Fa dies que, en obrir l’Instagram, tinc sensacions ambivalents. Primer em semblava curiós: aquest espai que va ser pensat per a publicar imatges, ara tan fet servir per a comunicar tot allò que en el dia a dia no es pot dir, que no hi ha temps perquè pugui arribar, que no se sent, que no s’escolta, que no es vol veure. Una finestra per poder
mirar de reüll: a voltes oberta de bat a bat, a voltes mig tancada perquè només hi entri allò que algunes persones escollides expressin quan obrin la seva i publiquin.
Després, però, vaig començar a preguntar-me coses: quin és l’idioma de l’Instagram? Es llegeix allò que es publica? Què hi té a veure, en revisar històries o veure posts la necessitat d’immediatesa? I hi ha pel mig la necessitat de tenir-ho tot vist, tot controlat? Com arriba allò que comuniquem? I per què ens cal que surti tot allò que escrivim o mostrem i que arribi a la resta de finestres obertes o entreobertes? Finalment, m’he confrontat amb l’absurditat, la incomoditat i fins i tot el dolor que pot arribar a generar un like en una història o en una publicació. Perquè… un “like” què vol dir?: que fas costat?, que hi poses el cor?, que només vols que quedi constància que hi has passat, per allà?, que sents de debò o que no vols deixar de comunicar allò que no podràs comunicar en una conversa amb mirada d’ulls i de la llengua del cos i de la pell?
Doncs això… que fa dies que en obrir l’Instagram tinc sensacions ambivalents: que em sento dir-me a mi mateixa un “no sé si puc més, amb això”, que em perdo amb els like. Iés que segueixo, des de fa anys, a @cfallaras, i en les darreres setmanes el seu compte s’ha convertit en una gran finestra del #SeAcabó, i hi llegeixo relats i relats de dones explicant una part de la història que no ha trobat espai dins la memòria, i sento que si no hi fem likes potser no aportem a moure l’algoritme a favor.
Història i memòria, sí: i relat. La memòria han estat els llibres, les plaques als carreres, als murs d’algunes cases, les estàtues, els faristols, els discursos d’autoritzats i de governants. La història és més gran, però, més àmplia, i malgrat la memòria no ens ha volgut mirar de prop, perquè li som incòmodes i a voltes també, invisibles, les dones som història i en tenim, de pròpia.
La tenim plena de tots aquests relats que narren dolor ara en una aplicació que tothom té a la ma, i la tenim plena de llibertat, també. Narren dolor i ferides immenses, les publicacions dels centenars de dones que estan parlant a l’Instagram de Cristina Fallarás, i narren la història i el present dels homes, també. Ja ho diu ella, que amb tots
aquests relats estem conformant memòria, però també és cert que no ens acaba de ser amable fer-ho en un llenguatge que és un conjunt de codis sense llengua, sense paraula, el dels like, i en un espai que ens és aliè a tantes i a tantes dones perquè és el del genèric, el de la universalitat, el de les finestres que algú obre per a mirar-s’ho tot sense posar-s’hi en primera persona, i que d’altres obren per a significar-se com volen que el món els percebi.
No és bonic fer un like i marxar, seguir avançant pantalla, no acabar de llegir el text de l’altra i no posar-hi la pell perquè, total, allò és només una aplicació al mòbil:
la nostra memòria és, més aviat, la dels relats que circulen en el tu a tu, en els espais comuns, en la relació de reconèixer-nos unes a les altres i en el mirar-nos. Ara
cal eixamplar el present per posar tota aquesta memòria: que no quedi en una aplicació, que transformi, que tots els espais, que tots els noms de parents i de coneguts i que
tots els fets que estan sent narrats quedin plens d’evidència.
