La setmana passada, el Tribunal Penal Internacional (TPI) va decidir emetre una ordre de detenció contra Vladímir Putin per crims contra la humanitat. Les casualitats, que com les armes de destrucció massiva les carrega el diable, han fet que coincideixi amb el vintè aniversari de la invasió d’Iraq, coneguda també com a la segona guerra del Golf. Les comparacions resulten inevitables, i el gest del TPI, que veu la invasió il·legal d’Ucraïna, la destrucció d’infraestructures, el bombardeig de civils, la dolorosa conseqüència de milions de refugiats, les tortures, els assassinats de no combatents desarmats com a crims de guerra, a la pràctica el desacredita. Perquè, efectivament, la invasió il·legal d’Iraq, i la destrucció i saqueig sistemàtic del país, així com la seva perllongada ocupació, descriu a la perfecció el que resulten violacions flagrants de la Convenció de Ginebra i constitueixen crims de guerra tan abominables com els que assistim en l’actualitat. Per cert, que Estats Units no li reconeix jurisdicció al TPI.
Va ser Albert Camus, referint-se a la Guerra d’Espanya, que hom pot estar carregat de raó i sortir derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que sovint, el coratge no té recompensa. Per a qualsevol persona de la meva generació, les mobilitzacions històriques en contra de l’anunciada guerra de l’Iraq, quan la majoria sabia perfectament que les notícies falses sobre armes de destrucció massiva esdevenien una simple excusa per procedir a una invasió il·legal (amb resolucions contràries a les Nacions Unides), hi va haver una sensació d’amarga frustració. Més d’un milió de catalans, i desenes de milions d’europeus, ens vam manifestar contra el que era evident que seria un crim anunciat, la invasió i destrucció d’un país ja molt tocat per una dècada de sancions internacionals, que si bé governat per una mena de despotisme oriental, va quedar absolutament trinxat per accions militars desproporcionades i una ocupació terrible, capaç de desarticular una societat i fer caure dramàticament els nivells de vida de la població civil. En qualsevol cas, l’impacte va ser brutal. Sense estadístiques fiables, els analistes parlen d’entre 300.000 i 900.000 morts, la major part dels quals, civils.
Trobo que, malgrat el vintè aniversari, se’n parla poc d’un conflicte que, en el fons, ha determinat l’actual situació de fragilitat social i econòmica actual. L’ocupació va ser un exemple del que Naomi Klein va denominar “doctrina del xoc”, una nova fórmula d’imposar polítiques neoliberals de conseqüències terribles per a la majoria social consistent a aprofitar o provocar crisis que deixen en paràlisi psicològica una ciutadania incapaç de resistir per procedir a desregular, privatitzar, apropiar-se de fons públics per imposar polítiques econòmiques draconianes, allò que se’n diu el “Consens de Washington”. Com a preàmbul de la gran estafa que va suposar la invasió, el primer governador imposat pels Estats Units, Paul Bremer va veure com es van volatilitzar 18.400 milions de dòlars concedits pels contribuents nord-americans fent de la invasió de l’Iraq. Això constitueix el primer cas de la història on l’ocupant saqueja tant els envaïts com els invasors. És el que passa quan deixes en mans de la iniciativa privada els afers públics, perquè cal dir que la pròpia guerra i l’ocupació, si bé va fer servir tropes regulars, va anar deixant en mans d’empreses de mercenaris (eufemísticament “contractistes”) la gestió de la violència i el saqueig.
Iraq va desaparèixer com a societat moderna. Es va privatitzar el sistema universitari. Es van liquidar els serveis públics (que eren dels més potents de la regió) per passar a ser controlats per empreses privades, normalment dels ocupants. Es van acomiadar tots els treballadors públics. Es va atorgar poders omnímodes a grups islamistes col·laboradors que van fer recular l’estatus de la dona a estadis premoderns. Es va fer un exercici de privatització de la guerra en què “contractistes”, van dedicar-se a practicar guerres de saqueig. Es va promoure un sectarisme que va destruir a fons les estructures polítiques per substituir-les per unes taifes encapçalades per “senyors de la guerra” que s’aliaven i es desaliaven en funció de la capacitat d’extorsió a uns i altres contendents. Es va fer recular un dels països àrabs més moderns a un estadi de barbàrie. Per descomptat, el saqueig va prendre unes estructures fonamentades en una versió peculiar de l’economia de mercat on els recursos públics van passar a mans d’empreses associades al poder econòmic dels invasors. A tall metafòric, als espanyols els va correspondre l’administració del clavegueram. Hi va haver episodis vergonyants com els de les tortures sitèmiques d’Abu Grahib, que va malmetre per sempre més el prestigi d’occident i fer que la retòrica sobre els drets humans semblès una hipòcrita xerrameca. Va generar un terrible ressentiment entre els musulmans, que al seu torn va alimentar el fonamentalisme islàmic de les darreres dècades, també a dins les nostres fronteres. Es va promoure les ingerències de potències pròximes als Estats Units, com Aràbia Saudita (finançant i organitzant Estat Islàmic i altres grups afins) o Turquia, que així podia continuar perseguint obsessivament els kurds. Per descomptat, qui més va perdre amb aquesta absurda invasió van ser les minories cristianes, com els caldeus, o altres grups minoritaris com els Iazidites, que van patir un veritable genocidi, amb la complicitat i aquiescència de Washington, Londres i Madrid. Avui les comunitats cristianes o no musulmanes minoritàries, o han estat exterminades, o han hagut d’exiliar-se entre el silenci d’occident.
I tot plegat, per a res. La guerra va ser un fracàs absolut. I Iraq va esdevenir un vesper que, com vam poder comprovar en els darrers anys, va acabar desestabilitzant Orient Mitjà i convertint tot el món en un lloc més insegur. Paradoxalment, un dels actors que més va sortir guanyant va ser Iran (enemic declarat dels Estats Units) que va guanyar influència a la zona mercè a la desestructuració del seu antic rival. El desordre i el caos originat van potenciar l’extensió dels grups islamistes a Síria, on de nou occident en general i Estats Units en particular, van promoure una guerra de similars característiques a una Síria on es va viure una veritable apocalipsi bèl·lica, on, un cop més, va ser la població civil qui més va patir. Estats Units van acabar retirant-se d’allò que havia estat un país i avui és un munt de runes dominades per senyors de la guerra i islamistes armats que, tècnicament, estan en guerra amb occident i l’amenaça dels quals plana sobre la seguretat europea. Potser es van fer grans fortunes, tanmateix, va ser una derrota sense pal·liatius d’uns Estats Units que va evidenciar la seva fragilitat com a superpotència en retirada. En bona mesura, si Putin s’atreveix a envair Ucraïna, i la Xina ha decidit plantejar un pols a llarg termini contra l’hegemonia nord-americana té a veure amb aquesta esbojarrada aventura amb final tràgic, on Estats Units va evidenciar la seva feblesa. I poca broma amb la Xina, un país on tots els dirigents dels quals han llegit Sun Zi i el seu Art de la Guerra, que a l’època de la Grècia clàssica ja havia redactat un manual d’instruccions de geopolítica que assenyala que les guerres es guanyen abans de lliurar-les. I és obvi que, després de l’estupidesa de Bush, si mostren la poteta, és que veuen que saben que poden desafiar l’ordre mundial.
Bush Jr., Tony Blair i José María Aznar haurien de rebre una notificació per part del Tribunal Penal Internacional per crims de guerra. Que no hagi estat així, desacredita el sistema de Nacions Unides i els principis fonamentals dels drets humans. El món no occidental, en veure el doble biaix d’aquestes institucions internacionals, veu clarament que això dels drets humans no forma part de cap universalitat, i més aviat esdevé un acte de propaganda. Putin es mereix haver de passar comptes davant un tribunal. Ara bé, s’hauria de posar darrere la cua del “trio de les Açores” i dels sàtrapes de les petromonarquies del Golf aliats en aquesta “guerra contra el terror” que no va resultar una cosa que el terror d’una guerra il·legal i il·legítima.
1 
9 
