Jaume Collboni, Salvador Illa i Pedro Sánchez tenen en comú molt més que unes sigles. Comparteixen una estratègia política exitosa que, de moment, els permet governar en solitari i alhora anul·lar l’oposició, de manera que poden exercir el poder amb més o menys placidesa i amb la certesa gairebé absoluta que no els trauran de la cadira abans de temps. I no és només marca de partit, altres líders del PSC i del PSOE a l’Estat no se n’han sortit. Té a veure amb el caràcter, el tarannà, i també, és clar, amb la seva habilitat política per dissoldre o satel·litzar l’oposició, tant l’independentista com l’unionista a Barcelona, Catalunya i Madrid. A cap de les tres institucions hi ha una majoria alternativa creïble i viable, encara que a l’Estat el PP vulgui fer creure que una moció de censura com la que va patir Rajoy és possible.
De tots tres, el cas més exitós i sense precedents és el de l’alcalde de Barcelona. Investit amb els vots del PP i d’Ada Colau, la seva enemiga número u, Jaume Collboni fa setze mesos que governa amb només 10 dels 41 regidors. Té encarades les ordenances fiscals i els pressupostos, i té ERC a l’espera de tenir llum verda de les bases per entrar a alleugerir la feina dels seus regidors. Ha desactivat l’oposició, amb els tres líders –Maragall, Trias i Colau– a casa i sense cap altre candidat que, com ell, ja estigui escalfant per al 2027. Via lliure per gestionar la ciutat amb el model PSC i capitalitzar els èxits que, de moment, aconsegueix amb la col·laboració de l’oposició a banda i banda.
En segon lloc, Salvador Illa. Amb 42 dels 135 escons del Parlament governa en solitari a la Generalitat i té ERC i els Comuns falcant un tripartit a l’ombra, amb una gran probabilitat d’aprovar els comptes i aritmèticament protegit de qualsevol maniobra de Junts. Illa pot governar amb un àrbitre a Madrid a favor, amb una temàtica social tan sensible com l’habitatge per bandera, rebent la monarquia espanyola i anant a desfilades militars del 12-O sense que això generi el més mínim risc al seu despatx. Al contrari, contempla com la ja minoria independentista es baralla i com Junts i ERC encara han de decidir què volen ser quan siguin grans.
I, en tercer lloc, Pedro Sánchez. En aquest cas, pot semblar que la seva cadira és més inestable. Però acaba essent més robusta després de cada crisi. Ni Junts ni ERC estan en disposició de retirar-li el suport per donar pas al fantasma del PP i VOX, i Sánchez, malgrat el setge dels Koldo, Ábalos i Begoña, no només sobreviu, sinó que aconsegueix que el PP s’esquerdi. Amb la seva ronda de contactes per al model de finançament, ha aconseguit que es trenqui la unitat estratègica imposada pel Feijóo als seus presidents autonòmics i la madrilenya Ayuso ha trencat la disciplina i ha desobeït el seu líder. No és poc quan només fa uns dies el PP amenaçava amb una moció de censura i fa pocs mesos ell mateix es prenia un descans per dirimir si plegava o no.
