Ahir, Joan Tardà va publicar un article a El Periódico de Catalunya, “Més junquerisme i menys Torrisme”, en la seva línia d’atacar l’independentisme “de dretes”, “postconvergent”, etc., titllant-lo de màgic i fins i tot, impossible voluntarista i per tractar d’imposar-se contra una majoria no independentista al país. Per enfortir l’originalitat del seu argument fa valer el grapejat pacte de la Diba. No en té cap altre però, pensa Tardà, amb ell resta palès per a tots que “l’espai convergent” no vol la independència de veritat per moltes vegades que digui el contrari i que voti “no” al govern espanyol al congrés.
Que ER hagi intentat un pacte igual o més vergonyós a l’Ajuntament de Barcelona sense en sortir-se’n, que hagi fet tota mena de pactes d’aquest tipus a tot arreu i que hagi tret l’escó al MHP Torra, com va impedir la investidura del MHP Puigdemont obeint els capricis dels espanyols per pura covardia, no hi té res a veure. Que a Catalunya estigui al govern i a l’oposició i a Espanya a l’oposició i al govern en un immens embolic de mentides, enganys i falsedats (“pirotècnies verbals” els diu el MHP Torra) en què s’han perdut per la seva incompetència, covardia i oportunisme, no enfosqueix per a res el seu independentisme.
Molt més encertat, on va a parar, la posició d’en Junqueras per qui, malgrat que la independència sigui el seu més profund anhel i el dels seus seguidors, ha d’ajustar-se a les realitats de la vida, la necessitat d’eixamplar la base, de disposar d’eines pròpies, capaces de fer polítiques pròpies en comandita amb els seus amics de Bildu, de comptar amb els altres amics de l’esquerra “sobiranista” (un terme que, si no vol dir “independentista” no vol dir res), els catalans no independentistes i fins i tot, el poder polític espanyol, amb el qual, quan Déu sigui servit es podrà acordar un referèndum. És a dir, clar i català: la independència no toca. A l’ínterim, si la gent, s’impacienta perquè la gent, ja se sap, no és de refiar-se, pot entretenir-se treballant per tal que Tardà, Rufian i la resta d’endollats del partit, visquin com reis dels sous públics durant anys, assoleixen l’hegemonia a Catalunya, com va fer ERC als anys 30 del segle passat. Kant deia que Espanya és un país d’avantpassats. No coneixia Tardà ni ER.
La clau d’aquest munt de mentides es troba a l’inici de l’article, quan Tardà força una comparació com si fos unes “vides paral·leles” a l’estil de Plutarc: “Més ‘junquerisme’ i menys ‘torrisme'”, que traslladat a l’àmbit espanyol podria ser llegit com ‘más pablismo y menos sanchismo'”. Aquest és el veritable nucli de l’argument de Tardà, que ha provocat el clatellot del MHP Torra: “Jo vull la independència. I tu?” Pregunta retòrica, que revela la inconsistència de Tardà que mai ha volgut la independència, només l’ha fet valer per escurar vots. L’oposició entre Junqueras i Torra es fa al voltant de la independència, l’eix nacional. L’oposició paral·lela entre Sánchez i Iglesias es fa al voltant de la ideologia (esquerra-vs. més esquerra). I Tardà, sempre segons el galimaties que té al cap, les barreja.
La veritable responsabilitat de l’independentisme pragmàtic, de l’independentisme de debò, tardanès, rufianesc i junquerià és donar suport a un govern espanyol menys desfavorable a Catalunya, encara que calgui empassar-se gripaus com els presos polítics, la gestió anticatalana de la pandèmia o l’evaporació de la taula de negociació, i lluitar amb decisió contra els que denunciïn que els gobiernos espanyols, siguin de dretes o d’esquerres, són la mateixa cosa per Catalunya: enemics jurats. És a dir, lluitar contra l’independentisme de dretes que no és independentisme de debò perquè vol la independència.
El parany, la trampa, òbvia per a tothom és amagar el fet que la “veritable” esquerra espanyola, el “pablismo” del que parla el pobre Tardà és més cegament nacionalista espanyol que l’esquerra socialdemòcrata perquè és un nacionalisme que es veu a si mateix com veritablement popular, autèntic i no el dels falsos patriotes dels calés a Suïssa. Un nacionalisme/patriotisme tan revolucionari, genuí i autèntic que, “seduirà” als independentistes catalans, els farà veure l’error de la seva posició i tornar al camí de les glòries nacionals-populars espanyoles sostingudes en el mumbo-jumbo veterocomunista i jesuític d’unes boiroses repúbliques ibèriques.
La veritable desesperació d’en Tardà és que s’hagi descobert tot aquest pastís abans de les eleccions.
