Hi ha qui s’ha sorprès —alguns espantats, altres satisfets— per una enquesta publicada el passat diumenge (tot i que sovint fallen i que falta molt de temps per les eleccions, és un símptoma important d’allò que bull dins la societat catalana) on dona unes molt bones expectatives de vot a Aliança Catalana. Un partit que, alguns qualifiquen de nacionalpopulista, mentre que la major part dels mitjans i formacions polítiques el demonitzen titllant-lo de racista i d’extrema dreta i proposen aplicar-li un “cinturó sanitari”.
Però, cal realment sorprendre’s? No ens enganyem. Sense necessitat d’un gran estudi sociològic —que, en tot cas, caldria fer— és evident que a Catalunya hi ha una part de la població que pensa i vota en clau de dreta i fins i tot d’ultradreta. I això no és responsabilitat d’Aliança Catalana. Els partits només canalitzen o representen idees que ja existeixen en la societat. El que sí que és responsabilitat dels governs, i partits, que han tingut el poder durant dècades és haver generat amb les seves polítiques, omissions i contradiccions el caldo de cultiu que fa créixer aquests discursos.
Esquerra, extrema esquerra, dreta i ultradreta no són invencions dels partits, sinó categories que responen a maneres de pensar de la ciutadania. Els partits les representen i, evidentment, se’n serveixen, les amplifiquen i les instrumentalitzen, però la base social hi és. I aquí sorgeix una pregunta fonamental: què vol dir avui ser de dretes o d’esquerres?
Un dels camps on aquest debat és més evident és la immigració. És de dretes o d’esquerres plantejar la necessitat de regular l’arribada de persones perquè la societat pugui integrar-les laboralment, habitacionalment i socialment segons la capacitat real del sistema de salut, educació i serveis públics? És d’esquerres defensar que s’han d’obrir les portes a tothom sense tenir en compte els límits materials i socials del país? És d’ultradreta advertir que una allau descontrolada de nouvinguts pot generar problemes tant per als immigrants com per a la població local?
Aquest és el debat que sovint s’evita amb eslògans buits i simplificacions interessades. Però cal afrontar-lo amb rigor i sense tabús: la immigració és una realitat que té efectes sobre la cohesió social i sobre la vida de tothom. Ignorar els problemes no els fa desaparèixer; al contrari, alimenta el discurs dels qui volen capitalitzar el malestar.
Catalunya no és ni un país ingenu ni un país “babaus”. És un país plural, amb ciutadans que pensen de manera diferent i que s’expressen també a través del vot. Fer veure que la dreta o la ultradreta no existeixen aquí és enganyar-se a un mateix. El repte no és negar la seva existència, sinó entendre per què creix i quines polítiques cal desplegar per evitar que l’exclusió i la frustració es converteixin en el motor del populisme.
Si volem una societat madura, cal deixar enrere la hipocresia i abordar els debats de fons amb valentia: què vol dir ser de dretes o d’esquerres avui, quins límits i possibilitats té l’acollida i com es pot garantir la cohesió social sense caure en el simplisme dels extrems. Només així podrem evitar ser, de debò, un país de babaus.
