Un dia que tingui temps i paciència, posaré ordre i escriuré tot el que envolta, amb el material del qual disposo, el que hem convingut a batejar com operació Catalunya. Els ben asseguro que cada cop que obres una porta o t’enganxes amb un fil, l’embolic es fa tant apassionant com profund, i tant brutal com esfereïdor. L’ús desacomplexat del poder d’un Estat en tota la seva esplendor per aturar el que podia haver estat una amenaça. És un esbós dels interessos dels poders, un joc de miralls que no s’acaba mai i una perversió de l’ús dels recursos públics que intoxica el sistema de pau social més o menys versemblant que havíem decidit habitable.
D’operacions Catalunya, a Espanya, n’hi ha hagut moltes. Si bé és cert, que les víctimes eren menors en nombre, o bé s’acotaven a col·lectius minoritaris, o bé es bellugaven en la discreció de les elits de BOE i de l’Íbex. En el cas de l’operació Catalunya, l’ofensiva es va dirigir massa gent i, agradi o no, en un país on la gent es deixa matar abans d’explicar on troba rovellons, és complicat que ningú no posi pegues a una operació clandestina i deslleial amb la democràcia.
En aquest context, cal recordar que aquesta setmana s’encetava amb la primera jornada del judici contra la família Pujol-Ferrusola. No es pot oblidar que el primer nom que va tenir el dispositiu contra el Procés (TM) va ser Operació Pujol, després va esdevenir Operació Barna, i després, per un sotrac en una declaració judicial del cas Nikoley (el sumari sobre les activitats del Pequeño Nicolás) es va reanomenar operació Catalunya, amb franquícies territorials com l’Operació Magne, la trama andorrana de l’operació.
Admeto que les primeres tres jornades del judici han servit per posar negre sobre blanc com es va iniciar el cas. De fet, han desemmascarat amb rigorositat quins indicis va fer servir la fiscalia per encetar unes perquisicions, amb la feina prèvia i caríssima de la policia patriòtica tant a Madrid, Catalunya com a Andorra. Curiosament, el paper galdós de la fiscalia va ser insistir en la legalitat de la denúncia de Victòria Álvarez, de la notícia criminis de El Mundo i la confessió posterior del president Jordi Pujol.
Una tesi que va repetir l’advocacia de l’Estat, que ara porten Álvaro Bazán i Juan Ignacio Ocio, quan precisament, els lletrats de la Moncloa sempre havien fugit d’Álvarez i del “pantallasso“. Precisament qui havia portat en aquest cas l’advocat de l’Estat era Rosa María Seoane, cap de penal d’aquest cos, i que també va portar el judici del Procés, el del 17-A o, també, el de la peça Nicolay que acusava José Manuel Villarejo i del que, finalment, el comissari en va quedar absolt. Seoane sempre va fugir com si fos una maledicció d’aquests indicis. Entre altres coses, Seone sap perfectament, com ho sap tothom i és profecia, que fiscalia amb la connivència de l’Audiència Nacional van enredar a les autoritats andorranes amb una comissió rogatòria cuinada amb una informació obtinguda de manera il·legal, il·legítima i, posats a fer, en diria que delictiva.
En definitiva, les qüestions prèvies de la vista van aclarir el camp de joc. Els dubtes més que raonables de la il·licitud de la prova que va servir d’excusa per iniciar el cas es van palesar sense embuts. Unes explicacions que complementen una delícia de sentència de l’any 2017, de la que en va ser ponent, Manuel Marchena. Una resolució que avalua la validesa de prova il·lícita a voltes amb el cas Falciani, una persona que va filtrar informació delicadíssima sobre evasors fiscals que en feien de les seves a Suïssa, un lloc on, encara que ho facin creure, no viuen ni del formatge ni de la xocolata.
El magistrat Marchena, que si una cosa té és una habilitat extraordinària per fer dir al Codi Penal el que raona, va escriure en aquesta sentència que la “prova obtinguda amb vulneració d’un dret fonamental ha de ser exclosa de l’apreciació probatòria”. De fet, assegura que aquesta obligació “forma part de les garanties del sistema constitucional”. “Més enllà de la seva proclamació expressa a un enunciat normatiu, la seva vigència és una nota definitòria del dret a un procés amb totes les garanties”, exclama. I sentenciava amb “l’exclusió de prova il·lícita del material valorable per l’òrgan decisori forma part del patrimoni jurídic dels sistemes democràtics”. Comptat i debatut, que la prova d’origen dubtós calia “sanejar-la” per evitar la seva “virtualitat contaminant” en el procés. “Virtualitat contaminant”, un concepte jurídicament preciós. Alta gastronomia jurídica.
Si bé la sentència desestimava la vulneració de drets per utilitzar una prova com la llista Falciani de manera incriminatòria, sí que la resolució va servir per posar al dia el valor de la prova, i que la seva veracitat o legalitat en l’obtenció no ha de ser presumpta, ni blanquejada a través de maniobres orquestrals dels aparells jurisdiccionals. Marchena va escriure en vint planes un manual sobre la validesa de la prova. De fet, tant va ser així que dos anys després arxivava el procés obert contra Joan Carles de Borbó, arran de les denúncies, gravacions i documents de Corinna Larsen, obtingudes amb el mateix mecanisme de les que van obtenir de Victòria Álvarez. Amb Joan Carles va fer cas de la seva doctrina. La pregunta és: farà cas l’Audiència Nacional a la mateixa doctrina? I si arriba al Suprem? O tot plegat és imaginar com diria Jason Bourne que tothom ha de fer allò que és correcte? O la virtualitat contaminant depèn dels cognoms?
