La sèrie sudcoreana on un important nombre de persones decideix jugar a vida o mort per aconseguir guanyar una fortuna ha estat sovint objecte d’anàlisi des de la perspectiva econòmica i social, perquè descriu un país que creix a velocitat de vertigen, però que provoca en la seva gent la necessitat de competir endeutant-se de tal manera com per col·locar-se en molts casos en una situació desesperada amb poques sortides més enllà del suïcidi. Però a meu parer el missatge del Joc del Calamar és molt més profund: per començar en el mateix context vital, no per a tothom és acceptable jugar-se la vida per sortir de la misèria, i per suposat hi ha gent incapaç de matar per guanyar diners, com acaba succeint a la sèrie, i malauradament a la vida real.
Però en la sèrie el punt central sobre el que gravita la història és el diàleg entre el protagonista i la persona que ha creat el joc, un multimilionari que ven l’espectacle a gent miserable, capaç de gaudir amb la lluita a mort d’éssers humans, com en un nou circ romà. En la conversa el “demiürg” pregunta al protagonista si creu que un indigent, que des de la finestra veuen caigut a terra al carrer enmig de la neu, serà ajudat per algú abans no mori. El protagonista diu que sí. El demiürg diu que no. I al final, en l’últim moment, algú s’atura i després se’n va, sí, però a buscar algú altre que el pugui ajudar a salvar-lo.
El missatge d’esperança que, malgrat tot, es desprèn de la sèrie, podria ser en el fons una quimera. Aquesta setmana en el centre d’una gran ciutat europea un home va caure al carrer. Relliscà amb la neu i amb els seus més de 80 anys a les esquenes, li costava alçar-se. Imagino que va pensar que algú s’aturaria per ajudar-lo, que potser algú el reconeixeria i entendria que no era un drogoaddicte, ni un pobre inútil, sinó un reconegut artista. I sí, algú es va aturar, paradoxes de la vida, un indigent el va veure i va aconseguir que els serveis d’emergència el duguessin a un hospital. Havíem passat nou hores.
No cal anar a Corea per comprovar la pèrdua de valors de la nostra espècie, més preocupada pels arbres i els gossos o un tercer món sempre llunyà que pels éssers humans més propers. Com una mena de nova i dickensiana venedora de mistos, l’artista va morir congelat envoltat de gent en un carrer de la part més magnífica i benestant de la civilitzada ciutat de París. I no al segle XIX, sinó la setmana passada.
