Al capdavant d’una onada reaccionària general, Trump s’està carregant el consens globalista i woke que semblava fermament establert com a pensament únic occidental el darrer quart de segle. I, de passada, també els acords bàsics que van permetre reconstruir la botiga després de la Segona Guerra Mundial.
Parla sobre Gaza com podria fer-ho Trajà sobre Dacia, avui Romania. Però Gaza no és una res nullius i, en disposar-ne alegrement, Trump va contra l’ONU, car no compta amb el seu preceptiu mandat. Al capdavall, la franja pertany a un fantasmagòric estat palestí a què l’ONU ha atorgat un estatus d’observador permanent, semblant al del Vaticà, i alguna cosa hi haurà a dir. Si no ho fa, estarà tan acabada com la Societat de Nacions.
El més probable és que els plans trumpistes siguin una mena de overkilling, una amenaça diplomàtica. El president sembla una rèplica del primer Roosevelt, el de “parla suaument, però porta un gran garrot”, convertit ara en un “parla a crits i porta un garrot encara més gran”. Els pronunciaments sobre Groenlàndia i Panamà segueixen la mateixa tònica d’intimidació com a preludi a la negociació. D’altra banda, la guerra aranzelària encetada afeblirà també l’única organització internacional que no pertany al sistema de les Nacions Unides, l’Organització Mundial de Comerç, antic GATT.
Igualment, el trasllat d’il·legals al camp de detenció de Guantánamo provocarà protestes. La base de la presència dels EUA és l’acord bilateral amb Cuba del 1903, ratificat i prolongat a perpetuïtat el 1934. Cuba vol denunciar el tractat, però, com que li cal l’acord de la part nord-americana, segons el mateix tractat, no hi ha res a fer. Les protestes se centraran en qüestions de drets humans, especialment greus a la situació de llimbs jurídics del territori (117 quilòmetres quadrats).
El desmantellament de la USAID i els altres atacs als aspectes més globalistes de la ideologia woke, com la fi de la iniqua competició esportiva d’homes trans amb dones, han deixat tremolant l’establishment liberal nord-americà. Comencen a sentir-se veus de protesta, però serà poc el que puguin fer davant l’enorme poder de la presidència, enfortida amb un Congrés i un Tribunal Suprems favorables.
A Europa el wokisme resisteix, però va cap avall. A Alemanya, una part de la CDU ha votat en contra del pacte amb AfD, el partit que Elon Musk afavoreix. De moment, el projecte legislatiu de tancar les fronteres no ha prosperat. Però caldrà veure el resultat de les eleccions federals del 23 d’aquest mes.
A Suècia, l’assassinat de Salwan Mumika per haver cremat un Alcorà en públic, a banda de provocar una onada de cremes alcoràniques a tot arreu ha posat en evidència la desprotecció en què el refugiat iraquià antiislamista es trobava. S’acusa el govern de negligència i abandó del seu deure de protecció de tots els ciutadans.
A la Gran Bretanya és on més generalitzades són les protestes per la suposada complicitat de les autoritats amb els immigrants i els delictes que puguin cometre. El govern creu, però, que allò que s’ha de fer és prendre mesures contra la islamofòbia. Porten amb això des del 2018 i no es posen d’acord en el significat del terme (que és un concepte buit), cosa que ens estalvia, de moment el perill que ens imposin de nou el “delicte” de blasfèmia. Mentrestant, la islamització del país avança. Hi ha avui vuitanta tribunals de la xaria al Regne Unit. La unitat jurisdiccional, el principi de l’estat de dret s’ha trencat. És cert que, es diu, el recurs a aquesta jurisdicció és voluntari. Però a l’islam no hi ha res de voluntari i, encara que ho fos, no es pot permetre que la xaria menystingui drets fonamentals, ni que sigui voluntàriament. La política d’apaivagament de l’islam és un error. Les mesures de protecció contra la islamofòbia són les que provoquen aquesta mateixa islamofòbia.
A Catalunya, la deixadesa de les autoritats quan es tracta de protegir els drets dels qui no combreguen amb la ideologia woke és escandalosa, vergonyosa, fins i tot insultant. Que l’MHP Illa es negui a condemnar la violència dels cadells feixistes de la CUP vol dir que els empara.
Igual que empara els culpables d’un presumpte frau on s’haurien malbaratat vora dos mil milions d’euros dels contribuents, en subvencions irregulars, sense control o sense justificació. Sembla que un organisme, la DGAIA, gestionat per ERC durant deu anys, repartia alegrement els milions entre beneficiats dels partits que, com un sol home, han votat en contra que s’investigui l’assumpte: PSC, ERC i Comuns. No és insultant?
