M’agradaria que la política fos un tema seriós a les ràdios, els diaris i les televisions catalanes i espanyoles. Que fos motiu d’una tertúlia setmanal amb veus acadèmiques que ens ajudessin a entendre què passa en els governs, els parlaments i el congrés. Amb eminències en ciència política, filosofia i periodisme capaces de supervisar objectivament la feina dels polítics, donar context a les situacions concretes i plantejar escenaris futurs a partir d’anàlisis ben documentades. És a dir, que la política fos tractada com una matèria seriosa. Allunyada de l’entusiasme del futbol o la decadència moral de la premsa rosa. Sense quotes de hooligans dels partits, sense tertulians que repeteixen les consignes de formacions concretes, sense cridòria i retrets demagògics, sense tota la capa de pintura groga (i rosa) que cobreix la “informació” política a les ràdios, els diaris i les televisions espanyoles i catalanes avui en dia. Que la política fos un tema acadèmic, concret, específic i no amateur, generalitzat i massiu. Hem de lamentar, però, que la política ja no és únicament la gestió del bé públic, sinó que ha esdevingut una eina per captar l’atenció de l’audiència. És un contingut de pur entreteniment que ens fa salivar davant de la tele o mentre esmorzem escoltant una tertúlia radiofònica. A casa nostra la política no és l’avorrida administració de l’estat, sinó un partit de futbol lamentable i etern exaltat pels polítics (per treure vots) i pels periodistes (per fer dos punts més d’audiència). La política ens excita i els mitjans de comunicació ho estan aprofitant sense cap vergonya.
A banda dels dubtes ètics que pugui provocar aquesta situació, hi ha un efecte pràctic que tots podem observar: la irrupció de VOX a l’escenari polític. És innegable que VOX ha aparegut gràcies a la veu que li han donat els mitjans de comunicació. Sense representació parlamentària i sense líders famosos, el partit va esdevenir una alternativa seriosa gràcies a la presència regular i efectiva en televisions i ràdios. Quan no hi havia algú de VOX explicant les seves barrabassades a una tele, es parlava de la formació i de les seves idees, propostes i opcions de victòria electoral. VOX sempre estava present, molt abans de tenir un sol escó. Evidentment, hi ha certs mitjans de comunicació d’extrema dreta que no han dubtat ni un segon a donar-li veu a VOX. Però el mal més gran no l’han fet els sospitosos habituals sinó els mitjans generalistes que han atorgat el segell de legitimitat a l’extrema dreta. No fa gaire l’actor Oriol Grau avergonyia el programa FAQS de TV3 per haver portat algú de VOX abans que ningú els hagués votat. I passa el mateix amb La Sexta, Antena 3 o qualsevol ràdio del país. Però, si tots aquests mitjans no li donen presència a VOX per compartir els seus ideals, per què ho fan? Per diners.
El problema que la tele, la ràdio i els diaris converteixin la informació política en el seu tema principal és que els mitjans es mouen per interessos econòmics. Ja siguis el director d’una tertúlia en una tele privada o el responsable d’un programa de la tele pública, els caps et demanaran el mateix: audiència. Volen xifres concretes i, per tant, la feina dels directors dels programes és generar continguts que facin que la gent vegi el seu espectacle. El feixisme hispànic, folklòric i estrambòtic de VOX era un imant per l’audiència. Hi havia el consens innegable que si volies captar l’atenció de la gent un bon recurs era portar un dels líders de VOX. Anaven al teu programa, en deixaven anar alguna de l’alçada d’un campanar i el públic esclatava en un volcà d’ira i indignació que, finalment, generava èxit pel canal i futurs anunciants pel programa. És important comprendre que si la informació política esdevé un contingut televisiu i radiofònic recurrent els mitjans l’utilitzaran, òbviament, per captar espectadors. De la mateixa manera, és possible que els polítics extremin les seves declaracions perquè els mitjans els portin i aconseguir més difusió i vots. Aquest esquema està rebaixant el nivell dels polítics i reduint la capacitat crítica dels votats. Us deixo dos noms per la reflexió: Ayuso i Trump.
7 
