Sort del Barça! Si tots aquests dies el centre de la informació haguessin estat les campanyes que els partits catalans i els espanyols han perpetrat per a les eleccions europees que es faran diumenge que ve, l’avorriment encara hauria estat molt més terrible. L’alta abstenció prevista es pot justificar per dos motius. En primer lloc, el mateix desconcert que pateix l’europeisme de més bona voluntat. En el cas de Catalunya, el desgast va arribar a un punt àlgid davant el text constitucional que finalment ha quedat descartat i substituït per un succedani sense gas: el tractat de Lisboa. La frustrada constitució europea consagrava el domini absolut dels Estats i deixava les regions del continent sense cap possibilitat de protagonisme. Però les nacions com Catalunya han anat del foc a les brases. Si era trist constatar que la carta magna comunitària no li donava cap marge de maniobra com a país, potser encara ho és comprovar que els seus detractors la qüestionen en nom d’un nacionalisme estatal encara més pervers.
L’europeisme, vist des de Catalunya, ha perdut gairebé tot el sentit que l’animava només fa uns quants anys, però tampoc té alternatives solvents. Dit això, el que no es pot demanar a l’electorat d’aquest país és que s’impliqui amb entusiasme en unes institucions desacreditades per la pròpia incapacitat d’uns Estats que li són hostils.
En segon lloc, no és aquesta campanya electoral la que pot substituir les il•lusions perdudes. Els partits catalans l’han abordada sense ganes ni imaginació. Així no mouran ni l’aire. El PSC, per exemple, ha reiterat la fórmula que li va permetre obtenir uns bons resultats en les darreres eleccions al parlament espanyol. “Ens han de traure de la crisi els qui ens hi ha ficat?”, proclamen. I ho pregunten amb els rostres dels líders europeus internacionals de “dretes”, inclòs José María Aznar. Però el cas és que Aznar fa cinc anys que no governa Espanya. ¿Ens pot traure de la crisi José Luis Rodríguez Zapatero, que ha contribuït a ficar-nos-hi tant com Berlusconi o el mateix Aznar? La dualitat és l’habitual. Si els electors no voten socialistes, l’alternativa és encara pitjor. Però aquesta vegada amb trampa. Pel que fa al PP, és massa evident que vol polaritzar la campanya per convertir les eleccions en un plebiscit entre Rajoy i Zapatero, però el problema és que els afers interns espanyols poc tenen a veure amb la política europea. Convergència i Unió i Esquerra pugnen per oferir una proposta nacional coherent, però el problema és que l’intent que gairebé comparteixen poc sentit té en una Europa on els matisos identitaris fora dels Estats han quedat esclafats institucionalment. Què poden fer tots dos partits perquè la seva estratègia tingui cap sentit al Parlament europeu? Per acabar, Iniciativa, senzillament, sembla no ser-hi.
El desencís europeista i la falta d’encís que susciten els partits a Catalunya avancen una abstenció del tot justificada. I la pitjor part de la història és que qui vagi a votar ho farà mogut per uns altres interessos. Per castigar Zapatero o Montilla. O per reivindicar-los. Malgrat tot. Quina pena que s’hagi acabat la lliga!
