La frase no és d’un servidor, sinó el títol d’un llibre molt interessant de Bruna Frascolla, una jove pensadora brasilera, doctora en filosofia, assagista i investigadora, amb qui he tingut l’ocasió de tractar. El llibre al qual faig referència, publicat en portuguès l’any passat, no em consta que hagi estat traduït, tot i que resulta de gran interès, tant per la seva capacitat crítica i provocadora com per la sensació d’exhauriment de la rellevància que ha anat adquirint el wokisme, similar al descrèdit acumulat en pocs anys per una innovació educativa que, com hem patit al nostre país, ha servit per instaurar una agenda neoliberal destructiva.
La tesi fonamental de Frascolla és simple i queda formulada en el títol esmentat: el wokisme, amb els seus fonaments filosòfics, pràctiques, creences i estrictes preceptes morals, és una mena d’embolcall de camuflatge d’un anarcocapitalisme desregulador i moralment anòmic, estès en els darrers anys en les societats occidentals, especialment en el món mediàtic, acadèmic i cultural, i específicament a Llatinoamèrica. Caldria entendre aquí l’anarcocapitalisme no només com el corrent de pensament econòmic proposat per pensadors com Murray Rothbard o David Friedman, sinó com l’evolució natural de l’escola d’economistes de Viena i de les polítiques neoliberals instaurades fa mig segle a Occident, que són en bona part responsables del seu declivi econòmic i social.
Per a aquesta pensadora brasilera, caracteritzada per desmantellar bona part de l’argumentari filosòfic de l’esquerra postmoderna, tot aquest conjunt de causes sostingudes pels activistes d’esquerres —feminismes, LGTBIQ+, ecologisme, decolonialisme, antiracisme (o més aviat racisme antiblanc), lluites contra la gordofòbia, inclusionisme, interseccionalitat…—, que constitueixen una mena d’identitarismes extrems, resulta d’una innocuïtat total per al poder. Liderats per fornades d’universitaris especialitzats en humanitats, estudis culturals, sociologia i politologia, constitueixen una mena de pseudociència política caracteritzada per un dogmatisme inflexible. I, contràriament al que fan veure en els seus textos o declaracions a les xarxes socials, individus com Milei o Trump no representen els seus enemics mortals, sinó que esdevenen els seus aliats naturals.
En què es basa la doctora Frascolla? L’assumpció en massa, per part del món corporatiu, de l’agenda woke ja ens hauria de fer pensar. Les grans multinacionals i l’oligarquia financera van abraçar sense gaires recances les polítiques d’inclusió i de discriminació positiva, van assumir les seves causes —ho hem vist aquest mes amb l’ús i abús dels símbols i banderes LGTBIQ+ amb les festes de l’Orgull—, així com bona part del seu aparell discursiu al voltant de la interseccionalitat. Per què? Accionistes i directius veuen amb bons ulls l’adopció del llenguatge de la diversitat per fragmentar la societat en nínxols de mercat i, així, desviar l’atenció dels problemes reals derivats del model actual, de caràcter essencialment econòmic i relacionats amb el repartiment de costos, guanys, treball i riquesa.
En segon lloc, tot l’arsenal reivindicatiu i argumentatiu woke propugna la destrucció dels valors comuns i comunitaris. Perquè ho puguem entendre: pel que fa a la suposada diversitat sexual que desregula el gènere, se suprimeix el concepte tradicional (i biològic) home-dona i apareix una nova taxonomia sobre els diversos gèneres, que poden oscil·lar entre una dotzena i centenars, segons els autors. Si seguim un document oficial de la Generalitat i de l’Institut Català de la Salut, el Diccionari il·lustrat de les banderes LGTBIQ+, aquestes ascendeixen a tretze; si hi sumem els conceptes d’home i dona, absents del glossari, en farien quinze. Servidor de vostès, que comptabilitza 508 contactes de Gmail, només identifica senyors, senyores i entitats jurídiques. Alguns poden tenir orientacions sexuals diverses, públiques o privades; tanmateix, sembla una mica exagerada tanta filologia recreativa que, en termes generals, escandalitza els meus amics homosexuals, la major part dels quals tenen una orientació política força més a la dreta que la meva. La qüestió és que tot això coincideix amb l’interès i la intenció dels anarcocapitalistes pel que fa a l’atomització i la destrucció dels nexes tradicionals —família, nació o religió tradicional— i amb la desaparició completa de la idea de bé comú. La fragmentació impedeix constituir un “nosaltres”. I sense “nosaltres” no és possible arribar a objectius comuns que puguin beneficiar la majoria social, i encara menys tenir prou capacitat d’organització i disciplina perquè això sigui possible. Fins i tot els anarcosindicalistes de l’època de Seguí, ja fa més de cent anys, ens havien alertat de la “dispersió de tendències” que afeblia el moviment obrer. Això que es repeteix de “lluites compartides” no són més que “lluites compartimentades”, on cada nen juga compulsivament amb les seves pròpies joguines mirant amb desconfiança qui té al costat. Milei i Trump, també cadascú amb la seva joguina i amb avidesa per les joguines dels altres, fan festa cada vegada que contemplen aquest panorama.
En tercer lloc, la cultura de la cancel·lació —una mena de maccarthisme d’esquerres en què tothom frisa per brodar una lletra escarlata al seu oponent— no deixa de ser una derivació perversa del concepte de lliure mercat: boicotejar algú, retirar-li finançament, exigir públicament que facin fora de la feina tot aquell que no combregui amb una ortodòxia subjectiva i extraordinàriament mutant, no deixa de representar pràctiques habituals del món empresarial: llei de l’oferta i la demanda, pressió del consumidor, competència despietada i deslleial. De fet, hi ha alguns teòrics com Helen Pluckrose i James Lindsay que, en el seu llibre Cynical Theories, desenvolupen la idea, especialment pel que fa al món acadèmic, que tot aquest conjunt de teories —teoria crítica de la raça, interseccionalitat, moviment queer…— servia per constituir grups, o sectes, en què s’exigia fe cega i obediència absoluta, i on es maniobrava per eliminar competidors en el sempre cruel món universitari. En el fons, això ens remet al món darwinià del lliure mercat i de la competitivitat, un punt nihilista i molt destructiu, del capitalisme.
En qualsevol cas, el wokisme es fonamenta en l’elaboració de propostes anticivilitzatòries. Segons Frascolla, aquest conjunt de teories i grupuscles funcionen com una superestructura cultural que atomitza les persones i les idees en microidentitats que tenen com a fi la destrucció de la tradició, com ens recorda el filòsof Byung-Chul Han. Paral·lelament, l’anarcocapitalisme actua com a superestructura econòmica dedicada al desmantellament de l’esfera pública de protecció social. Els primers afirmen que una persona amb un gos constitueix una família; els segons consideren que una criptomoneda són diners. En el primer cas, la ficció familiar de la relació entre bípedes i quadrúpedes destrueix una institució fonamentada en la solidaritat i en un conjunt d’obligacions mútues de protecció de l’individu. En el segon cas, la ficció feta a còpia de bits i blockchain destrueix la confiança social que implica el reconeixement del valor d’intercanvi. Ambdós artefactes són una bomba nuclear sobre el nostre benestar comú.
