Toni Comín (Barcelona, 1971) afronta aquests dies les seves segones eleccions al Parlament Europeu, aquest cop com a cap de llista de Junts – LliuresxEuropa, després de cinc anys com a eurodiputat i més de sis anys i mig a l’exili, on ha treballat estretament amb el president a l’exili, Carles Puigdemont. Una etapa que està a punt de tancar després que aquest dijous el Congrés dels Diputats aprovi la llei d’amnistia de forma definitiva. En aquesta entrevista amb El Món, Comín fa un balanç positiu de la legislatura que ha viscut a l’Eurocambra, però alerta que una eventual pinça dretana entre els Conservadors i Reformistes Europeus de Giorgia Meloni i el Partit Popular Europeu d’Ursula von der Leyen “posaria en risc els consensos amb els quals s’ha construït Europa des de fa 70 anys”. Així mateix, es mostra convençut que l’oficialitat del català a Europa serà una realitat si el govern espanyol posa la maquinària de la pressió diplomàtica en marxa, i avisa que si no ho fa s’haurà d'”atenir a les conseqüències”. També parla el seu retorn a Catalunya quan s’apliqui l’amnistia i de les possibilitats de Puigdemont de ser investit president de la Generalitat. En aquest sentit, demana a Esquerra Republicana que es pronunciï de forma “inequívoca” a favor de la investidura i avisa del risc d’eleccions si el PSC no facilita la restitució del president a l’exili.
Durant aquest temps d’exili vostès han mantingut un estira-i-arronsa amb la justícia espanyola i l’estat espanyol. El Parlament Europeu ha estat clau en l’estratègia?
Tots són instruments que formen part d’una sola estratègia. Nosaltres havíem d’actuar en el front judicial, i en el front judicial hem obtingut victòries una darrere l’altra. És indiscutible. Hem guanyat a Bèlgica, hem guanyat a Alemanya, hem guanyat a Itàlia, hem guanyat a Luxemburg, però després també havíem d’obtenir victòries en el front polític i aquestes victòries es complementen i es retroalimenten entre elles. En el front institucional, ja d’entrada, la nostra arribada al Parlament Europeu va ser anormal i va ser molt èpica perquè vam haver de derrotar la JEC dues vegades. Primer, quan ens van intentar deixar fora de la llista, perquè no ens poguéssim presentar, i després, quan ens van intentar deixar fora de la llista de diputats electes, i també els vam tornar a derrotar. Vam guanyar les eleccions, vam quedar primers a les eleccions i entenem que són anys en què bàsicament hem obtingut moltes més victòries, que no pas una altra cosa, tant en l’àmbit judicial com en l’àmbit institucional. I per això nosaltres hem volgut recollir fins i tot en el lema electoral. Nosaltres volem seguir guanyant a Europa, perquè el que hem estat fent aquests cinc anys és guanyar, guanyar i guanyar una vegada i una altra.
Confia en l’actuació de l’Eurocambra en la defensa dels drets fonamentals?
Nosaltres treballarem perquè l’Eurocambra hagi de fer el debat sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya d’una manera cada vegada més sòlida. La Unió no es pot desentendre del problema català perquè ella està concernida per aquest dret a l’autodeterminació. No pot dir ‘això és un afer intern, nosaltres no ens hi fiquem’. La Unió s’ha d’implicar i ho ha de fer des del respecte a aquest marc jurídic internacional de Nacions Unides. Hem d’aconseguir que el Parlament també sigui més coherent amb aquests principis del dret internacional i que el Parlament miri el conflicte d’Espanya, de l’estat espanyol amb Catalunya, d’acord amb aquest marc jurídic internacional, que ens empara. Creiem que no han fet tot el que havíem de fer, ni de bon tros, les institucions europees, per descomptat que no. Denunciem un doble estàndard i així estem denunciant la Comissió Europea i la seva doble vara de mesurar entre uns països de l’est i uns països com l’estat espanyol, que com és gran i occidental, se li deixa fer el que vol. No és sostenible això. Per tant, per un costat som molt crítics amb l’actuació de les institucions, però per l’altre sabem que podem treballar des de les institucions a favor del nostre objectiu polític.
Aquest objectiu es pot veure frenat per l’auge de l’extrema dreta i una futura pinça amb el Partit Popular Europeu?
A veure, aquí hi ha dues coses. Primer, que aquesta eventual aliança entre l’extrema dreta i el centredreta és un drama per al projecte europeu i, després, les conseqüències que podria tenir per a la causa catalana. Hem de mirar les dues coses per separat. Aquesta aliança és molt preocupant per al projecte perquè els consensos amb els quals s’ha construït Europa des de fa 70 anys estarien en risc. Europa s’ha construït a partir d’uns consensos entre la democràcia cristiana, la socialdemocràcia, l’esquerra i els liberals, que han anat construint aquest model social europeu. Aquest triangle, aquest equilibri, entre democràcia, lliure mercat i estat del benestar, és el que estaria amenaçat per l’eventual aliança de l’extrema dreta i el centredreta.
El Partit Popular Europeu ve d’una antiga tradició democristiana, per tant, de tradició democràtica, antifeixista, i, en canvi, el Partit Popular espanyol ve del franquisme, perquè va ser fundat per un ministre de Franco i encara té molts tics propis d’una cultura política franquista. I el drama aquí és que quan el Partit Popular s’integra al Partit Popular Europeu, i passa a ser un dels partits principals, en comptes de ser el PPE qui aconsegueix europeïtzar el PP, el que hem trobat és que el PP està aconseguint espanyolitzar el PPE. El PP és el primer partit popular europeu que trenca el cordó sanitari i es posa a governar amb l’extrema dreta, es posa a governar amb Vox a tot arreu, i ara sentim amb gran preocupació la senyora Ursula von der Leyen que ella no descarta pactar amb la senyora Meloni. Això és l’espanyolització del Partit Popular Europeu i és una catàstrofe que el PP, el que té menys tradició democràtica de tots els membres del Partit Popular Europeu, és ara qui marca el pas i qui marca el camí en aquest Partit Popular Europeu. Per tant, això és molt preocupant per al projecte europeu en ell mateix.
I per a Catalunya?
Per a Catalunya, home… Veiem que hi ha una correlació directa entre europeisme i catalanisme, o simpatia per la causa catalana. És a dir, com més euroescèptic és un partit a Europa, més bel·ligerant és contra la independència de Catalunya. La bel·ligerància dels socialdemòcrates, que són, se suposen, un espai molt europeista, és una bel·ligerància relativa, més moderada. Després veus els populars, que no són tan europeistes ara mateix, que són menys partidaris d’una integració federal, i que són molt més bel·ligerants i després ja veus aquest relat quasi de l’odi de l’extrema dreta espanyola contra l’independentisme català. Els més contraris a una Europa federal són els més contraris a la independència de Catalunya. Com més antieuropeu, més antiindependentista.
I aquesta eventual pinça entre la dreta i l’extrema dreta pot afectar també l’oficialitat del català?
L’oficialitat del català és una batalla que, per desgràcia, és més llarga del que ens agradaria, però que no tinc cap dubte que acabarem guanyant, perquè nosaltres continuarem pel camí que hem iniciat fa uns mesos. És a dir, hem forçat el govern espanyol, per primera vegada a la història, a presentar la proposta perquè el català sigui llengua oficial de la Unió Europea. Hem anat estirant el govern espanyol perquè comenci a fer d’una santa vegada la feina diplomàtica que cal per aconseguir la plena oficialitat del català. Hem aconseguit en aquest camí fites importants com deixar clar d’una vegada per totes que no hi ha cap impediment legal perquè el català sigui oficial. Hem avançat perquè la carpeta de l’oficialitat del català mai havia arribat tan lluny, però el govern espanyol encara ha d’acabar de fer els deures amb aquest tema. I la garantia que els farà som nosaltres. Si el govern espanyol fa els deures i utilitza tots els seus recursos diplomàtics, tots, al servei d’aquest objectiu, s’acabarà aconseguint aquesta unanimitat. És evident que és difícil, però no és impossible ni molt menys, i, per tant, nosaltres posem aquest objectiu com un objectiu central de la nostra acció durant la pròxima legislatura.
I si el govern espanyol no compleix amb la pressió diplomàtica que reclamen?
Doncs s’hauran d’atenir a les conseqüències perquè per a nosaltres és central. Aquest missatge al govern espanyol l’hi hem fet en públic i en privat, i ara aprofito per tornar-li a fer. Hi ha qüestions nuclears per a la construcció nacional de Catalunya. Una d’elles és disposar dels nostres recursos per poder tirar endavant les nostres polítiques públiques i els nostres serveis públics. Això és nuclear per a la construcció i la inversió en infraestructures, i tot el que té a veure amb la prosperitat pel país i amb els drets socials i econòmics i el benestar dels nostres ciutadans i dels nostres treballadors. Però hi ha una qüestió absolutament també central i nuclear que és la llengua, perquè la llengua és el nervi de la nació catalana. És una nació vinculada intrínsecament a la seva llengua. I, per tant, nosaltres en cap cas mai no podem col·laborar amb algú que no entengui això, que no faci el que toca i que jugui amb aquest tema. Per tant, el govern espanyol, si vol la col·laboració de Junts, haurà de demostrar que està fent tot el que pot i més, i que està fent tots els esforços diplomàtics i més, per la plena oficialitat del català. Això és una línia vermella.
Però aquesta proposta porta vuit mesos sobre la taula del Consell. Entenc que demanen a l’estat espanyol que faci tot el que està al seu abast per aconseguir-ho. Però, si fa tot el que pot i no se’n surt, hi haurà conseqüències igualment?
És que si fa tot el que està a les seves mans ho aconseguirà. No estem parlant d’un objectiu impossible. Partim de la premissa que si el govern espanyol fa tot el que pot i posa tots els seus recursos diplomàtics, aquest objectiu és perfectament possible. Però cal algú, que és Junts, estirant i empenyent perquè el govern espanyol faci aquests deures.
Aquesta campanya coincideix amb l’aprovació definitiva de l’amnistia, que el Congrés valida aquest dijous. Afecta d’alguna forma la campanya?
Això encara li dona molt més sentit. L’amnistia és també una victòria de l’exili. No és només de l’exili, però és una victòria també de l’exili perquè nosaltres érem un testimoni incòmode de la repressió i persecució penal espanyola. Cap demòcrata europeu, l’any 2024, pot entendre que hi fa un govern a l’exili per haver realitzat un referèndum de manera escrupolosament pacífica. Més enllà que hi hagi discussions sobre la constitucionalitat o no, no entenen que derivi a la via penal un conflicte constitucional. És una cosa que no s’entén de cap manera. I, per tant, el fet que estiguéssim allà també feia que el govern espanyol passés molta vergonya. I això també ha facilitat que, quan el govern espanyol ha necessitat els vots de Junts al Congrés dels Diputats, hagi hagut d’acabar sucumbint. I s’hagi hagut de rendir, perquè aquest pacte per l’amnistia ha estat una victòria. És un pacte amb el PSOE, però és un pacte en què l’independentisme guanya i en què l’Estat rectifica perquè l’amnistia és una rectificació en tota regla per part de l’Estat. Per tant, el fet que arribi l’amnistia en plena campanya electoral no ens pot complaure més. És una coincidència absolutament feliç, perquè ens sentim, en part, artífexs d’aquesta amnistia.
I el seu retorn es pot produir abans d’aquestes eleccions?
Nosaltres entenem que el retorn és un moment de país. I en aquest sentit, a mi no m’agradaria posar el retorn al servei d’un objectiu, molt legítim, però que és un objectiu de part, que és convertir el retorn en un acte electoral. No farem del retorn un instrument per treure millor resultat a les eleccions, que és un objectiu que per a mi és molt important, que és molt legítim, però voldria posar el retorn al servei d’una cosa més general. És a dir, no fer el retorn per poder fer un míting més o un míting menys. Però també hem dit que el retorn el volem fer junts amb el president Puigdemont i el conseller Puig, i el president Puigdemont ha dit que el retorn ha de ser amb motiu de la investidura. Per tant, el retorn, si som conseqüents amb això que hem dit, hauria de ser entre el 25 de juny i el 25 d’agost.
Se l’ha imaginat ja aquest retorn?
Quan faltava més temps per tornar, quan simplement teníem l’esperança de tornar, hi pensava molt. És normal, mai hem perdut l’esperança que tornaríem. Però a mesura que s’acosta hi penso menys, perquè també genera un cert vertigen en l’àmbit personal. Després de 7 anys, quan veus que realment aquest moment que has esperat tant, que has somiat i desitjat, s’acosta, llavors fa una mica de vertigen. Per intentar conjurar el vertigen, sincerament, no hi estic pensant i estic concentrat en la campanya. El que sí que per a nosaltres és molt important que s’hagi complert allò que vam dir: que tornaríem lliures i sense pagar un preu polític. És a dir, tornem amb el cap ben alt, que és una cosa per a nosaltres era molt important, perquè tothom queda lliure. I, després, tan important com això és que l’amnistia es fa en el marc de l’acord de Brussel·les. I l’acord de Brussel·les diu d’una manera inequívoca que no es renuncia l’1 d’octubre, que no es renuncia el 27 d’octubre, que no es renuncia la via unilateral, que seguim reivindicant un referèndum que ens permeti culminar el procés d’independència, etc. No hi ha cap renúncia política a canvi de l’amnistia. I això ens fa sentir orgullosos, poder tornar lliures, sense renúncies i sabent que tothom queda lliure.
Ha parlat d’un retorn amb el president Puigdemont i el conseller Puig. Seria possible fer-ho amb la resta d’exiliats?
Els ho has de preguntar amb ells.
A vostè li agradaria?
Per què no, diguem, però no és una cosa que hagin de proposar nosaltres. Nosaltres hem estat junts a l’exili tots aquests anys, amb el conseller Puig i el president, i és normal que nosaltres sí que hàgim contemplat una mica com volem fer-ho.
Un retorn conjunt serviria per començar a refer ponts entre independentistes?
Nosaltres som els primers, i ho va dir el president l’endemà de les eleccions, que volem refer ponts entre els partits independentistes. Per això estem demanant a Esquerra Republicana que sigui inequívoca en dir que donarà suport a la investidura del president Puigdemont, perquè volem anar junts. I això hauria de començar per garantir els vots de tot l’independentisme a aquesta investidura.
Ara que parla de la investidura, les eleccions europees se celebren un dia abans de la constitució de la Mesa i després hi haurà un termini per primer debat d’investidura, que serà el màxim és el 25 de juny. Això distorsiona la campanya?
No, el que passa és que ja sabem què passarà. Si a Junts li va molt bé, que estem convençuts que li anirà molt bé, els altres partits seran els primers interessats a dir que això no era una segona volta de les catalanes, que no té res a veure, que això no té per què influir ni condicionar les negociacions d’investidura. En canvi, si a Junts no li anés tan bé, els altres partits serien els primers a dir que la voluntat que Puigdemont sigui investit no ha quedat refrendada per les urnes. Si Junts té un mal resultat, intentaran aprofitar-ho per discutir el dret del president a ser investit. Per tant, és molt important que a Junts li vagi molt bé, perquè això reforça l’objectiu que el president sigui investit i restituït.
Perquè Carles Puigdemont sigui investit i restituït necessita l’abstenció del PSC. Què li pot oferir Junts al PSC per obtenir la seva abstenció?
És que si no ens haurem de veure en unes noves eleccions, que nosaltres no les volem de cap manera perquè creiem que no són necessàries. No és que hàgim d’oferir res al PSC. És que l’alternativa a la investidura de president Puigdemont són unes noves eleccions, des del meu punt de vista. I crec que no és una alternativa desitjable.
En canvi, Asens ha dit recentment que vostè confon “els desitjos amb la realitat”.
Sí, tenim una discussió sobre l’aritmètica i les matemàtiques… Espero i confio que els comuns no pretenguin repetir el que van fer l’Ajuntament de Barcelona. És a dir, que no els passi ni pel cap sumar els seus vots amb els del PP per investir el senyor Illa. Vull imaginar que això no passarà al Parlament. I, segona, que el bloc independentista té més diputats, objectivament, que l’unionisme progressista. Si és que el PSC és un partit en aquests moments gaire progressista, que també s’hauria de posar en dubte. 42 del PSC i 6 dels comuns fan 48, i l’independentisme són 59 escons, que són els de Junts, els d’Esquerra i els de la CUP. Per tant, 48 contra 59. Ningú té majoria absoluta, però és evident que el bloc independentista està més a prop que el bloc de l’unionisme progressista.
Es pot desplegar una agenda independentista depenent dels vots del PSC?
De totes les opcions possibles, la que més permet desplegar una agenda independentista és aquesta. No hi ha cap altra opció que permeti desplegar una agenda independentista millor que aquesta. És evident que aquest govern no tindria majoria parlamentària independentista i que hauria de seguir negociant amb el PSC per aprovar determinades qüestions. Igual que el senyor Sánchez haurà de seguir negociant amb Junts al Congrés dels Diputats per tenir endavant determinades qüestions.
Aquests set diputats poden jugar algun paper per a la investidura?
El que ha de fer el senyor Sánchez a Madrid és complir l’acord de Brussel·les. I em remeto al que va dir el president. Nosaltres serem sempre lleials als nostres compromisos. Junts, en aquest sentit, és un partit seriós i un partit que compleix els seus acords. Ho he dit sempre, des de l’inici de la legislatura espanyola, si hi ha avenços en les dues carpetes de la negociació que es fa a Ginebra, o que es fa a Suïssa, de moment, la legislatura espanyola pot tirar endavant. I els avenços en aquestes dues carpetes són millores estructurals en l’autogovern, per exemple, en el tema fiscal. I avançar en la resolució del conflicte polític per una via democràtica com fer un referèndum acordat a l’empara de l’article 92 de la Constitució. Què és més coherent perquè s’avanci en aquestes carpetes? Un govern de Carles Puigdemont a la Generalitat de Catalunya o un altre govern presidit per algú altre? Jo crec que la resposta és evident, un govern de Puigdemont. Per tant, crec que per ser coherents amb els acords de Brussel·les seria lògic que el PSOE facilités la investidura del president Puigdemont. És simplement això. D’aquesta manera estaran sent conseqüents i coherents amb els acords de Brussel·les i d’aquesta manera serà molt més fàcil que la legislatura espanyola pugui continuar.
Perquè aquestes carpetes amb un govern del PSC difícilment podrien avançar?
Crec que seria més difícil fer avançar aquestes carpetes amb un govern del PSC a la Generalitat, sens dubte. A més, la capacitat amb la qual es pot negociar sobre aquestes qüestions, si Junts, que és qui fa la negociació, i també és qui ostenta la presència de la Generalitat, és molt més alta.
Es podria unificar la negociació de Junts a Suïssa, la taula de diàleg del Govern i la d’ERC?
Si Esquerra, realment, vol recuperar una mica l’esperit de Junts pel Sí, i, per tant, això inclou treballar per una investidura d’un president independentista i fer un govern independentista amb el qual, efectivament, també Esquerra podria tenir-hi, sens dubte, el seu espai… Home, això s’ha d’anar expandint a tots els àmbits de l’estratègia política. Si entrem en una fase d’unitat estratègica honesta i sincera, això pot tenir conseqüències en molts llocs, en molts espais i en molts sentits. Però hem de tenir aquesta voluntat, realment, de reprendre la unitat estratègica i de compartir objectius i de posar aquests objectius compartits per damunt dels interessos de partit. Aquesta és la condició.
Veu factible recuperar aquesta unitat estratègica?
Crec que el país no se’n sortirà si no aconseguim ser un estat independent. És que tenim la ferma convicció que aquest país s’ho mereix i ho necessita. Si som capaços de fer entendre això, serà la mateixa societat civil i els electors qui empenyeran els partits polítics a fer tot el que cal per aconseguir aquest objectiu. És molt més difícil aconseguir la independència a Catalunya des de la divisió que des de la unitat. És evident. La unitat en ella mateixa no és un objectiu, és un instrument. Nosaltres vam sortir del Govern perquè en aquell moment enteníem que aquella unitat concreta no ens ajudava a avançar cap al que volem, sinó que era una unitat que, més aviat, ens portava a una situació de desmobilització i de desafecció de les bases independentistes. La unitat d’entrada és un instrument, però l’objectiu que és la independència necessita la unitat. Si la independència és una necessitat d’aquest país, la unitat estratègica, que és una condició no suficient, però és una condició desitjable, també és una necessitat. Serà des de la mateixa societat catalana que es crearan les pressions i els incentius perquè aquesta unitat estratègica entre partits es pugui refer.
