades de fons, que suma 728.311 vots i 41 escons. Res a fer, Pujol torna a la majoria absoluta amb 70 escons. Però el 1995, els socialistes fan un canvi rellevant, i decideixen triar com a cap de llista un dels pocs que creuen que pot fer ombra a Pujol, l’alcalde de Girona, Quim Nadal, lloat per la transformació que havia fet a la ciutat. Nadal, actual conseller d’Universitats d’ERC, obté 802.252 vots i 34 escons. Però Pujol torna a guanyar les eleccions amb 60 escons i, encara que perd la majoria absoluta, serà investit president de la Generalitat amb el suport del PP i l’abstenció d’ERC. L’experiment, tot i que ha fet avançar els socialistes, ha fallat. El PSC posa a macerar un altre relleu.
Amb Maragall arriba l’alegria
Els socialistes fan una aposta agosarada i demanen a Pasqual Maragall, l’alcalde olímpic i exiliat a Roma, que torni i lideri una opció de canvi. Se’n surten i el convencen, però això sí, a la seva manera. Amb un Ford Ka recorre el país i fa campanya seguint l’escola de Pujol. La feina li surt bé. Als comicis de 1999, Maragall aconsegueix 1.183.299 vots i 50 escons, als que cal afegir-ne dos d’Iniciativa-Verds a les circumscripcions de Girona i Tarragona, per l’estranya coalició per territoris que va articular a més d’afegir Ciutadans pel Canvi. Tot i que Pasqual Maragall obté més vots, Jordi Pujol fa valer allò que “a Catalunya manen els escons”. Com que CiU en té quatre escons més, serà investit president de la Generalitat amb el suport del PP.
El 2003 arriba el final de cicle, tot i que fregant el pal. Pujol ja no es presenta i el cap de files de CiU és el conseller en cap, Artur Mas. El PSC continua amb l’aposta de Maragall. I aquest cop, sí. Els socialistes registren 1.031.454 vots i 42 escons. Tot i que Artur Mas obté quatre escons més, Pasqual Maragall guanya en vots i, a més a més, obté la investidura com a president de la Generalitat amb el suport d’ERC i ICV-EUiA. És el primer tripartit. L’any 2006, Maragall ja no és candidat i és apartat com a president de l’Estatut. El PSC tria l’alcalde de Cornellà, José Montilla, com a substitut. Montilla obté 796.173 vots i 37 diputats. Tot i que CiU torna a guanyar les eleccions amb 48 escons, Montilla és investit president de la Generalitat amb el suport d’ERC i ICV-EUiA. El segon tripartit exhaureix la legislatura amb olor de canvi de cicle.
De Montilla a Iceta
El 2010 les coses comencen a canviar amb profunditat al PSC. Montilla aconsegueix només 575.233 vots i 28 escons. Artur Mas guanya les eleccions amb 62 escons, però no obté la majoria absoluta i és investit president de la Generalitat en segona votació amb el suport de CiU i l’abstenció del PSC a canvi d’un acord de quatre punts signat amb el líder accidental de la formació després de la dimissió de Montilla, Joaquim Nadal i amb Miquel Iceta elegit com a portaveu del grup parlamentari.
L’any 2012, a les eleccions avançades convocades per Mas amb un referèndum com a objectiu i amb un Procés que comença a agafar embranzida, el PSC torna a canviar de líder. En aquesta ocasió serà Pere Navarro, l’alcalde històric de Terrassa. El PSC queda com a tercera força política, darrere de CiU i ERC, amb 524.707 vots i 20 diputats. Per primera vegada, el PSC perd el lideratge de l’oposició al Parlament i obté el pitjor resultat de la seva història en unes eleccions autonòmiques. ERC li pren la cartera. La situació empitjora el 2015 amb l’aposta directa per la independència dels partits sobiranistes, la irrupció de Ciutadans i el garbuix que suposava per a l’esquerra la creació de l’espai dels Comuns. Els socialistes, a més, havien patit una llarga escissió dels catalanistes de la formació com Marina Geli o Joan Ignasi Elena, ara a Junts i a ERC, respectivament. Miquel Iceta serà el candidat El PSC es manté com a tercera força política, darrere de la coalició Junts pel Sí i de Ciutadans, amb 522.209 vots i 16 diputats. Són unes eleccions amb rècord de participació amb un registre de més del 77%.
El post Procés i l’arribada d’Illa
L’any 2017, les eleccions del 155, Iceta munta una llista electoral amb Units per Avançar, una formació sorgida de les restes d’Unió Democràtica, amb Ramon Espadaler, exconseller d’Interior d’Artur Mas, de número 3. El PSC cau a quarta força política amb 17 diputats i 606.659 vots. Iceta no repetirà com a cap de files dels socialistes a les eleccions de 2021. De fet, Iceta intenta ser escollit president del Senat, una maniobra bloquejada des del Parlament de Catalunya amb el teló de fons de la repressió cap a l’independentisme.
Així, els socialistes fan una tria aprofitant la postpandèmia, la de Salvador Illa, exministre de Sanitat, que ha guanyat tremp i presència gràcies a la gestió de la COVID. La fórmula té èxit a mitges, Illa guanya les eleccions amb 654.766 vots, que representen el 23,03 % dels sufragis i 33 escons. No pot fer Govern, ERC i Junts pacten la presidència d’Aragonès. Illa, com va fer Maragall, aprofita la legislatura per recórrer el país. Ara les enquestes fan viable repetir un 2003, i més quan, a Madrid, el PSOE governa amb ERC i Junts. A la seu del PSC es mostren tranquils. Al capdavall, els socialistes governen sobre un 80% de la població de Catalunya i és molt difícil governar la Generalitat sense tenir un socialista a qui trucar.
