La primera generació de literatura globalment, plenament, catalana, després del segle XV, va ser la del Setanta, que es va enramar pel segle passat. Cal dir “globalment” perquè des del segle XVI fins aquell moment precís les lletres catalanes s’havien esquarterat i compartimentat, com qualsevol literatura provinciana tendent a la dilució i a la desaparició. N’hi haurà que diran que no, que la Renaixença també va seguir el mateix solc. I no. O no de la mateixa manera. L’èxit del “llemosinisme” als Països Catalans va ser parcial, exigu, raquític. Van ser pocs els valencians que van celebrar L’Atlàntida de mossèn Cinto i les obres d’Àngel Guimerà s’estrenaven als teatres Principal de València o Alacant en castellà. Pel que fa al seguiment de don Teodor Llorente al Principat o a Mallorca, els seus lectors de veritat es podien comptar amb els dits d’una mà.
Això sí, els poetes “llemosins” eren tots uns, s’influïen i es creuaven cartes generacionals molt interessants. Al cap i a la fi, si la Renaixença va prendre fort al País Valencià, va ser perquè el mallorquí i ciutadà nacional Marià Aguiló, revestit com a director de la Biblioteca Provincial de València, va escampar-hi una llavor unitarista eficaç.
La Generació del 1970 disparava amb munició més ambiciosa i efectiva. Ho expliquen Isidor Cònsul i Àlex Broch en uns manuals canònics. Jaume Fuster, Maria Antònia-Oliver, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Xavier Bru de Sala, Josep Piera, Joan Navarro o Marc Granell, entre molts altres, eren literàriament i nacionalment desacomplexats, i no es deixaven limitar per cap albarda regional o per cap exigència absurda de mercat. La jugada triangular es va fer més efectiva encara gràcies al paper angular de la col·lecció Els llibres del Mall, de Curial Edicions, que amb el temps va prendre volada pròpia i va generar l’editorial del mateix nom.
Els setanta van ser uns anys profitosos nacionalment. En va ser testimoni esperançador el Congrés de Cultura Catalana, on els Països Catalans semblaven un país i tot. L’esforç de Joan Fuster no va ser debades. Però la posteritat no va refermar el solc i, paradoxalment, la constitució del règim autonòmic ha contribuït a regionalitzar de nou la cultura i la literatura catalanes. Aquest retorn a la miopia localista s’ha vist afavorit per la síndrome del melic de la ciutat de Barcelona, capital incerta de ningú. Qualsevol iniciativa cultural o literària covada extramurs ensopega amb una paret d’incomprensió capitalina que es creu cosmopolita i que resulta estúpidament provinciana.
Aquesta és ara exactament la situació del llibre en català. Editar a Barcelona des de les grans editorials o des de les petites repúbliques contestatàries és editar. Editar des de Lleida, Girona, Palma o València, des d’on siga, és patir. Els llibres que no es fan dins el circuit de Montjuïc s’estimben a les corbes de Garraf. La queixa pot despertar la indolència i fins i tot la burla. Els displicents capitalins barcelonins poden equiparar la demanda perifèrica de més atenció, de més trellat, amb la síndrome de Calimero. Potser sí. Però la denúncia constata amargament els límits d’un mercat que renuncia als beneficis de la integritat. I això no ho fa ningú al món. Des de París el melic és colossal, però allà mateix es fomenta l’atenció necessària a Montreal. Ni que siga sobretot des de les institucions.
Tota aquesta inèrcia pròpia i macabra ens porta al fet que escriptors, editorials, poesia, novel·la i teatre amb cara i ànima que se segreguen més enllà del quadrangle que marquen la costa, Collserola, el Llobregat i el Besòs queden sembrats en l’erm, perquè la gran màquina aspersora que és Barcelona se’n fot ben meninfotuda. Si Barcelona aspira a ser capital editorialment i culturalment, l’aspiració mai deixa de ser espanyola. La literatura catalana –la cultura catalana, en general– no té definit un país ni un mercat com els déus de Sueca voldrien. I això les debiliten i les fan mesquines, subalternes.
Mentre les editorials Pagès, Nova Moll, Bromera, Tres i Quatre o La Drassana malden per fer-se llegir fora dels seus àmbits d’influència immediat, els crítics a Barcelona cacen mosques i les llibreries, tan combatives i exemplars en altres àmbits, es resignen a la dictadura de les distribuïdores d’ànima i estratègia estrictament locals.
Podria haver estat Noruega, la novel·la epifania de Rafa Lahuerta Yúfera, el llibre més venut d’un Sant Jordi? Això és difícil, perquè Noruega ni és un llibre superficial ni conté una història idiota, però almenys hauria d’haver tingut la possibilitat de la competició difícil. I no. Noruega ha venut 15.000 exemplars en català al País Valencià i sols ha estat una nota al peu de pàgina al món literari català que es desarticula des de Barcelona.
Només els escriptors extramurs que editen en les grans editorials barcelonines tenen aquesta possibilitat. Martí Domínguez, Joan Francesc Mira o Manuel Baixauli –de procedència geogràfica valenciana– poden aspirar a fer-se un lloc digne en la literatura catalana actual si editen des de Barcelona. No diré que ho fan també per a Barcelona perquè com a Picanya cadascun d’ells s’apanya, però sí, s’han de resignar a encaixar dins el joc de l’oca literari de la capital del Barcelonès.
Això exclou Rafa Lahuerta, sí, però també Vicent Flor, Francesc Viadel i una llista inquieta de novel·listes que sempre seran perifèrics si publiquen en editorials valencianes. Per això, indocumentat a la força lector, vostè es perdrà ara la lectura d’Abisme, el tros de novel·la que Viadel acaba de publicar en l’editorial valenciana Vincle.
L’escriptor nascut a Algemesí i resident a Barcelona ha amollat un dels obusos més bèsties de la temporada: Abisme. Un retrat amarg, inclement, de la societat que ara patim i que fem tan dura com podem. Al País Valencià hi ha ara escriptors i escriptores que escriuen en línies modernes o pretesament modernes i n’hi ha que bocen sobre la realitat unes lletres ennegrides amb la bilis pròpia i que serviran en el futur per dibuixar com érem de bèsties.
Francesc Viadel forma part del grup dels impius. Abisme és un crit de desesperança, un retrat salvatge del nostre salvatgisme. Explica Barcelona i els seus fills folls que no se’n surten. Però podria retratar Albal o Manhattan amb la mateixa mala llet. Llegir-la és entendre què ens passa i celebrar la bestiesa que ens podreix cada dia. Aquestes novel·les s’han de llegir per fotre’s del mort i de qui el vetla. Per seguir en línies escrites la natura morta de cada dia.
Com que no tenim un circuit cultural potent que vaja més enllà de Montmeló, Abisme, editada a València, passarà desapercebuda a Barcelona, la ciutat de què parla, on el seu retrat tindria una projecció més potent. Quin món de merda! El nostre. El que fem més petits amb els nostres estrabismes locals absurds.
