Les commemoracions solen fer-se en dates rodones quan hi ha quelcom per celebrar. En el cas del referèndum de l’1 d’octubre ja no n’hi ha massa per gaudir, sinó més aviat una àcida amargor a la gola de molts catalans. La decepció i la frustració han pres el pols al país, excepte per als incombustibles líders dels minvants partits del procés que volen repetir les seves giragonses a un escenari consumit pel fracàs nacional. En vuit anys, una de les mobilitzacions democràtiques més massives d’Europa ha esdevingut la nota a peu de pàgina d’una capitulació històrica. El fet cert és que vivim a un altre període, a Europa, tothom s’ha oblidat de la independència de Catalunya.
Malgrat els nombrosos errors d’una desgavellada política de negociació o, més ben dit, rendició, s’ha de tenir en compte que el ritme de l’actualitat també es capgirà en contra dels interessos dels catalans, fent del tot impossible una pressió internacional que afavorís les seves demandes. La crisi catalana era una manifestació més de les contradiccions del trilema de Rodrik, que sosté la impossibilitat de combinar alhora la globalització econòmica, la sobirania de l’estat i la seva natura democràtica. Un dels tres elements ha de sortir de l’equació i l’estratègia independentista era escalar aquestes contradiccions que patia Espanya.
Des de la crisi de 2008, la segona Restauració borbònica vivia una crisi de legitimitat sistèmica. La fallida del seu model econòmic sumada a la corrupció consubstancial dels partits dinàstics va fracturar l’autoimatge d’unes elits i una generació, la generació talp com els batejà Josep Sala i Cullell, que creien haver normalitzat la seva societat en aconseguir modernitzar-la fins a complir amb els estàndards democràtics de la Unió Europea. Aquest orgull d’èxit col·lectiu s’ensorra en paral·lel a la crisi de l’euro i del futur de les institucions democràtiques.
El rescat de Bankia, l’abdicació de Joan Carles I, la sobirania grega esmicolada i el referèndum del Brexit eren escletxes profundes en el disseny de l’arquitectura europea i la independència de Catalunya era un altre punt de fractura que preocupava a Brussel·les. La repressió desfermada l’1 d’octubre contra un moviment democràtic i pacífic posà sobre la taula el nivell de tolerància de les institucions europees a la involució democràtica que vivíem a Europa. Les acusacions d’autoritarisme contra Hongria i Polònia, els estats membres més díscols de la Unió, no podien sostenir-se en comparació amb la via de descrèdit internacional empresa pel govern de Rajoy.
Per altra part, la inestabilitat dels primers dies podia suposar també una angoixa per als mercats financers, perquè la precària salut dels bancs espanyols podia veure’s afectada per retirades massives d’efectiu que forçaren el tancament bancari. A més a més, en una situació insòlita d’intervenció administrativa, la Generalitat catalana podia decretar suspensions de pagaments i nòmines que agitaren encara més el foc. Un pànic irracional, ridícul i sense fonament podia estendre’s per les economies més vulnerables i perifèriques per acabar afectant la zona euro.
Tanmateix, els dirigents catalans actuaren sempre amb seny i feren tot el possible per calmar els ànims i estabilitzar la situació. Si s’havia d’aprovar una independència, Catalunya no sols estaria dintre de l’euro, sinó que no tindria cap mena de banca nacional i el sistema privat dependria totalment del Banc d’Espanya. El teatre era tan obvi que encara em resulta increïble que hi hagués catalans que es pensaren de bona fe no tan sols que la independència era possible, sinó que estava a tocar.
Per la meva part, sempre vaig pensar que es tractava d’una estratègia de negociació per forçar una pressió dels governs d’Europa sobre Espanya perquè cedís; però d’una forma incomprensible es pretenia representar un conflicte, mantenir-lo sempre en el nivell simbòlic per controlar qualsevol dany inesperat per lleu que fos. En definitiva, teatralitzar una independència, però no fer-ne cap.
Això evidentment podia tenir sentit, perquè el teatre sempre escenifica conflictes; però si es tractava de teatre era necessària la participació voluntària de l’altra part. Suposo que algun dia sabrem el contingut de les converses mantingudes amb Soraya Sáez de Santamaria i com a part del gabinet de Rajoy decidí tallar amb la farsa per intervenir dràsticament. Probablement, entengueren, amb un gran sentit de la lògica, que permetre una performance de dos milions de persones amb tanta capacitat d’autoorganització per canviar les coses era incentivar les revoltes i rebel·lions encara que tot acabés encarrilat pels polítics en una agència fiscal catalana.
Fos com fora, és evident que cap dirigent independentista aprengué la lliçó, perquè després de la sentència del Tribunal Suprem, tornaren a fer tot el possible per apaivagar el conflicte, desarmar de legitimitat els joves i no travessar cap línia vermella, com la paralització del Prat, que forcés a les autoritats europees, últims responsables del trànsit aeri, a pronunciar-se sobre la situació. Llavors cap dels protagonistes podia saber que, en uns pocs mesos, el món es capgiraria per complet i mai no tornarien a tenir cap oportunitat per encendre l’espurna de la indignació.
La pandèmia de la COVID transformà totalment les magnituds i accelerà el ritme dels canvis. Si la primera victòria de Trump era un símptoma clar de la fi de la globalització, el tancament de fronteres va permetre als estats tornar a recobrar la sensació de ser sobirans, de controlar el seu territori i les seves poblacions. Com és lògic, aquest sobtat i rampant estatalisme va suposar també una immediata anul·lació dels nostres drets i llibertats. La involució democràtica prengué un curs imparable.
Encara no som del tots conscients de com ens trastornà l’experiència traumàtica del confinament. La intensitat d’aquelles emocions en soledat i aïllament alterà definitivament la brúixola moral de milions de persones. Les autoritats públiques ens animaven a aplaudir un Estat policial i desitjar el càstig dels insolidaris, mentre l’extrema dreta pregonava discursos llibertaris en favor de l’anarquia i la mort dels febles. En aquell desgavell de cacofonies, el fet cert és que molts sentiren un Estat poderós com no es coneixia en decennis. Un Estat que podia controlar els fluxos de població, capaç de recloure milers de persones i, com molts somnien, de deportar-les.
Aquella febre explica els discursos polítics delirants que vivim ara. Aquella situació completament excepcional amb una economia mundial en total paràlisi que va permetre a l’Estat recobrar tant de protagonisme no es pot estendre al nostre present sense, com és obvi, provocar una aturada econòmica de conseqüències semblants. Tanmateix, és el camí emprès per Trump als Estats Units i allí ja pateixen els efectes d’aquestes noves polítiques.
Per tant, la crisi catalana esdevingué un problema menor, quasi insignificant, d’un passat pretèrit quan ens despertàrem del malson de la pandèmia. A més a més, Putin decidí aprofitar l’oportunitat per liquidar l’ordre polític sorgit del col·lapse de la Unió Soviètica i enterrar qualsevol temptativa de revigoritzar la globalització. El trilema de Rodrik fou superat pels esdeveniments: ja no hi havia globalització econòmica, els Estats havien recobrat la seva sobirania i, en el futur, tampoc hi hauria democràcia.
Tot i això, aquesta gegantina transformació dels marcs polítics, morals i institucionals del nostre món no ha tingut cap efecte sobre els líders independentistes que continuen com si res amb les seves danses, malgrat que cada cop tenen menys corda electoral i, tard o d’hora, es detindran definitivament. L’únic canvi en aquests temps de foscor és Aliança Catalana, un projecte sorgit de la pandèmia, perquè el seu objectiu és la reclusió nacional, el tancament a una Catalunya fantasiosa i petita.
La màgia del pujolisme fou jugar a ser un petit gran país dintre dels marges de l’autonomisme i la Unió Europea, una representació teatral que permetia sostenir un miratge nacional reconfortant per al catalanisme. Després de la desfeta independentista, que sols desitjava reviure com fos aquesta il·lusió, Sílvia Orriols ofereix carlisme desvetllat, un producte anterior al noucentisme i els orígens intel·lectuals del catalanisme. L’actual buit anímic de la nació catalana era del tot inimaginable fa vuit anys, quan va mobilitzar a dos milions de persones.
