Aquestes darreres setmanes la recent publicació d’un llibre ha sacsejat el panorama social. “Incompetències bàsiques”, recull d’articles de l’escriptor, doctor en filosofia i professor de secundària Damià Bardera, ha estat un èxit de vendes i difusió amb capacitat de sorprendre els mateixos editors. L’autor, entrevistat amb major o menor traça, ha tingut oportunitat de compartir elements de reflexió i anàlisi poc habituals en l’espai mediàtic. I, per descomptat també ha comptat amb polèmiques, que en una era de xarxes socials i l’accés universal al cop de clic dins del món creixentment agitat de l’educació, han democratitzat el debat.
Servidor de vostès no pot ser gaire objectiu amb el llibre, entre altres coses perquè l’autor, a qui conec de fa anys, em va concedir el privilegi d’escriure’n el pròleg. Això no m’exonera d’especular sobre els motius que han portat a aquest escriptor, un dels referents actuals de la narrativa curta i un assagista esmolat, a saltar a la primera plana de l’actualitat. Incompetències bàsiques, un llibre relativament breu, compendi d’alguns articles i escrits, bona part dels quals ja publicats especialment al digital cultural Núvol, ha tingut un gran èxit i circula a gran velocitat, als claustres dels instituts perquè ha aconseguit la difícil virtut de posar lletra a una música (gairebé de rèquiem) que fa temps que circula pels centres educatius. O, explicat d’altra manera, ha sabut explicar amb claredat i desacomplexadament allò que molta gent pensa, i que, tanmateix, no gosa verbalitzar mentre participa de la farsa d’un sistema educatiu en descomposició. Això, en una època d’eufemismes piadosos, podria considerar-se com a un acte de revolta i subversió d’un ordre on comença a fer-se més evident certa flaire de resclosit. D’alguna manera, és el que va passar el 2001 amb una altra obra referent, “Crònica d’un professor de secundària”, del professor i també escriptor (de trajectòria literària posterior més que interessant) Toni Sala. Prop d’un quart de segle després de la seva publicació, els problemes que ja assenyalava Sala semblen innocents si ho comparem amb una desoladora situació actual, perquè la ferida educativa no ha fet altra cosa que eixamplar-se.
Si bé el llibre aborda múltiples dimensions d’un problema complex, al meu entendre toca la clau de volta de tot plegat. No es tracta només d’una manca de recursos endèmica, o d’una professió en decadència i creixentment proletaritzada, o d’una burocratització kafkiana. No es tracta només d’unes famílies desconcertades, o pantalles alienants, o de certa normalització de consum de substàncies entre adolescents, o d’uns canvis demogràfics que susciten ansietat entre una bona part de la població. La qüestió, com assenyala Bardera, és la sensació de viure en una gran mentida, quan a còpia d’exigències contradictòries (s’ha de ser inclusiu amb trenta alumnes per aula; cal fer ensenyaments personalitzats a dos centenars d’alumnes que té de mitjana qualsevol professor, de perseguir l’excel·lència mentre s’aprova universalment, de fer aprendre els estudiants tot distraient-los alhora; de treballar per competències mentre es renuncia al coneixement…) s’ha penetrat en la ficció. Una ficció que podria recordar als plans quinquennals dels antics règims de socialisme real, on tothom menteix (o s’autoenganya) per evitar-se problemes, i on tothom simula que fa alguna cosa: els alumnes, que aprenen; els docents que ensenyen. I tot sistema fonamentat en una farsa, acaba per estimbar-se.
Tanmateix, i tenint en compte que aquest és un fenomen global, constatable a occident, de decadència dels sistemes escolars, el problema va més enllà d’alguns dels factors que diversos docents experimentats assenyalen: manca de recursos, transformacions socials i del paper de les famílies, la destrucció de la democràcia (i del sentit comú a les aules), la imposició de metodologies poc contrastades o la desmoralització (i creixent deserció) dels docents. Si fos així, la cosa seria relativament senzilla per a uns polítics i administradors competents. Tanmateix, malgrat que encara n’hi ha alguns que creuen en miracles, la cosa no és tan simple de redreçar.
Perquè, en els darrers anys (i en el llibre se suggereix, més que afirmar-se) el que assistim és a una pèrdua de sentit, de definició del que és el sistema educatiu. Alguns crítics de l’escola, a dreta i esquerra del ventall polític incorren en l’error d’invocació d’arcàdies perdudes: l’escola d’abans, la renovació pedagògica primigènia, les experiències de la República o l’enyorament per la vella disciplina. Com a historiador, i com a docent, no crec que s’hagi produït mai una època daurada. Tota filosofia de fons de com funciona el sistema escolar té avantatges i inconvenients, punts forts i febles. La qüestió és que l’escola, com a institució moderna sempre ha estat lligada al model de societat, al seu torn al model econòmic. L’escola del XIX, socialment segregadora, buscava nacionalitzar les joves generacions (imposant una llengua oficial, acostumant els fills de pagesos a una disciplina fabril, i reconduint cada classe a l’espai que, segons les rigideses socials, hauria d’ocupar en un ordre predeterminat). L’escola posterior a la segona guerra mundial va esdevenir un pilar de l’estat del benestar, que obria les portes a les classes mitjanes a qui procedia de les treballadores o pageses en un sistema meritocràtic (amb certes limitacions). Continuava essent uniformitzadora, i creava una important selecció social, un punt darwinista mitjançant el mecanisme del fracàs escolar. L’escola neoliberal post-thatcher, veia en l’educació un negoci privatitzable, i com s’ha vist als sistemes anglosaxons, una oportunitat de negoci (que fa, per exemple, que al món nord-americà, tothom hagi d’endeutar-se per estudiar i competir en un món despietat d’oportunitats decreixents i amb l’ascensor social sabotejat).
I ara? El problema és que en un occident postglobal, desindustrialitzat, en una era de descomposició social creixent, amb una quarta revolució industrial (amb digitalització i intel·ligència artificial que fa redundant qualsevol ocupació de qualificació mitjana i mitjana alta) que esborra del mapa les classes mitjanes i ha destruït qualsevol espai de cohesió social (ni les famílies se’n salven), ningú no sap exactament per a què serveix l’escola. Quina és la seva funció? Per a quin model de societat s’ha de dissenyar? Quines són les regles del joc?
Potser ens ha tocat una era pessimista, tan nihilista i buida com han anat degenerant bona part dels actuals discursos progressistes o els nous relats reaccionaris. Tanmateix, com es pot arreglar alguna cosa que no se sap exactament per a què serveix? En aquestes polèmiques i aferrissades discussions que ha despertat aquest llibre (i altres de similars, d’Andreu Navarra, Gregorio Luri o tants d’altres) es dispara amb bala contra tothom: contra els docents, contra l’administració i contra els pedagogs. Tanmateix, els docents (dividits entre els desmoralitzats i els autoenganyats), a còpia de reformes i caos, i desposseïts d’autoritat social han anat perdent tota capacitat d’autonomia i iniciativa. L’administració es limita a aplicar aquelles polítiques que no es decideixen a Barcelona, ni a Madrid, ni tan sols a Brussel·les, sinó més aviat des de Davos, o des del Château de la Muette (la seu central de l’OCDE), i cap polític dubto que tingui prou coratge o temeritat per oposar-se a determinades directives. I els pedagogs, tan criticats (sovint amb raó), s’ocupen de la metodologia. Tanmateix, quines metodologies aplicar quan no existeix una finalitat definida? Quin sentit té debatre sobre com si no tenim el clar el què ni el perquè? El problema principal del sistema educatiu és això, una indefinició molt clara sobre la forma i el fons. I quan ningú no hi troba el sentit, com redreçar-lo? Potser, perquè en el fons, el que caldria seria emancipar l’escola del sistema econòmic per crear una ciutadania disposada a autogovernar-se. Tanmateix, d’això se’n diu, tècnicament, una revolució democràtica, quelcom que el poder no està disposat a tolerar.
