“Votar contra ells”

El títol de l’article no és meu. Sorgeix d’una conversa amb un bon amic sobre la situació actual de pati d’escola de la política catalana i, especialment, del govern d’Esquerra i Junts. Tot d’una m’afirma contundent: “voldria poder votar contra ells”. El seu to és una barreja de ràbia i frustració. Quan penjo el telèfon no puc evitar pensar quanta gent com ell té la mateixa intenció. En seran pocs, en seran molts? El futur polític immediat de Catalunya podria dependre de la resposta a aquesta pregunta. Però tinc la impressió que cada vegada són més els compatriotes amb un sentiment de menyspreu absolut cap als seus dirigents.

Va fent forat la sensació que, amb aquests polítics que porten les rengles del país, no hi ha res a fer. Eren molts els que, en els darrers anys dos o tres anys, hi veien mediocritat, frivolitat i simple especulació electoral entre les seves principals característiques. Amb tot, existia una mena de pacte col.lectiu per tal de fer els ulls grossos i no posar bastons a les rodes. El fet important era la creació d’un estat independent. L’objectiu per damunt de les misèries de l’oficialitat, creien amb bona fe una majoria de la nostra gent.

Tot aquest paradigma va esclatar a partir de la darrera diada. Els cartells de la manifestació eren majoritàriament contra els partits amb acusacions dures i sense miraments. La crispació de molta gent del carrer ha arribat a un extrem que hem passat de cremar fotos del Borbó, a fer-ho del president de la Generalitat. És bon senyal?

Si repassem una mica la història, veurem que quan les batusses entre nosaltres adquireixen una especial virulència, sempre és Espanya qui en surt reforçada. Hàbilment, atien la sensació que els catalans som una gent que no sabem governar-nos nosaltres sols. Implícitament, aquest relat desprèn l’aire paternalista de la metròpoli que ha de vetllar per la colònia. No és estrany doncs el to condescendent del  portaveu socialista Patxi López que fa quatre dies deia: “caldrà reconduir la situació a Catalunya”. Ai!, hauran de posar ordre dins la tribu perquè els “negrets” es barallen entre ells.

Tota aquesta situació ha estat provocada per la nul.la visió política d’uns elements a qui se’ls fa gran qualsevol responsabilitat. Sempre diran que és Madrid qui interfereix en el nostre autogovern i per això no funcionen les coses. Viure en l’autonomia és còmode, segur i no cal prendre grans decisions. Al capdavall, sempre hi haurà un tribunal o una institució espanyola a qui carregar els neulers de la seva incompetència. Naturalment, el discurs sempre va acompanyat de mots grandiloqüents com “repressió” per fer passar les seves limitacions com una agressió dels poders de l’estat. 

La partitocràcia nostrada voldria viure sempre en la queixa permanent tot explotant els sentiments del votant. Fins quan podran? Sospito que comencen a veure-li una les orelles al llop i per això hi ha qui públicament, en una emissora de ràdio, fa veure que s’emociona en perquè “entén el sacrifici de molta gent”. Si han de recórrer a les llàgrimes de cocodril per assegurar-se el vot, significa que es veuen amb l’aigua al coll. El “votar contra ells” potser el perceben més a prop del que nosaltres mateixos imaginem.