Un aire hamletià envolta les eleccions del vinent 28 de maig: “votar o no votar?”. Heus ací el dilema d’una bona part de l’electorat que ha arribat a la conclusió que el seu vot no serveix per regenerar res. Són pocs els que creuen que existeix alguna diferència substancial entre els diferents candidats dels partits institucionals. La percepció és que tot continuarà igual i que la nostra papereta pot servir per fer batlle (o batllessa) a qui no podem veure ni en pintura gràcies als pactes postelectorals. Per tot plegat, és normal que cada dia siguin més els catalans que es preguntin: voto o em quedo a casa?
Quan aquest interrogant flota en l’ambient, significa que la degradació de la política oficial pren forma i és una evidència que ningú no pot amagar. Fins ara, potser ens guanyava aquell racó de la nostra memòria col·lectiva que ens recordava els quaranta anys del franquisme sense urnes. Era un fet que condicionava el capteniment electoral de molts catalans. Creien que calia recuperar el temps perdut i, sovint, feien confiança a qui menys fàstic els feia. Allò de la “pinça al nas”…
Aquest clima que estic descrivint no és només una sensació personal. Com tampoc cal ser un estrateg agut per veure que l’abstenció pot esdevenir molt més gran del que preveuen els partits del règim nostrat. “Que fer davant aquesta amenaça?”, es pregunten els encarregats de mantenir la farsa. Casualment, aquest darrer cap de setmana, el grup Godó ha esbombat per terra, mar i aire la seva enquesta on pronostica que Vox obtindria 4 regidors a l’ajuntament del Cap i Casal. Caram! Fins aquell moment, els “toreros” d’Abascal no es menjaven un torrat a la capital de Catalunya en les prospeccions que circulaven feia mesos. Però, ai las!, tot d’una, esdevenen la gran revelació electoral a Barcelona. Una progressió meteòrica en intenció de vot que haurà de figurar en la història de la demoscòpia electoral.
Cap solució millor que treure’s de la màniga la carta de l’extrema dreta davant la desmobilització. Deuen pensar que l’espantall de Franco encara els pot funcionar i ens cridaran a les urnes per “aturar el feixisme” com si fóssim al front de l’Ebre el 1938. Es veu que no tenen res més per amagar la seva incompetència i impotència. El vot de la por és l’únic remei que pot emmascarar el menyspreu del votant davant la seva mediocritat.
Només cal escoltar els discursos dels candidats de Barcelona. Són previsibles, passats de rosca, i avorrits. No hi ha ànima en les seves paraules. De fet, podrien estar parlant de Càceres o Múrcia perquè no hi ha cap referència ni a una simple catalanitat de la capital de la nació. Tot es redueix a si hi ha d’haver més o menys cotxes, si l’aeroport ha de ser més gran o si la brutícia espanta el turisme. És clar que, ben mirat, els seus dots dialèctics no poden anar més enllà de repetir com a lloros les consignes tronades de partit.
Pocs mecanismes de defensa ens queden per tal de fer front a un panorama tan desolador. Es va imposant la idea que no poden sorgir personalitats singulars, i que puguin regenerar la vida pública, donada la tirania mediàtica de la partitocràcia. Només en queda l’alternativa de no votar. Que la nostra passivitat esdevingui el seu càstig.