El 15 de març de 1968, el periodista Pierre Viansson-Ponté, publicava, a Le Monde, un article: La France s’ennuie –França s’avorreix–. Aquest habitual editorialista del diari més prestigiós de la premsa parisenca descrivia una França dominada per l’apatia i l’immobilisme, una certa sensació de paràlisi i un clima d’una calma que precedeix la tempesta, i que seria protagonitzat per les generacions més joves que desbordarien el sistema social amb la seva rebel·lia juvenil. Els historiadors contemporanis veiem en aquest text de fa cinquanta-vuit anys una mena de precursor, de profecia dels esdeveniments que, sis setmanes després, esclatarien sota la fórmula del maig francès, una revolució els efectes de les quals són avui clarament perdurables en la cosmovisió, en la manera de pensar i actuar del món occidental.
Certament, la nostra manera de viure a occident són fruit d’aquella veritable revolució amb barricades i sense sang, que va entrar a formar part més del mite que de l’anàlisi, i que va conformar les coordenades socials i morals que encara funcionen a la societat europea. Més enllà dels lemes ocurrents i recurrents pintats a les parets de la capital de França –amb rèpliques arreu–, ens va quedar una ètica i estètica marcada per una concepció hedonista de la llibertat, una idea d’autorealització vital, un individualisme radical… i l’efecte col·lateral sota la fórmula d’un nihilisme omnipresent en el pensament i l’obra de les societats occidentals. L’esquerra va experimentar una mutació probablement irreversible, en què la lluita de classes i l’emancipació de la classe treballadora va ser substituïda, primer per la consideració de la joventut com a grup oprimit, com a una opa hostil als valors tradicionals, i a un esquarterament de les institucions que havien caracteritzat les societats occidentals modernes: la família, la comunitat, la nació, l’escola, el mateix estat. Va transformar les categories polítiques convencionals, i fins i tot la mateixa idea de convencionalismes. Va representar una veritable subversió de les pràctiques i creences en temes íntims i personals com la sexualitat, el gènere, la qüestió racial o la religió. I res ja no va ser igual.
Evidentment, en aquestes sis dècades hi ha hagut prou temps per analitzar i discutir aquest veritable canvi de paradigma, i també per relativitzar i posar en qüestió algunes de les idees i transformacions derivades. A la França i a l’Europa de la dècada de 1960, poc menys d’un de cada vuit joves arribaven a la universitat –la immensa majoria, procedent dels estrats benestants–, de manera que la representativitat d’aquells joves era més aviat discutible. Tant és així que, entre bona part dels qui buscaven la platja sota les llambordes, vint anys després vam trobar els arquitectes i urbanistes del neoliberalisme, una ideologia que, en un principi, va dedicar-se a desregular i privatitzar l’economia, i finalment, va expandir els seus àmbits també en els aspectes més íntims de la privacitat. Pot semblar una frivolitat, tanmateix, aquells joves de la rive gauche van mostrar a la perfecció aquell programa polític expressat per Margaret Thatcher quan, a l’hora d’imposar les mesures draconianes que van trinxar el pacte social de 1945, va expressar aquella frase de “no es tracta tant de canviar l’economia, sinó de transformar els cors i les ànimes”. I, efectivament, qüestions com ara la fragilitat de les famílies, la interiorització de la globalització, la caiguda de la natalitat, l’hedonisme com a fonament existencial, l’exhibicionisme públic de la fama i la riquesa o l’actitud de ser empresaris de nosaltres mateixos ha estat interioritzat ben endins de l’imaginari col·lectiu, com a una mena de norma no escrita i maneres de comportar-se de manera privada i pública.
Al cap i a la fi, la globalització podria ser la filla engendrada en les barricades festives de la primavera parisenca del 68. I una vida d’excessos reflecteix al cos, al rostre i l’ànima d’aquesta senyora que s’aproxima a la tercera edat, amb certa sensació d’esgotament personal. Si em permeten la connexió literària, Michel Houellebecq, potser el millor novel·lista francès que millor ha sabut exercir de cronista de la decadència occidental vigent, va ser el fill no desitjat de dos pares de vida bohèmia que el van abandonar quan era un nadó i el van lliurar als avis perquè en tinguessin cura.
No crec que avui França s’avorreixi. Tampoc crec que hi hagi una mena de calma que precedeixi la tempesta. Tanmateix, sí que trobem diversos indicis que ens porten a pensar en unes transformacions profundes que operen dins les societats europees. Les joves generacions, des de la seva diversitat, fins i tot la seva creixent polarització, apunten a maneres més conservadores. Es constata un cert renaixement religiós… amb una religió més política que espiritual, i des de concepcions amb elements reaccionaris. També assistim, a nivell més general, a una preocupació creixent per la llei i l’ordre. En altres termes, sembla que el “prohibit prohibir” ha envellit malament, i les propostes d’endurir penes i tractament a delinqüents es van generalitzant, especialment, quan les xarxes socials ens inunden amb casos reals d’indisciplina social i que actuen en una fase expansiva de desestabilització. Hi ha una preocupació creixent pel deteriorament d’institucions com la família o de la deixadesa de les obligacions governamentals respecte a la seguretat pública. La festa de la diversitat ha acabat, i sembla que no massa bé, amb milions de persones que, no és que no acabin assimilant els valors, pràctiques i creences de la societat d’acollida, sinó que es reforcen bombolles identitàries amb un rebuig poc subtil als principis de llibertat, igualtat i fraternitat. Hi ha una sensació que el nihilisme moral ha propiciat una certa esterilitat civil. L’individualisme ha dissolt les comunitats, que tradicionalment han estat les xarxes subsidiàries de seguretat i confort. La gent està emprenyada, està preocupada respecte del futur, té por i se sent insegura. I ho comença a manifestar políticament, disposat a llogar el seu malestar al primer oportunista que s’hi acosti.
La paradoxa és que el món de maig de 1968 és avui establishment. I com tot establishment comença a sentir temor a ser desplaçat, no només del poder, sinó de perdre l’hegemonia moral i espiritual bastida durant les darreres dècades. De manera que acaba fent servir el comodí de la ultradreta per mirar de neutralitzar l’amenaça. Que es pretengui ressuscitar la família, la identitat, la comunitat, o una convivència fonamentada en la llei i l’ordre és ultradreta, és ressuscitar el feixisme i l’Europa traumatitzada de fa un segle, és la narrativa que repeteixen com un bot. Tanmateix, les comparacions històriques les carrega el diable. I encara que la idea de progrés hegelià i marxista ja han quedat prou desacreditades d’acord amb l’experiència col·lectiva, la història cíclica i la llei del pèndol no necessàriament implica tornar al mateix indret d’un passat poc ideal. La pròpia evolució històrica sempre va marcada per tendències que neutralitzen els ordres anteriors buscant noves o velles solucions a problemes passats o actuals. I si per a alguna cosa serveix la història, és per entendre que és millor abordar els reptes de manera col·lectiva, deixant els prejudicis ideològics tancats al calaix, que no pas com fins ara, mirant de desautoritzar les opinions contràries sense aspirar a una més que necessària dialèctica. Davant dels problemes de la descomposició familiar, del qüestionament de la identitat, dels problemes creixents de les desigualtats, o d’una immigració amb més fracassos que èxits, és millor aplicar la màxima hegeliana de la síntesi en la dialèctica entre tesi i antítesi, que no pas el “sostenella y no enmendalla” actual.
Avui, el gran problema que determina l’agenda política és la qüestió de la seguretat. La caiguda progressiva de tots els governs “anomenats” d’esquerra a Llatinoamèrica enfront de les propostes de multiplicar els Bukele al continent, té a veure amb això. Alguns èxits remarcables en la redistribució de la renda i l’ampliació de drets socials no van ser acompanyats, per prejudicis o impotència, d’impedir que la delinqüència continués essent un poder fàctic que actua amb impunitat. L’expansió dels delictes (especialment contra les persones, i molt especialment contra la llibertat sexual) a Europa, està creant un greu problema de legitimitat dels estats, que comporten, no tant l’expansió de la ultradreta, com una creixent sensació de caos, indisciplina social i ràbia acumulada. El gran tema avui de les sobretaules dels europeus és el de la sensació d’una immigració poc o gens controlada, en decisions tàcites dels poders transnacionals on la ciutadania no ha estat consultada, i on hi ha avantatges per uns pocs i inconvenients per a uns més. La mateixa idea que algú pot romandre en el país sense el permís per residir és comparable a unes carreteres on hi ha un elevat percentatge de conductors que no disposen de permís de conduir, o que no respecten les normes de trànsit. L’efecte sobre la cohesió és brutal i incita a la majoria a rebaixar l’autoexigència a l’hora de circular. O, pitjor encara, si es percep que qui té tots els papers en regla pot experimentar el pes de la llei per les seves transgressions, mentre es permet circular a qui no té carnet, propicia un sentiment d’ira i ressentiment, que, efectivament, intoxica la convivència.
La idea de titllar d’ultradreta a qui no combrega amb les pròpies conviccions és una fórmula de privatitzar el llenguatge i expulsar de la discussió pública a qui pretén participar de les decisions polítiques. No estem assistint a un auge d’un feixisme, almenys com podem entendre un moviment polític del segle passat de naturalesa molt diferent al que mostren els canvis ideològics actuals, sinó més aviat a un canvi de paradigma, a una transformació en profunditat de les sensibilitats i cosmovisions civils. De la mateixa manera que els polítics conservadors de l’època en què Viansson-Ponté escrivia els seus editorials a Le Monde, criticant els “grenyuts, bohemis i drogats” que impugnaven el món auster, col·lectivista i conservador de 1945, avui els antics grenyuts –avui amb menys cabell– miren de desautoritzar les preocupacions legítimes de la majoria amb una retòrica caducada. Faríem bé d’esforçar-nos a comprendre els problemes sense apriorismes, i sobretot, sense desqualificacions. Apel·lar a aquest diàleg és una de les responsabilitats socials dels historiadors.
