La taula de diàleg s’ha de fer i mantenir sí o sí. Si molt convé, ni que només sigui per poder dir en un futur que s’ha intentat dialogar infinitat de vegades, sempre amb el mateix resultat: menys que zero. Si el 24 de març és el problema, que no ho sigui. Si des de Moncloa intenten imposar agendes, el mateix, ni cas. Si cal anar en tren, avió o en patinet, també. Discutir per la data o per les formes? Discutir per un relator? No val la pena. Només és soroll.
L’important no és la taula, ni tan sols el diàleg. L’important arribarà després, si no ens deixem portar per la gesticulació i la sobreactuació que impedeixen veure què està passant realment.
El govern espanyol, el govern de Sánchez i el seu soci, un Iglesias domesticat, pretén guanyar credibilitat internacional i netejar la nefasta i estúpida imatge que han generat Rajoy, Felipe VI i el govern dels jutges i els fiscals. Per primera vegada en una dècada, el govern espanyol té una estratègia intel·ligent, que aparentment és homologable internacionalment: en comptes de garrotades i repressió, oferta de diàleg.
I s’ha de comprar sí o sí, com si portéssim un lliri a la mà, però sense mamar-nos el dit més del compte.
Això va de marcs mentals i comunicatius. A veure qui és el ruc que no s’asseu a una taula de diàleg: està mort. Però també a veure qui és el ruc que cau en tots els paranys de la taula de diàleg. Està mort igualment.
Si aquest no fos el país de les ganivetades polítiques, no costaria gaire entendre que l’estratègia independentista passa per asseure’s a la taula, dialogar i arribar fins als límits del diàleg. És a dir, fins que estigui clar de què va tot plegat: d’una rendició amb formes més amables que les dels paramilitars repartint hòsties a tort i dret o les dels jutges i fiscals entestats a reeducar, triturar i exterminar dissidents i lliurepensadors.
La taula de diàleg no és la democràcia, sinó la negació de la democràcia. És el vell joc dels reservats d’hotels i restaurants on es firmen pactes que després ja veurem com venem als pobrissons i tontets ciutadans que no saben el que els convé. És un mecanisme més sofisticat i molt més perillós.
Però negar-se a dialogar és una estratègia suïcida. D’entrada, qui té la paella pel mànec és qui sembla que s’obre a dialogar de tot, encara que ja sabem que no està disposat a negociar res. Es parlarà de tot el que vulguis, però no penso moure’m ni un mil·límetre de les meves posicions. Entre un garrot (o una presó, o un exili o una ruïna econòmica) i una ficció de diàleg, la tria està claríssima. També està claríssim el final: o et rendeixes de bon grat i acceptes alguna propina generosa o ja saps…
El balanç final del diàleg és justament el que obre un nou joc. Perquè al final del diàleg no hi ha res.
I aquest «res» és la nova fàbrica d’independentistes. No hi haurà ni trens, ni aeroports, ni carreteres, ni et reconeixeran com a nació, ni respectaran el català ni repartiran poder polític o econòmic. Marejaran la perdiu tot el que convingui, i arribarem al capdavall al mateix punt: hi ha el que hi ha, i si t’agrada, bé, i si no, també.
Però per construir aquest nou marc mental cal asseure’s a dialogar, precisament per no arribar enlloc. Si algú es pensa que el diàleg obrirà un nou escenari en el qual sigui possible fer una nova Espanya, haurà d’esperar no ja al 31 de febrer, sinó a la setmana dels tres dijous.
Problema? Quan tot això es barreja amb el partidisme exacerbat que intoxica aquest país. La política funciona en clau d’eleccions, d’aparells, de lideratges, de poder, de guerra contra els altres. No té massa remei, va així, per poc intel·ligent que sigui. Som humans, fem política humana. Els déus ho farien millor, sens dubte, però som humans.
I aquí és on perdem la força, l’estratègia, la visió, l’esperança… Aquí és on també acabem perdent el fil, i on des de l’altra banda de la taula de diàleg volen que el perdem. Una vegada més, menystenim l’adversari, que per primera vegada té una estratègia intel·ligent…
