Finalment, aquest migdia s’han difós les sentències que resolen els recursos d’empara de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez davant el Tribunal Constitucional. Tal i com va avançar el mateix tribunal la setmana passada, la majoria de magistrats avalen les condemnes per sedició que s’enfilen a 9 anys de presó per l’actual líder d’Òmnium i l’actual sec. Ara bé, dos magistrats signen un contundent vot particular amb què argüeixen que han estat vulnerats els seus drets fonamentals, com el dret de reunió. Sengles sentències repliquen amb el mateix argumentari la vulneració de drets que els dos líders van al·legar haver patit tant en la vista oral com en la instrucció del cas.
Pel que fa Sànchez, la resolució de la que n’ha estat ponent el magistrat Santiago Martínez-Vares, afirma que la condemna en cap cas ha vulnerat els drets fonamentals de reunió, expressió i manifestació, perquè “va ser condemnat per mobilitzar la ciutadania a un alçament públic i tumultuari dirigit a desobeir la inaplicació de les lleis del Parlament Català declarades inconstitucionals pel Tribunal Constitucional, que impedien la celebració del referèndum il·legalment convocat perquè la convocatòria havia estat suspesa cautelarment”.
Així mateix, indica que amb aquesta convocatòria, compartida amb Cuixart, estava dirigida a impedir l’entrada de la Guàrdia Civil a la seu del departament d’Economia de la mateixa manera que la crida a “oposar-se al tancament de col·legis electorals pel Primer d’Octubre “va promoure l’oposició material a l’execució policial de les decisions del Tribunal Constitucional o d’altres tribunals “. Una actuació que segons els magistrats “justifica la seva conducta de 9 anys de presó” i que “va desbordar amb claretat els límits del que es pot considerar l’exercici legítim del dret de de reunió per l’exteriorització de la protesta o crítica arran de l’actuació dels poders públics”.
Pel que fa Cuixart, el ponent de la resolució, Juan José González Ribas, argumenta que el president d’Òmnium “no ha estat sancionat per efectuar una crida a la mobilització ciutadana, o per protestar davant de la prohibició del referèndum, ni tampoc per la proposta política que defensa, sinó per la simultània acceptació i incitació a l’incompliment de la Constitució, la llei i els mandats judicials emesos per tutelar-la”. Fins i tot, els magistrats del TC gosen dir que Manuel Marchena va fer una “interpretació correctora o restrictiva” del tipus penal de la sedició per diferenciar-los d’altres com la rebel·lió. És més, els magistrats asseguren que “els comportaments esdevinguts l’1 d’octubre van implicar l’ús de prou força per neutralitzar els agents de policia que tractaven legítimament d’impedir la votació, emmarcats en un alçament multitudinari projectat de manera estratègica que es desenvolupa al llarg de tota la comunitat autònoma”.
Jutge predeterminat per llei
Pel que fa una de les vulneracions al·legades per tots els presos polítics, el dret a un jutge predeterminat per llei, el Constitucional està convençut que s’ha complert fil per randa. Així, a la sentència de Sànchez conclouen que la Sala Segona “no va incórrer en una arbitrària manipulació de la regla de distribució de competències, perquè part d’aquests fets van passar fora del territori català”. En el cas de Cuixart hi afegeix que aquest enjudiciament no ha infringit el dret a la doble instància penal nii de la utilització de la llengua catalana al judici. Tampoc consideren que s’hagin vulnerat els drets a la pressumpció d’innocència ni al d’imparcialitat dels jutges. En aquest sentit, conclouen que “el moviment independentista català no és objecte de persecució ni de tracte discriminatori de cap tipus, ni pel Tribunal Suprem ni per cap altra instància judicial o poder públic de l’Estat”.
De nou, un vot particular de dos magistrats
De la mateixa manera que van divergir de la majoria del ple en el cas de Jordi Turull i Josep Rull, els magistrats Juan Antonio Xiol i Maria Luisa Balaguer, han tornat a mostrar la seva disconformitat amb la desestimació del recurs d’empara. Però a més, hi afegeixen la vulneració del dret a reunió. D’aquesta manera, ambdòs magistrats consideren que s’haurien haver estimat el recurs d’empara per vulneració de dret a la legalitat sancionadora (art. 25.1 CE), en relació amb els drets a la llibertat personal (art. 17.1 CE), a la llibertat ideològica (art. 16 CE) , a més del de reunió (art. 21 CE), en imposar-li una sanció desproporcionada penalment.
Pel que fa al dret de reunió, els magistrats conclouen que el Suprem va donar una “resposta penal severa davant l’exercici -encara que fos extralimitat- d’aquest dret fonamental generant un efecte indesitjat de desànim sobre el mateix”. En aquest sentit, incideix que hauria estat possible realitzar un judici diferent més d’acord amb una “interpretació evolucionada i concordant amb la de el Tribunal Europeu de Drets Humans“. En aquest marc, conclouen que 9 anys de presó són exagerats i una pena “desproporcionada”.
Al capdavall, entenen que tant Cuixart com Sànchez, van portar a terme una “conducta d’un líder social”. En aquest sentit, emfatitzen que “les possibilitats de participació i interlocució al debat públic són especialment garantides per aquest dret de reunió”. De fet, els dos magistrats subratllen que la sentència del Suprem recull que els actes o protestes convocats per Cuixart i Sànchez es “van desenvolupar de manera pacífica, encara que tinguessin la finalitat d’obstruir l’efectivitat de resolucions jurisdiccionals”. Així mateix, emfatitzen que l’objectiu “no era propiciar un aixecament social que possibilités la declaració d’independència de Catalunya, sinó pressionar el govern de la Nació per a la negociació d’una consulta popular en aquest sentit”.
39 
