El rellotge de fusta que hi havia al consolat de Mèxic a Barcelona el gener del 1939 es va aturar a les dues del migdia el dia que l’oficina va tancar per “la invasió franquista de la ciutat”. Així ho explica el programa de mà de l’acte que s’ha fet aquest dijous a l’actual seu del consolat per celebrar el 45è aniversari del retorn de la diplomàcia a mexicana a Catalunya, després de mantenir el boicot al franquisme durant tota la dictadura. A diferència del que van fer la majoria de països occidentals –que van anar reobrint ambaixades i consolats a partir del 1950, quan l’ONU va aixecar l’aïllament a Espanya–, Mèxic va aguantar 38 anys la condemna al règim, en solidaritat amb la República, amb el seu govern a l’exili i amb els milers d’exiliats que va acollir, entre els quals molts catalans.
Ara, en una vil·la de la Bonanova dissenyada per Josep Puig i Cadafalch el 1911 per al sultà del Marroc Muley-Afid, el rellotge del consolat presideix la petita sala d’actes on s’ha fet la celebració. El conserge de l’edifici on treballava la diplomàcia mexicana durant la Segona República, a la Rambla Catalunya, va rescatar el rellotge mentre entraven els nacionals. El va tenir a casa durant la dictadura i, abans de morir, va demanar al seu fill que el retornés al consolat el dia que reobrís. El fill va complir escrupolosament el desig del pare i el 1977 el va entregar al primer cònsol de la Transició, Carlos Planck Hinojosa. I el diplomàtic va decidir tornar-lo a penjar en un lloc visible aturat a les dues del migdia per sempre més, com a exercici de memòria històrica d’aquell dia terrible de l’hivern del 1939.
Claudia Pavlovich, nomenada per López Obrador, recorda la història d’un vincle
L’actual cònsol, Claudia Pavlovich, nomenada pel president Manuel López Obrador –molt crític amb l’actitud colonial espanyola, que encara perdura, i poc apreciat a Madrid–, tenia l’icònic rellotge al darrere mentre s’adreçava avui als convidats que omplien la saleta. L’escoltaven cònsols d’altres països llatino-americans i el d’Ucraïna –l’espai limitat no havia permès estendre la invitació a altres països– i representants del teixit associatiu i cultural del país, com ara el director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau. “La presència del govern mexicà a Barcelona es remunta als primers anys de la nostra independència, amb un viceconsolat que es va obrir el 1837 i el primer consolat, que es va obrir només un any després. I els llaços es van estrènyer particularment després de la proclamació de la Segona República”, ha recordat.
L’estrena d’una peça del compositor Carlo Constantini, de Jalisco, ha estat el plat principal de la celebració. I el rellotge ha tornat a tenir protagonisme, ja que l’obra, titulada Tiempo detenido, s’inspira en la seva història. Constantini, que ha dirigit personalment l’Ensamble Instrumental del Conservatori del Liceu, s’ha ficat el públic a la butxaca, fins al punt de fer-lo participar amb efectes sonors addicionals produïts amb el fregament de les mans i el picar de peus dels assistents. Després, ha arribat l’hora de tastar una mostra de gastronomia mexicana –regada amb cava català– en una altra sala, on hi havia obres de petit format del pintor d’origen asturià establert a Barcelona Víctor Fernández.
Una seu modernista per a un consolat que podria ser una ambaixada
Entre els convidats que comentaven la cerimònia envoltats d’aquarel·les i assaborint cava i petites racions de ceviche, hi havia José María Murià, fill d’una de les moltes famílies catalanes exiliades que va acollir Mèxic el 1939 i nascut a Jalisco. Al llarg de la seva vida, ha tingut diversos càrrecs –vinculats a la cultura i als afers exteriors– en l’administració mexicana. I va ser ell qui va buscar per al consolat la seu actual, una magnífica peça del modernisme protegida com a patrimoni cultural, on la legació diplomàtica es va instal·lar fa vint anys. Ell, que no està sotmès als límits que imposa la diplomàcia, no s’ha estat d’explicar per què va triar aquest edifici. “Un consolat sol ser una simple oficina per tramitar documents. En canvi, aquesta casa de Puig i Cadafalch té prou presència per ser una ambaixada, el dia que Catalunya sigui independent”, aventura. I aquesta és la història de com el fill d’uns exiliats va aportar el seu granet de sorra al concepte ‘estructures d’estat’ ja fa dues dècades.
1
4
