Des del punt de vista del catalanisme polític, aquestes eleccions del 29-N posaran en contrast almenys quatre maneres de relacionar-se tant amb l’electorat com amb les institucions espanyoles. L’estratègia més innovadora és la d’Aliança Catalana que, simplement, ha rebutjat una collita -almenys probable- d’un grapat de diputats i, segurament, de senadors a Madrid, renunciant a l’avançada a la visibilitat i els diners que això implicaria. No es pot negar la coherència política dels de Sílvia Orriols però, més enllà d’això, aquesta inhibició és difícil d’encaixar en una finalitat mesurable a mitjà termini. Hi ha molt pocs exemples comparables, potser només alguna decisió equivalent en conjuntures històriques ja llunyanes del Sinn Féin. L’esquerra abertzale basca, per exemple, sempre s’ha presentat a les eleccions, fins i tot quan, un cop electes, deixaven els escons buits. A l’altra banda de l’espectre ideològic, la CUP també ha justificat la negativa a participar en el 29-N per raons organitzatives i de prioritat política. Els cupaires creuen que “no es donen les condicions necessàries per esdevenir una candidatura autènticament rupturista i transformadora a l’Estat espanyol”. En definitiva, la paradoxa és que tant AC com la CUP consideren que enviar diputats a la capital espanyola no serveix per a res. L’estratègia és zero Madrid.
A l’altra banda hi ha ERC, compromesa al màxim nivell amb l’esquerra espanyola. L’aliança amb Podemos es basa en la hipòtesi d’un Pedro Sánchez molt dependent dels diputats de Gabriel Rufián i Irene Montero. Des d’aquest punt de vista, Rufián considera que ERC ha de formar part del bloc del PSOE per assegurar que s’apliquin mesures d’esquerres a tot l’Estat. Evidentment, Podemos no té cap interès a reformar l’estructura territorial, ni molt menys encara en donar suport al dret a l’autodeterminació o acabar amb el drenatge fiscal de Catalunya. Així que està clar que és un discurs molt més fàcil per a una legislatura d’oposició que no pas per buscar resultats tangibles del PSOE.
Junts és el cas més complex degut a les contradiccions que arrossega. Va investir Pedro Sánchez, però ha tingut una actitud de creixent hostilitat respecte als socialistes espanyols. Les eleccions els agafen en un moment d’una certa reconstrucció convergent, combinada amb l’actitud rupturista que impliquen nou anys d’exili. Les enquestes els són desfavorables i l’opinió publicada encara més, així que els resultats condicionaran molt el manteniment d’aquesta estratègia.
I queda Alhora. Els de Jordi Graupera volen aprofitar l’impasse electoral que ofereix AC per tractar d’atraure els independentistes més crítics cap a posicions socialment integradores. Ara bé, la diferència entre l’abstenció militant i l’activisme dins de les institucions espanyoles és bastant subtil, perquè parteix de la mateixa anàlisi: Madrid ofereix sous, dietes i visibilitat, però no una possibilitat real de canvi. Alhora, a més, lluitarà la campanya en un context de bloqueig mediàtic.
Són quatre estratègies divergents que en poques setmanes es contrastaran a les urnes. Així que, políticament, Catalunya torna a bullir.
