Vox no és un partit polític. Formalment sí que ho és, perquè reuneix tots els requisits legals que una agrupació franquista necessita per gaudir d’aquest estatus en un Estat com l’espanyol on Franco, si visqués, estaria tranquil·lament escarxofat al sofà de casa seva mirant la tele. A Alemanya, Hitler no podria fer-ho, però Franco, a Espanya, sí. Només cal mirar com va morir l’un i com va morir l’altre. Vox és l’hereu ideològic d’aquell feixisme. Però els seus votants no són com els braus de lídia, que segons es diu constitueixen una raça a part creada únicament per a la Fiesta Nacional espanyola. Vull dir que els votants de Vox no són un conjunt d’individus dissenyats genèticament per votar aquesta formació, sinó que ja existien abans com a votants del Partit Popular, de Ciudadanos i del Partit Socialista. Sí, sí, del Partit Socialista també. I tant, que sí! Només cal observar-los a les manifestacions “por la unidad de España”: tots quatre ben juntets, braç a braç, Vox-PSOE-PP-C’s, entremig d’una corrua de sigles i símbols netament feixistes. Les fotos que deixen constància de la presència de Miquel Iceta, Salvador Illa i companyia en aquests aplecs ultranacionalistes espanyols, parlen per si soles.
Vox és el fruit d’una operació d’Estat contra l’independentisme, una operació que pot ser desactivada tan bon punt deixi de ser necessària. Tot depèn de Catalunya. Mentre Catalunya ha romàs submisa i obedient, l’existència de Vox ha estat mancada de fonament. No calia apallissar catalans a la porta dels col·legis electorals, ni tenir presos polítics, ni mig govern català a l’exili, ni inhabilitar presidents de la Generalitat, ni criminalitzar artistes, alcaldes, regidors o ciutadans demòcrates. Quan el sotmès calla, el dominador es relaxa. Però l’U d’Octubre ho canvia tot i l’Estat espanyol se sent obligat a abandonar la posició d’allò que mai no havia deixat de ser, és a dir, un Estat franquista en repòs, per emprendre l’actual croada contra els infidels catalans. És així com totes les institucions espanyoles, govern, casa reial, tribunals, fiscalia, policia, Guàrdia Civil, forces armades, CNI, clavegueres de l’Estat… s’activen sota un pensament únic, com correspon a un Estat de pensament únic, que diu que la unitat d’Espanya està per damunt de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Aquests darrers tres anys hem tingut notables exemples d’aquest paroxisme espanyol, un paroxisme que prescindeix dels dictàmens dels tribunals europeus i de les Nacions Unides. Passa, però, que no es pot matar tot el que és gras i cal guardar les aparences. Per això, de la mateixa manera que si vols que no es noti gaire que ets un fatxa, un racista, un masclista o un homòfob t’has de posar al costat d’algú que sigui més fatxa, més racista, més masclista o més homòfob que tu, també als partits del 155 i factòtums de la croada (PP-PSOE-Ciudadanos), els convenia la presència d’un artefacte com Vox que digués allò que pensen però que no poden dir. No hi ha res millor per semblar bon minyó que tenir al costat un energumen. En altres paraules, Vox és l’instrument que fa la feina bruta a PSOE, PP i Ciudadanos; Vox és qui posa la denúncia que ells no gosen posar, Vox és qui vomita allò que ells no poden vomitar, Vox és qui agita la catalanofòbia que ells no poden agitar… L’han creat per això, per no haver de posar en evidència el seu totalitarisme, com ho fan sense escrúpols, per exemple, Turquia, Rússia o la Xina. La Unió Europea té els seus topalls.
Aquesta operació d’Estat és tan diàfana, tan de manual espanyol, que allò que crida l’atenció no és pas el seu muntatge, sinó que hi hagi un partit independentista que la legitimi advertint-nos del perill que Salvador Illa sigui president amb els vots de Vox i de la necessitat de crear un cordó sanitari contra aquest partit. Com si ser president de Catalunya amb els vots del PP i Ciudadanos no fos el mateix, com si PP i Ciudadanos no fossin partits d’extrema dreta i d’arrel franquista i catalanofòbica. Sobredimensionar Vox, posar el focus en aquesta formació, és fer el joc a l’operació d’Estat, és fer bons aquells partits que l’Estat vol fer passar per bons. ¿Aleshores amb quina intenció pot voler un partit independentista seguir el joc de l’Estat fent-nos creure que el perill per a Catalunya és Vox? Doncs, per exemple, amb la intenció que, arribat el cas, no es vegi com una barbaritat que ocupi el govern de Catalunya al costat de Podemos amb el suport extern del PSOE de Salvador Illa. S’entén, oi? Dels electors depèn que aquest tret al peu no sigui possible. El perill, amics, no és Vox; el perill per a Catalunya es diu Estat espanyol. No és de Vox, que ens hem de protegir i d’alliberar, és de l’Estat espanyol.
94 
8 
