No, aquestes eleccions no van ni del futur ni del passat, sinó del mentrestant. Clar que ho tornarem a fer, com saben perfectament tots els jutges i fiscals espanyols: per això el seu acarnissament. El 2025, com ens promet Laura Borràs? Igual que ens podria prometre que ens convidarà a unes cervesetes? Més aviat no. Un dia, sí, sens dubte, quan hàgim après totes les lliçons i s’obri una nova finestra d’oportunitat.
Després de la covid, podria ser… Ara seria perdre el temps, no és el moment. El nostre món ha girat, el 2017 ja no existeix.
Si ens deixem portar per la fantasia, o per les matemàtiques de la història del genial Deulofeu, potser el 2029, o més endavant, quan l’imperi espanyol implosioni. Ara mateix, seria somiar truites. O deixar que ens enganyin, que pot ser agradable, però poc productiu.
Problema? Que és infinitament frustrant votar en unes eleccions que no serveixen per a res. Oportunitat? Votar no és tan inútil com sembla, simplement demana una paciència infinita, a prova de processistes, partidistes, autonomistes i venedors de motos sense motor. Ara es tracta de votar per seguir igual. No és gens, gens ni mica estimulant. No té èpica. No hi ha il·lusió, no ens enganyem.
Estem agafats en un dil·lema. Tenim els presos que surten una estona, però ja veurem quant dura l’experiment, segons els càlculs estratègics de la fiscalia colonial… Tenim els exiliats i tots els altres repressaliats. Tenim molt present la repressió, que continuarà anys i panys, perquè respon a una estratègia tan brutal com intel·ligent i desesperada: o ens posen de genolls ara o no ho faran mai. I tenim els patètics partidismes, les mentidetes, els excessos èpics i lírics, les fugides cap endavant d’una classe política que ja vam veure el 2017 que no donava per a més, que havia arribat al seu límit i que ara malda per la seva supervivència.
No hi ha més país que aquest, i segurament és una foto del país real. Amb totes les contradiccions del país real, el país que no farà, ara per ara, revolucions, el que no s’aixecarà en una revolta contundent, el que està pendent d’altres coses, el que està aprenent que a Europa les coses s’han de fer per una via plena de reptes i no gens espectacular, com la de la justícia, que és de les poques coses en les quals podem posar alguna esperança…
El dil·lema és que ele engegaríem a tots a fer punyetes, però ens engegaríem a nosaltres mateixos a fer punyetes. Què tindríem després? La gestoria autonòmica en mans d’Illa, de Carrizosa, del PP, de Vox? Fantàstic panorama. Posem-los a gestionar TV3, per molt que TV3 sigui espantosa… O la llengua, o l’educació o tantes coses.
Si ens volem fer mal, aquesta és la via directa. L’altra no ens aporta gaires satisfaccions, cert, perquè és infinitament frustrant. I encara que ens prometin la lluna, ja sabem el que hi ha: impotència i incompetència, amb dosis tòxiques d’egoïsme, i una absoluta incapacitat de dissenyar una estratègia a l’altura del moment boirós i confús que vivim.
Tanmateix, el mal menor ara mateix és votar alguna d’aquestes coses. No per res, sinó simplement perquè no els sigui tan fàcil liquidar Catalunya, que és el que està en joc, tot i que en mans d’irresponsables que no sembla que hagin entès res del moment històric que vivim.
Caldrà votar per aquests irresponsables i frívols, com a mal menor i sense esperar res d’ells.. Ells i elles ho saben i hi juguen: si no votem, ens fem més mal del que ja ens hem fet. Però no ho oblidem: això va de votar-los perquè no continuïn, perquè no bloquegin el futur. Una contradicció, sí, però és el mal menor…. El mal major és la rendició.
6 
