Pedro Sánchez i Salvador Illa tenien dos objectius quan van pujar al carro de l’amnistia: posar fi al Procés i desmobilitzar definitivament l’independentisme. La sentència del TJUE els ajuda en el primer, però els planteja un desafiament respecte del segon. No pel contingut de la resolució. Evidentment, el text no fa cap referència al futur del moviment polític que hi ha en el fons de les qüestions prejudicials analitzades. És el fet mateix que el tribunal s’hagi pronunciat el que tanca el llarguíssim hivern posterior a l’1-O i la judicialització estirada com xiclet pels jutges espanyols. El Tribunal Suprem encara intentarà dilatar una mica més l’aplicació de l’amnistia als condemnats que la necessiten i als exiliats, però més d’hora que tard això caurà. De manera que la batalla no s’acaba, sinó que es trasllada: surt dels tribunals i torna a la política, d’on no hauria d’haver estat expulsada mai. I tothom haurà de tenir una resposta per a això. S’ha acabat escudar-se en el paper dels jutges i la incertesa de sentències pendents. S’ha acabat viure en l’espiral de la repressió.
Com indica el CEO de la setmana passada, l’independentisme no està mort. Poden estar desorientats, encallats i desgastats els partits independentistes i, encara més, els líders que van protagonitzar l’1-O i que n’han patit les conseqüències. I és probable que els seus electors i els joves que han assolit la majoria d’edat en els últims anys no sàpiguen què votar. Però saben que volen un estat per al seu país o, almenys, que volen decidir quina relació han de tenir amb Espanya. La política ha de proporcionar un canal per a aquesta aspiració, que en cap cas pot ser considerada il·legítima i que és persistent en el temps. La resposta no pot ser “és impossible” o “qui vulgui un referèndum, que canviï la Constitució espanyola”, que és el mateix dit de dues maneres.
El PSOE desitja desesperadament que l’amnistia s’apliqui, que Puigdemont torni i perdi l’aura d’exiliat i que Junqueras sigui un candidat més amb el qual continuar pactant. Però no sembla que hagin pensat en l’abisme que se’ls obre al davant si, en un estat del segle XXI, es continuen negant a buscar una eina perquè una reivindicació que no poden ofegar, per més que ho intentin, sigui realitzable si es decideix democràticament.
