Agressivitat, prepotència, malabarisme dialèctic i la mentida. Aquest serien els components de la intensa intervenció de l’exlíder del PPC Alícia Sánchez-Camacho, que s’ha celebrat aquesta tarda a la comissió d’investigació del Congrés sobre l’operació Catalunya. Una compareixença que ha despertat un encès debat amb diversos portaveus dels grups parlamentaris que, fins ara, havien mantingut una calma i cortesia força extraordinària tot i la gravetat de la conspiració que investiguen, i tot i que els compareixents s’han mostrat força renuents a respondre. Les males de formes de Sánchez-Camacho encara s’han dimensionat més després de la sessió del matí, quan ha comparegut María Dolores de Cospedal, que també ha negat qualsevol existència de l’operació Catalunya, però ha estat més perspicaç, perquè no ha buscat la guerra gratuïta amb els diputats, una feina que ha deixat en mans d’un professional desacomplexat com és Rafael Hernando, portaveu del PP a la comissió.
Però el to i el contingut de la intervenció de Camacho ha sollevat diputats que, normalment, guarden una serenor encomiable, com ara Josep Pagès de Junts, Jon Iñarritu, d’EH Bildu, Pilar Valluguera, d’ERC, o fins i tot d’Aina Vidal de Sumar. De fet, Camacho que s’ha volgut descobrir com una convençuda seguidora d’un dels grans filòsofs de l’esquerra contemporània, Antoni Gramsci, ha volgut jugar a la defensiva, buscant l’atac personal, cridant, interrompent i negant fins i tot la validesa dels àudios amb el comissari José Manuel Villarejo sobre els preparatius de l’operació Catalunya, en els quals apareix ella. Tot plegat en un marc de negació de l’existència de l’operació descrivint-la com “estructura fictícia de victimisme independentista”.
“Però que s’ha cregut?”
En aquest sentit, s’ha esforçat a intentar girar la truita, donant garsa per perdiu en argumentar que la víctima de l’operació Catalunya ha estat ella, que segons assegura ha hagut de “marxar de Catalunya”. Però, com en el futbol, per fer cholisme parlamentari se n’ha de saber, tenir classe i, sobretot, saber qui és el teu adversari i a qui respons. Els atacs gratuïts i la negació de les evidències, fins i tot acusant l’independentisme d’haver reprimit l’unionisme a Catalunya, han fet reaccionar els diputats que, amb un estil eixut, no només li han parat els peus, sinó que l’han cridat a l’ordre amb una frase lapidària que estranyament se sent en una institució com el Congrés, pronunciada per Pagès: “Però què s’ha cregut?“
De fet, Pagès ja venia preescalfat d’un audaç interrogatori d’Iñarritu. El diputat juntaire ha recriminat l’actitud de Camacho després que negués per enèsima vegada haver fet la llista negra d’independentistes que va facilitar a Villarejo. Una llista elaborada el sis de novembre de 2012 en una trobada al seu domicili amb Villarejo que va publicar i informar-ne El Món amb l’àudio corresponent com a prova. Una trobada que, finalment, no ha pogut negar, tot i que ha rebutjat haver que fes cap llista o el contingut de la trobada al·legant que ella “enraonava amb molta gent”.
“A vostè que li semblaria que d’aquí a uns anys s’investigués al seu fill per ser un fill seu?”, li ha etzibat el diputat tot recordant el cas de Carles Sumarroca, que va patir presó provisional després d’incloure’l en la llista membres sobiranistes a investigar, per la relació que el seu pare tenia amb la família Pujol Ferrusola. A més, li ha criticat amb duresa que digui que els unionistes són ciutadans de segona a Catalunya perquè “vostè fa molts anys que té càrrecs públics!”.
Un llibre de Gramsci o de Goebbels?
Especialment intens ha estat el teva meva amb la diputada d’ERC titular a la comissió, Pilar Valluguera. La portaveu republicana no s’ha arronsat amb unes preguntes dures i demanant empara a la Mesa de la Comissió davant la “vergonya aliena” que li generava el tracte que havia donat a Iñarritu i Pagès. Amb aquesta prèvia, Valluguera li ha recordat a Camacho que fes el favor d’entendre que qui ha de respondre preguntes a la comissió és la compareixent i no els diputats. La tensió ha anat pujant i Valluguera ha mantingut el to ferm, però Camacho ha apujat el volum, mentre atacava els diputats tot al·legant que els Mossos d’Esquadra l’havien espiada, segons els documents confiscats a la incineradora de Sant Adrià. Un cas que la diputada republicana li ha hagut de recordar que està més que arxivat.
En la part final del debat entre la republicana i l’actual diputada a l’assemblea de Madrid ha entrat en el terreny personal. Camacho ha apuntat contra “l’altura moral” de Valluguera. La portaveu d’ERC no s’ha amagat i ha demanat la paraula per replicar que la seva moral és “superior” a la de Camacho. I encara ha afegit un detall més. Davant les repetides mencions a Gramsci, Valluguera, fidel al seu estil i amb un punt de salpebrada ironia, li ha preguntat si el llibre que llegeix de Gramsci, només té la “tapa” del filòsof italià, i que no sigui un llibre de Joseph Goebbels, el creador de la propaganda nazi i el seu principi per convertir una mentida en una veritat socialment indiscutible. Tota una síntesi.
