En les recents eleccions de mig mandat, als Estats Units, tothom s’ha centrat en la derrota humiliant de Donald Trump. És lògic; el mateix president va demanar que la gent votés com si l’estiguessin votant a ell… i potser la gent ho ha fet. El tret li ha sortit per la culata perquè, abans que ajudar els seus col·legues republicans, els ha forçat a esgrimir una defensa complicada i incòmoda de les polítiques reaccionàries de la Casa Blanca. Molts candidats, en lloc de centrar-se en qüestions locals de primera importància, s’han hagut d’entretenir a debatre la guerra de l’Iran, l’assistència a financera a Netanyahu i l’encariment del petroli. D’alguna manera, el mateix Trump ha convertit aquestes eleccions en un plebiscit a la seva persona, i sembla que l’ha perdut estrepitosament.
El que ha quedat més pendent de debat, però, és qui ha guanyat realment els comicis. Sens dubte, el partit demòcrata en general ha millorat radicalment les posicions al Senat, la Cambra de Representants i els governs dels estats, fins al punt que ha assolit una posició de suport majoritari que no ocupava des dels temps d’Obama. En alguns llocs, com a Texas, Mississipi o Kansas, ha recuperat unes responsabilitats que no havia aconseguit des de feia dècades. Han aparegut guanyadors que representen, més que mai, la diversitat dels EUA; persones joves, dones, negres, indígenes, llatins… S’ha trencat l’esquema dominant de la política, en molts aspectes, i en gran mesura s’ha trencat des de l’esquerra.
Naturalment, l’esquerra a banda i banda de l’Atlàntic no és ben bé idèntica –fa molts anys que no ho és. Però fins i tot les diferències amb Europa estan començant a reduir-se. Per exemple, fins fa poc anomenar-se socialista a l’Amèrica del Nord era insòlit, sovint era políticament suïcida, equiparable a dur l’etiqueta de comunista. Un socialista podia ser titllat de traïdor a la pàtria, pel simple fet de considerar-se’n, i ningú no s’estripava les vestidures. Ara ja no; hi ha un corrent establert dins del partit Demòcrata, batejat com a DSA (Democratic Socialists of America), que no es presenta per separat als comicis però que té afiliats propis. De fet, més enllà de les formacions històriques, DSA és l’associació política amb més membres del país, havent crescut en deu anys d’un grapat de milers a prop de 150.000. Tenen diputats i un abanderat jove en ascens, l’alcalde Zohran Mamdani de Nova York. També puja el corrent dels anomenats progressistes, com ara Abdul el-Sayed, flamant senador per l’estat deprimit de Michigan.
No podem ignorar un ampli moviment que, amb tota la seva complexitat interna, ha estat el clar vencedor de la ronda electoral d’enguany. Es compon d’una constel·lació de joves esquerrans, on destaquen també dones joves com les diputades Alexandria Ocasio-Cortez i Rashida Tlaib i les alcaldesses Nythia Raman (Los Angeles) o Katie Wilson (Seattle). L’exvicepresidenta Kamala Harris hi manté connexions estretes. I per damunt de tots ells, s’endevina el padrinatge inspirador de Bernie Sanders, un veterà senador de 85 anys que durant molt de temps va encarnar en solitari els principis del socialisme, des de la seva cadira de senador per Vermont (la Suïssa dels EUA). Ell ha fet possible que un moviment minoritari (sovint titllat de joc universitari o intel·lectual) passi a ser avui en dia l’alternativa més potent i més plena de contingut a l’Amèrica del Nord.
Quin és l’ideari d’aquesta nova esquerra? D’entrada, l’acceptació del sector públic com a eina de transformació i d’igualtat social. La reivindicació d’una sanitat pública a l’europea, social, universal i ben finançada, és una de les mesures més recurrents i destacades. També la idea de recuperar drets laborals i, més enllà de les disquisicions terminològiques i banderes woke d’identitat, raça o gènere, centrar-se en el concepte del treball digne, els salaris mínims i unes pensions i condicions de feina decents. D’altra banda, hi aflora una crítica severa a la política exterior actual; cal retirar el suport militar a Israel, acabar amb les matances de palestins i abandonar les ingerències armades en general. Com que molts dels representants destacats del corrent són d’ascendència musulmana, els han plogut recriminacions d’arreu per antisionistes, terroristes i islamistes. Però lluny d’encongir-se, han sabut girar la truita per enarborar el dret a la llibertat de culte i el pacifisme.
El principal animador d’aquest corrent poderós i renovador ha estat el mateix Trump. Les campanyes s’han convertit en cadenes d’acudits i caricatures de l’actual inquilí de la Casa Blanca. Ell els ho ha posat fàcil, amb la seva tendència a acaparar tota l’atenció, volent assumir tot el protagonisme en els encerts i també, inevitablement, en els fracassos i els moments ridículs. El descontentament per la guerra de l’Iran, la insostenible relació amb Netanyahu i la pujada del petroli han significat el Vietnam de l’actual mandatari. Qualsevol fantasia de prosperitat o de grandesa ianqui condensades en la fórmula MAGA s’han estimbat contra la dura realitat de l’empitjorament del benestar i de l’evaporació dels somnis que havia aixecat Donald Trump entre els treballadors. El president Trump ha esdevingut, ho vulgui o no, la fàbrica més productiva de socialistes americans.
Una altra cosa és si tot aquest conjunt d’energies joves, aquests aires contestataris i aquesta protesta creixent per part d’una esquerra molt bigarrada, podrà plantejar una alternativa sòlida a la dreta populista que avui governa a Washington. Fa pocs anys, no van ser capaços de fer-ho a redós ni de Joe Biden ni de Kamala Harris. Però tenen uns quants mesos per preparar cartes guanyadores. L’impuls hi és, les idees hi són, els lideratges existeixen. Caldrà veure què en sortirà de tot plegat i com es podrà condensar abans del proper embat. Hi estarem atents, perquè ens afecta també a nosaltres.
