De vegades s’ha projectat una imatge de l’esquerra sempre fragmentada i desunida. En aquest llibre es recorda que la dreta també ha viscut moments convulsos.
L’any 1976 les esquerres estaven organitzades perquè la repressió, el franquisme i la clandestinitat havien actuat com un factor d’enfortiment i cohesió. El PSUC, l’any 1976, era un partit molt sòlid, perquè havia sofert dècades de repressió. Per contra, sota el franquisme, la dreta no s’havia organitzat. Ja estava satisfeta amb aquella situació. Aleshores, la democràcia els va agafar amb una mà al davant i una altra al darrera. I van començar a crear partits de fireta en els quals hi havia més lletres en les sigles que militants. Finalment, d’una sopa de lletres dretanes en va sorgir Alianza Popular, una organització molt modesta a Catalunya i a la resta de l’estat.
A Catalunya, aquesta dreta encara tenia més problemes…
Sí. Aquí, a la dècada dels anys 60 i 70, s’havia forjat una política antifranquista transversal que englobava des d’Unió Democràtica, fins els marxistes més d’ultraesquerra. A més, a part de la residual premsa del movimiento aquests valors també predominaven en els mitjans. Per tant, la dreta dreta, que no volia renegar del franquisme i tenia com a marc de referència Espanya, aquí ho tenia més difícil.
I durant tot aquest temps la dreta espanyola catalana ha estat supeditada al carrer Gènova?
Tant Alianza Popular, abans, com el PP de Catalunya, ara, han estat una sucursal, una delegació. Aquí tenen clients, però des del director de la delegació o fins a la publicitat s’han imposat des de Madrid. No han arribat ni a ser franquícies. Des de la central no s’ha permès ni una mínima adaptació a Catalunya.
La dreta espanyola a Catalunya ha tingut diversos líders, tots ells tenen algun tret en comú?
Precisament la quantitat de líders és un dels seus trets més característics de la dreta espanyola a Catalunya. Amb trenta-dos any hi ha hagut diverses tipologies de líders. Des de Madrid no sempre s’han vist les coses de la mateixa manera.
Doncs repassem-los…
En el primer moment, durant l’Alianza Popular dels “siete magníficos”, l’únic que es considera català és en López Rodó i per això, de manera natural, ell s’ocupa de Catalunya. Ell és barceloní, descendent d’una família de petits empresaris, però professionalment s’ha format a fora i acaba sent un paracaigudista. No genera cap base del partit a Catalunya. La seva tarja de visita són els “planes de desarrollo” que ha fet a Madrid.
I en els anys 80…
Fraga es deixa convèncer que per capitanejar Alianza Popular cal un empresari. Aleshores hi ha el Planes, el Bueno… Fins i tot convencen Joan Gaspar per encapçalar una candidatura electoral, però aquest renuncia a les poques hores. En definitiva, busquen un aire “manegerial”. Però aquesta formula tampoc genera cap pujada electoral.
I arriben els funcionaris.
Sí, aposten per Gorge Fernández Díaz, un home de perfil disciplinat, de confiança, que no té grans iniciatives, obedient, discret, que no fa grans espectacles, treballador… Però el PP a Catalunya continua lluny de la centralitat i lluny de ser decisiu. El perfil del funcionari s’acaba a inicis dels anys 90 quan Aznar, nou líder del partit, es deixa temptar per una altra idea: l’expert en focs artificials.
Aleix Vidal-Quadras.
Un home amb una retòrica formidable, noms aristocràtics, catedràtic d’universitat, intel•ligència esmolada… que de seguida sedueix el clan de Valladolid. Aznar compra la pirotècnia de Vidal-Quadras que es concreta en l’antinacionalisme i crítiques contra Pujol i contra el català. Aquesta estratègia, sobretot és útil a partir de 1993, quan Pujol aguanta el PSOE. Aznar dóna via lliure a Vidas-Quadras perquè si Pujol cau també cau González. Vidal-Quadras dóna al PP una presència mediàtica que no tornarà a tenir mai.
I què passa quan el 1996 Aznar va necessitar Convergència per a governar?
Aznar de sobte canvia de discurs i sacrifica Vidas-Quadras. És un simple canvi d’estratègia, perquè ells sempre han pensat el mateix. En aquest moment, però, Vidal Quadras ja s’ha creat el seu propi personatge, es creu el defensor d’Espanya a Catalunya i munta tot un sidral. Però a Aznar ara li interessa un PP a Catalunya discret, de perfil baix i que no posi el dit a l’ull d’en Pujol, per tant, què millor que un altre Fernàndez, l’Alberto, el germà petit. Un home de conviccions espanyolistes discretes.
Als dos germans des dels anys 80 se’ls acusa de monopolitzar el partit. Quins és el seu secret per aguantar encara avui?
L’Alberto Fernàndez ha estat com en Josep Maria Sala en el PSC, aquell que des d’un despatx de Barcelona controla tot el territori i les delegacions. També ha estat l’home dels detalls amb la militància. L’Alberto compensa la seva manca de brillantor amb el treball, l’entrega i la disciplina. I s’ha recorregut tot Barcelona de dalt a baix.
Si continuem amb els perfils… Al 2000, Aznar ja té majoria absoluta.
Aleshores torna a sortir la temptació de fer el salt a Catalunya i menjar terreny a Convergència. L’aposta és Josep Piqué. Ell és com Vidal-Quadras però al revés. Un home amb pedigrí, vingut de l’antifranquisme, molt ben relacionat amb el món de l’empresariat barceloní… Aznar li demana arraconar Convergència, no per la via del garrot, sinó amb la pastanaga. Piqué, a diferència d’Alberto, no trepitja el territori ni dona mans, ja que és un home que ha esta dos anys ministre d’afers exteriors. Però cal dir que ell és el millor home del PP, però apareix en el pitjor moment, ja que les polítiques que Aznar fa tant a nivell identitari, com a l’exterior –guerra a l’Iraq-, són molt impopulars a Catalunya.
I Daniel Sirera?
És una variant de l’Alberto Fernández, un altre funcionari. Sirera és una solució d’urgència davant la dimissió de Piqué d’avui per demà, en aquell moment formava part del paisatge.
Finalment Alícia Sánchez Camacho? Per què ella? Potser per què és una dona?
No sé els secrets de la tria, però no es va fer de forma molt reflexiva. Potser com que havia aparegut el fenomen Nebrera i feia força soroll sí era interessant confrontar dues dones. Temien que si una dona com la Nebrera s’enfrontava a un home aquesta arrossegués més vots oferint una imatge de modernitat. Però aquesta és una teoria indemostrable.
Fins a quin punt Sánchez Camacho depèn dels Fernández?
Ella és una noia de Girona, amb poca trajectòria dins del partit, que no és diputada.. per tant, clarament depèn d’ells.
Però dins el PPC hi ha dues dones més que sempre han estat allà: la Dolors Nadal i la Dolors Montserrat.
És especialment important la Dolors Montserrat. Piqué va intentar prescindir d’ella però en Rajoy no ho va permetre. Està estretament vinculada al món dels Fernández. I hi ha una cosa curiosa, una filla de la Dolors Montserrat, que també es diu Dolors, ja es diputada a Madrid. Ha generat una dinastia.
Ho intenten amb Gaspar, Piqué, Nebrera… el PPC cau sempre en la mateixa pedra? Ara toca Nebrera.
La història del PPC és com la pel•lícula El dia de la marmota, cíclica. Nebrera va ser un fitxatge molt mediàtic per part de Piqué però cap dels dos es pensava que pocs mesos després ell sortiria per la finestra. Ella és una paracaigudista amb moltes ganes de protagonisme i això a la militància desagrada. Malgrat tot, de forma meritòria, va recollir el malestar difús d’una part de la militància de la direcció de Madrid. En aquell congrés la Nebrera va recollir el 40% dels vots, però aquella situació no es tornarà a repetir fins d’aquí quatre anys. I la veritat, per molt que es faci forta com a diputada, ho té cru.
Quin futur electoral té el PPC a Catalunya?
Els resultats del PPC sempre han estat un reflex de la situació política a Espanya. Però ara no podem fer pronòstics perquè no sabem ni si les eleccions seran el 2012 o abans i ni si el candidat serà Rajoy. Però, com que abans venen les catalanes, suposadament el PPC es quedarà amb els mateixos resultats que té ara. El PPC té una clientela fidel però molt difícil d’expandir en unes eleccions catalanes.
