Eloi Vila (Sant Esteve de Palautordera, 1972) publica El silenci heretat. Històries enterrades de la Guerra Civil (Ara Llibres), un nou capítol en la seva especialització en divulgació de memòria històrica. Aquí, el presentador d’Al Cotxe! recopila algunes de les anècdotes més impactants que ha conegut sigui en l’anterior llibre o al programa Quanta guerra!, que també presenta a TV3. El Món l’entrevista per descobrir què ha après de tot plegat, què ens queda de la Guerra Civil a dins i com ha influït en la societat tot el que s’hi va viure.
S’ha especialitzat en la divulgació de la memòria històrica, però com ha acabat en aquest àmbit?
Doncs una mica per casualitat, ja que no tinc una història relacionada amb la guerra o algun avi que morís al front. El meu avi matern era del 1898, així que era tan gran que no el van enviar a la guerra, i el patern era del 1900 així que tampoc. D’ells només sé que un era pagès de vinya molt anarquista i que l’altre venia d’una família més conservadora. El primer que vaig fer sobre aquest tema va ser Cartes des del front, el llibre que em van proposar fer ara fa 15 anys. Jo ja treballava en temes de divulgació històrica a TV3, quan vam fer un programa que es titulava 300. A partir d’aquí, l’editorial em va demanar que reconstruís històries de la guerra a partir de cartes que enviaven els soldats. El problema és que vam cometre l’error garrafal de publicar el meu telèfon en l’anunci al diari en què demanàvem que ens expliquessin la seva història i vam tenir una allau.
No van calibrar el que generaria aquesta petició, doncs.
Efectivament i el boom va ser bestial. Tothom té una història relacionada amb la guerra, algunes més dramàtiques que d’altres, però tothom hi té una història. No va ser fins llavors, però, que ens vam adonar que passava alguna cosa i que aquí existia una necessitat. Ens va petar als morros, recordo rebre més de 200 trucades i va ser impossible de gestionar.
Cada vegada sentim més nets intentant indagar què va passar als seus avis quan van anar a la Guerra Civil. Per què fins ara no se n’havia parlat tan obertament?
El pas del temps sempre ajuda a què el dolor estigui més amortit i estem parlant d’una guerra que va tenir lloc fa 90 anys. Sí que veiem més gent començant a cercar i també es fan més treballs de divulgació històrica. Fins ara el que hi havia era silenci de tots els qui van anar a la guerra, van tornar i van callar. Ells no van voler explicar res per diferents motius, però ha estat ara que els nets ens hem adonat que ha de passar alguna cosa que expliqui aquest silenci. Per què els nostres avis no parlen de la Guerra Civil? Per què a casa parlem poc, emocionalment, de les coses que ens passen o del dolor que sentim? Per què tenim aquesta manera de ser tan determinada? Per què només mirem endavant i no enrere?
Ens trobem amb una generació a la que li costa parlar obertament dels seus sentiments, però també de la seva ideologia política.
Suposo que, el motiu principal, és perquè anar a la guerra va ser molt dolorós i és molt difícil d’explicar a la gent del teu entorn el que hi vas viure. A mi m’expliquen històries al Quanta guerra! que no han explicat mai als seus familiars i em costa tant de creure. Com pot ser? Doncs per culpa de la repressió, dels 40 anys de dictadura. Als nostres pares els hi han dit que intentin passar desapercebuts, que no aixequin la veu i que tinguin menys conviccions ideològiques. Els han dit que és important que ningú sàpiga el que pensem perquè així tirarem endavant millor. La cosa és que la gent hauria de poder-se identificar clarament i dir que és d’esquerres, que és catalanista o de dretes. No hauria de passar res. El problema és que no hem viscut aquesta normalitat democràtica. Vam fer una transició tutelada pels que van guanyar i l’amenaça d’un cop d’estat. Davant d’això, doncs tothom passa enrere i tancament de closca. No podem mostrar com pensem, segurament perquè es va patir massa.
Els músics de l’època intentaven ocultar missatges en les lletres de les seves cançons precisament per por a represàlies.
Sí, jo recordo que a casa meva sonava La Trinca amb unes lletres que he entès molts anys després. O el Raimon i el Lluís Llach, sobretot al disc de Barcelona, gener 1976 on se sentia gent de públic cridant “amnistia i llibertat”. D’on venim? Doncs venim d’una guerra en la que els vencedors van aplicar aquesta repressió terrible, un discurs i també un relat.
El Quanta guerra! està obtenint audiències molt bones per aquesta necessitat que comenta de voler saber què van viure els avis?
Sí, ens hem adonat que la nostra societat té la necessitat de saber què van viure els nostres avis. El Quanta guerra! el fem amb gent coneguda per poder sobreviure a l’univers televisiu i que ens el programin amb un horari de màxima audiència, però ens serveix per veure que milers de persones hi tenen interès.
Es podria fer un Quanta guerra! amb persones anònimes?
Oi tant, es podia fer amb anònims perquè hi ha centenars de milers d’històries. He sentit tantes situacions dramàtiques que se m’ha fet la pell dura, però hi ha determinades situacions que t’expliquen que t’acaben afectant. Per exemple, una de les històries que explico al llibre amb el Sisquet a qui van obligar a cremar les pilles de cossos putrefactes. Em deia que havia viscut tots aquests anys amb el dolor d’haver hagut de cremar cadàver sense haver-ho explicat a ningú, tampoc a casa. Un home de 100 anys a qui havien enviat a la guerra amb 21 anys i que s’havia passat 80 anys patint aquesta ferida en silenci… una ferida que ha sagnat 80 anys.
Què li aporta l’escriptura que no li aporta la televisió?
L’escriptura és la meva eina principal de tot el que he fet. De fet, vaig començar a la premsa escrita escric guions constantment. Crec que l’escriptura et dona la capacitat de reflexionar a l’hora que escrius. I m’agrada que té un tempo molt diferent al de la televisió o el radiofònic.
Una de les històries el toca de prop, ja que explica què va viure a la Guerra l’avi de la seva parella.
Sí, aquesta és una història molt potent que l’explico perquè és un exemple de silenci. Ell era un artista i humorista gràfic extraordinari que marxa de voluntari a la guerra amb Pere Calders, que era el seu cunyat. Eren dos antifeixistes que compartien inquietuds artístiques i ideològiques. A Terol van fer de cartògrafs i van acabar creuant la frontera pel Ripollès, els van acollir en un castell francès amb un grup d’intel·lectuals catalans… i tot un seguit de coses que vaig demanar-li que m’expliqués un munt de vegades, sense que mai no ho volgués fer.
Tantes i tantes històries callades, llavors.
Sí, com també resulta curiós que resulta difícil trobar algú que et confessi haver disparat una pistola durant la Guerra Civil. Si ningú no va disparar cap tret, com va haver-hi guerra? Imagino que és molt difícil assumir que has disparat i que no saps on ha anat aquella bala, que potser has matat algú i hauràs de conviure tota la vida amb què t’han obligat a fer una cosa així.
Costa trobar documents oficials que expliquin què va ser del teu avi?
Encara hi ha molta documentació desapareguda i molta d’incompleta. Sí que l’accés als arxius és públic, però has de fer-hi tantes voltes per intentar trobar alguna cosa… A Salamanca pots trobar molta informació, però en una carpeta sobre el teu avi pots trobar documentació molt rando sobre ell des del carnet de soci de la Unió Esportiva Sants al full d’afiliació a un sindicat. Els franquistes ho van confiscar tot… però qualsevol document et pot servir com a punt de partida per a la recerca. Has d’anar fent deduccions i interpretacions per poder reconstruir la història.
Les lleis de memòria democràtica són autonòmiques, però hi ha un marc estatal. Com està el tema davant d’un possible canvi de govern a les futures eleccions?
El que està passant ara és que determinades opcions polítiques deroguen algunes d’aquestes lleis de memòria històrica i això és molt greu, perquè deixes sense marc legal per fer una recerca de desapareguts, per obrir fosses, per dignificar víctimes o per retirar la simbologia franquista… I la cosa és que ja anem molt tard. Una associació de víctimes deia l’altre dia que, si continuem a la mateixa velocitat, trigarem 400 anys a poder desenterrar tots els cossos. Em va semblar bestial. És molt impactant que no sapiguem quants desapareguts tenim, tampoc, perquè la forquilla de dades és molt ample. Els historiadors parlen que hi ha entre 114.000 i 140.000 desapareguts, com poden ballar 30.000 homes?
És un procés molt lent perquè hi ha desconeixement, també?
Sí i perquè no hi ha doners o, millor dit, no hi ha la voluntat de posar prou diners per tirar-ho endavant. A més a més, que no podem oblidar que hi ha determinades opcions polítiques que no tenen ganes de fer memòria.
Paga la pena furgar en la ferida del mal que vam experimentar com a societat?
Sí, paga pena furgar perquè, així, col·lectivament puguem trencar aquesta normalitat. És clau fer-ho perquè això serà un símbol de normalitat democràtica, la que encara estem molt lluny d’aconseguir. La Guerra Civil ens ha marcat totalment, la Guerra Civil ha fet que siguem com som i els nets d’aquells soldats també arrosseguem les ferides de la Guerra Civil. De fet, hi ha psicòlegs que estan estudiant aquesta transmissió del trauma. Una guerra és un trauma que es transmet de generació en generació.
Molts joves no tenen ni idea de què va passar i acaben exaltant coses que potser no haurien d’exaltar.
Hi ha una part que sí i una part que no, no és just ficar els joves en el mateix sac. De fet, les audiències del Quanta guerra! ens demostren que tenim molts teleespectadors d’entre 16 i 24 anys. Això et desmunta que als joves no els interessa la guerra, encara que sí que és veritat que el desconeixement porta a la banalització del franquisme, del feixisme i de nazisme. I també és cert que un dels símptomes de tot això és que aquest mai no ha estat un temari potent mai a la història. La Guerra Civil mai no ha estat un dels temaris que entra, per exemple, a la selectivitat. Ara és cert que em trobo amb bastants professors que em demanen anar a oferir xerrades als seus alumnes i es queden tots embadalits.
Com recordem els catalans la Guerra Civil? Diferent de la resta d’Espanya?
Jo crec que el record és igual, com un record dolorós i amb el record personal de cada una de les històries. Crec que continua costant parlar-ne molt perquè hi ha una complexitat molt potent aquí. La violència revolucionària també va fer molt mal i es va matar gent simplement per ser propietaris d’un petit taller o simplement pel fet d’anar a missa. El que sí que a Catalunya hi ha hagut un desacomplexament per parlar-ne, per fer treballs, per treballar-ho, per publicar moltes coses, per fer programes de televisió en una televisió pública…
Ara TVE ha adquirit els drets per emetre el Quanta guerra!, per això, així que els teleespectadors espanyols també podran veure’l.
Sí, n’han comprat els drets molts anys després que ens diguessin que també estaven interessats en Trinxeres. En aquell moment ens van dir que no ho farien, al final, potser no estaven preparats per assumir aquesta mirada. A Catalunya estem més desacomplexats amb la voluntat de desenterrar què va passar, és indubtable.
Content a TV3, doncs, amb un programa rere un altre?
Estic content que la televisió aposti per fer un programa d’aquestes característiques, sobretot perquè és un programa que se salta tots els terminis de producció habituals. Nosaltres hem de dedicar molt de temps a pensar quina història tractarem, on buscarem els documents oficials que l’acreditin, quan l’anirem a gravar… La part prèvia és complexa i acumulem molts fracassos perquè no podem acreditar totes les històries. Fent números et podria dir que només una de cada tres històries que recerquem és d’èxit, dues són fracassos. Et puc dir que nosaltres, per exemple, fracassem en un 66%… doncs imagina’t la gent que intenta cercar la història del seu avi des de casa.
I es diu poc, però Al cotxe! engega el seu desè any en antena que és molt complicat en la graella actual.
Déu-n’hi-do, eh? Crec que triomfa perquè és molt senzill i honest, que no té més pretensions que tenir una conversa per parlar de la vida i de com van les coses, de què és l’èxit, el fracàs, el fet de ser pare, el fet de ser avi o d’àvia, les coses normals de la vida. A més a més, que també és rendible perquè és un programa barat. Jo intento escoltar i tractar tothom per igual. No porto cap guió i no sé on anirem a parar, l’únic que intent és no preguntar temes delicats directament perquè crec que el respecte és bàsic. No me’n canso perquè cada conversa és un món i diferent.
