La Diada marca l’inici del curs polític. I enguany serà un curs polític en què passaran moltes coses en tots els àmbits, que sacsejaran com mai el mapa electoral, tant a ca nostra com arreu del món. Per això paga la pena aturar-se a comentar la fotografia fixa que s’ha pogut observar aquestes primeres setmanes de setembre i preguntar-nos cap on ens porten les dinàmiques principals.
No sempre és fàcil trobar un títol que resumeixi bé un article. Avui, però, el tenia abans de començar. Perquè és molt evident que la política catalana ha esdevingut un joc de tots contra una en el que ningú va contra Espanya. D’una banda, els que pacten amb Espanya traïnt el mandat de l’1-O, i de l’altra els que demostren predilecció per barallar-se amb tothom menys amb l’enemic principal (l’Estat).
Aliança Catalana se situa a l’extrem dret de l’espectre polític (de manera evident, no tenen ningú més a la dreta), però són exactament al centre de la foto. I molta gent està fent tot el possible i imaginable per impulsar-los demoscòpicament. Fins al punt que ja no em sorprendria que fossin la força més votada de les properes eleccions al Parlament. Com ho va ser Ciutadans en el seu dia.
AC, tot i ser una força disruptiva, té el vent a favor, amics molt poderosos fora d’aquí i recursos econòmics gairebé il·limitats. Però el seu creixement explosiu, essent previsible, no era inevitable. L’establishment políticomediàtic, i en particular els partits que han decidit sotmetre’s a les regles de joc espanyoles, hi estan contribuint de manera impagable. Han convertit AC en l’opció que, al marge del seu programa o del seu discurs, encarna amb perfecció el vot contra tots ells.
És obvi que la gent d’Orriols se sent molt còmode en un escenari de tots contra ells. Si continua així, té pràcticament garantit ser un dels dos partits més votats a les properes eleccions. I al partit que lidera l’altre bàndol (el PSC) li va molt bé aquesta polarització, sempre i quan pugui mantenir les seues marques blanques (ERC, Comuns, etc) alineades. Amb conflicte i confrontació, qui hi guanya sempre són les posicions més fermes de cada bàndol. Això també comença a estar ben definit.
Qualsevol que no conegui la història recent serà incapaç d’entendre les dinàmiques que permeten als nostres ultres situar-se a la cresta de la onada. AC és constantment al centre de la polèmica per qüestions que a qualsevol partit tradicional li costarien vots. En canvi, a ells no només no els passa factura, sinó que segurament encara els fa pujar més.
La llista de crítiques que qualsevol català nacionalista i demòcrata els pot fer a dia d’avui comença a ser llarga. I no estic parlant només de les merescudes crítiques pels discursos i pels episodis racistes i xenòfobs que protagonitzen. Em venen al cap: la retirada de les estelades i la col·locació de la bandera espanyola a l’Ajuntament de Ripoll, l’assetjament als casals independentistes de la Vila, la contractació de la filla de l’alcaldessa a la Policia Local, el fitxatge de candidats espanyolistes i neofranquistes, la seua posició en el conflicte àrabo-israelià, les entrevistes a mitjans reaccionaris de Madrid, les piulades dient que això ja no va de Catalunya-Espanya o les entrevistes dient que el seu enemic és “el califat”, el fet que VOX faci un discurs calcat i els sembli normal, els silencis o tebieses davant la multitud d’agressions catalanòfobes, la vinculació amb gentussa dels Boixos Nois, l’acumulació de càrrecs, sous i “paguetes”, les agressions verbals a independentistes històrics, i en general la picabaralla constant amb partits i entitats catalanistes mentre mantenen bona relació amb els partits més espanyolistes.
Orriols, com va presumir Trump al seu dia, podria disparar a algú enmig de Passeig de Gràcia i no perdria vots. I per molt que Junts, ERC, la CUP o els tertulians a sou d’aquests li retreguin tota aquesta llista de malifetes no aconseguiran recuperar els votants que han perdut cap a AC. L’escletxa sentimental d’aquesta gent cap als partits tradicionals és tan gran que la sagnia no s’aturarà assenyalant els defectes, d’altra banda evidents, de l’alternativa.
Els ex-votants independentistes que s’han refugiat a AC ho tenen extremadament fàcil per justificar la seua aposta. A cada polèmica i a cada crítica de les que he esmentat (i segur que en falta alguna) en tenen prou amb respondre “Sí, però ERC/Junts/CUP ens han traït/fallat/enganyat”. Al cap i a la fi, no tenen necessita de fer res contra Espanya perquè no tenen competència en aquest eix. Ni tampoc temps, perquè estan ocupat en totes les guerres concebibles. Però quina gravetat té tot el que ja es pot retreure avui als d’Orriols comparat amb la situació que viu el país per culpa bàsicament d’haver abandonat el projecte de la independència?
Estic segur que som molts els que encara tenim l’esperança que l’alternativa a aquest desgavell sigui una força que lluiti realment per la independència, i no es limiti a recollir els fruits del col·lapse que ha provocat no haver-la fet. Ara mateix, és evident que Espanya ens guanya per golejada per incompareixença nostra. Però cal estar cec i sord per no adonar-se que, mentre no emergeixi amb força una nova alternativa independentista, la gent que ha perdut l’esperança de poder veure mai la independència votarà abans el dimoni que els qui ens han portat fins aquí.
