La gran paradoxa de la proposta de Gabriel Rufian és que és rebuda amb hostilitat dins l’estructura del seu partit, però no es fa públic cap argument en contra. De fet, ni tan sols hi ha debat. Ni Junqueras ni ningú de la direcció d’ERC no l’ha rebatut obertament i, de fet, sempre insisteixen a assegurar que si Rufian vol tornar a ser el cap de llista a les eleccions espanyoles el partit li ho facilitarà. En aquest sentit, l’únic personatge que es refereix a la qüestió és Joan Tardà, que està de gira permanent per tots els mitjans de comunicació exhibint, alhora, fidelíssim junquerisme i suport total a l’estratègia espanyola de Rufian.
I la veritat és que no seria gens fàcil encarar aquest debat inexistent. Perquè l’únic que fa el delegat d’ERC a Madrid és portar l’actual estratègia dels republicans fins a la casella d’arribada, que és facilitar el govern de la màxima quantitat possible d’institucions al PSOE/PSC. Se’n pot dir, si es vol, barrar el pas a l’extrema dreta, però en la pràctica la proposta de Rufian equival a reagrupar les diverses esquerres catalanes per posar-les al servei de la permanència del socialisme espanyol/català als despatxos. En realitat -un cop eliminat l’eix nacional de la política catalana- es tracta de la visió dels comuns, ara que tenen molt poques opcions de governar enlloc si no és com a complement del PSC.
El secret de la fórmula és prioritzar Madrid. Urtasunitzar-se. I, a partir d’aquí, negociar alguna cosa/coseta amb els companys del Consell de Ministres. Essent pragmàtics, l’altre eix només porta cops de porra, presó i exili. I aquesta elecció és incompatible amb una llarga i plàcida carrera professional dins la política madrilenya.
