La ministra d’Igualtat, Irene Montero, i els dirigents d’Esquerra Republicana que negocien amb el PSOE “desjudicialitzar la política” han caigut de quatre grapes al mateix parany. No es tracta, òbviament, de la mateixa qüestió, però el candor és idèntic. La ministra Montero es pensava que amb una reforma legislativa -amb la seua reforma legislativa- les agressions sexuals quedarien tipificades des d’una altra perspectiva. Els republicans, suprimint del Codi Penal el delicte de sedició i modificant el de malversació, es pensaven que en un futur indeterminat es podria votar en un referèndum a Catalunya sense ser tan brutalment penats per la llei espanyola. Criatures.
Irene Montero ha acusat els jutges de ser els responsables d’interpretar a conveniència la llei del Només sí és sí. De fer-ho des dels esquemes heteropatriarcals heretats i habituals. Els dirigents d’Esquerra Republicana han acusat el jutge Manuel Marchena i els de la sala Penal del Tribunal Suprem que l’han acompanyat en la darrera resolució d’adequar-se també a conveniència la reforma del Codi Penal aplicada als independentistes indultats.
La ministra d’igualtat pot tenir un marge de raó, perquè la reducció de penes a agressors i violadors ha estat interpretada de manera diferent per jutges de base. I això vol dir que sí, que hi ha tantes interpretacions diferents com mentalitats desiguals. Des de les més reaccionàries fins a les més tèbiament progressistes. Però Irene Montero, que ara se’n fa creus, ja ho devia haver sabut, això. I si ella no en sabia prou, en podien saber una mica més els assessors que teòricament deuen acompanyar les propostes de l’executiu i les conseqüències d’un text legal aprovat en tràmit parlamentari. Es fa difícil d’acceptar tanta ingenuïtat. O tanta ineficàcia. Potser això només s’explica considerant que hi ha gent que només sap escoltar-se a ell mateix. I que pensen que la raó no els ha abandonat mai des que van nàixer.
El pecat d’Esquerra Republicana és un altre, tot i que en la mateixa línia. Van intentar forçar el PSOE a uns canvis legislatius que els socialistes van engolir de mala gana. Però, una vegada més, qualsevol reforma s’ha de sotmetre després a la consideració dels jutges. Pitjor encara, perquè en aquest cas i referit a la causa contra els líders independentistes, s’ha de sotmetre a la cúpula judicial. Al Tribunal Suprem, concretament, ariet “constitucionalista” previ al mateix Tribunal Constitucional.
La Sala Penal d’aquest Tribunal, liderada pel rei de bastos, ha hagut d’acceptar molt a contracor anul·lar les inhabilitacions de la majoria dels condemnats, però l’ha mantinguda en el cas dels quatre membres del govern condemnats també per malversació: Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa.
Tota la interlocutòria de Manuel Marchena és una declaració d’intencions i de frustracions. El magistrat assumeix les funcions del poder executiu i del legislatiu, i desgrana tots els raonaments que fan que la revisió del Codi Penal siga un mal negoci per a l’Estat. Segons el ponent de tan brava interlocutòria, “Qui per fer realitat un referèndum no avalat per la Comissió de Venècia del Consell d’Europa i prohibit pels tribunals de justícia mobilitza milers de persones, en la il·lusionada creença que exerciran l’imaginari dret a decidir, menysté, sense dubte, les bases constitucionals que defineixen la convivència”. Marchena, doncs, s’erigeix com a defensor de les bases constitucionals, de la “convivència”, i en definitiva -que és el moll de l’os que li pica i li cou- de la integritat territorial de l’Estat. I denuncia la renúncia -la traïció, encara que no l’explicite d’aquesta manera- dels governants i els legisladors que han pretès deixar els jutges sense armes per a castigar el funest pecat del separatisme.
L’avís del magistrat no admet ni dubte ni rèplica: “El delicte de sedició que ha estat derogat protegia, per tant, l’ordre públic en una dimensió que desborda l’espai de tipicitat del nou article 557 del Codi Penal”. Perquè hi ha l’ordre públic i l’ordre públic dels qui consideren desordre la discrepància.
Continua Manuel Marchena: “L’efecte immediat de la reforma operada per la Llei Orgànica 14/2022, per tant, ha consistit a generar un buit normatiu en què fets com els que van ser enjudiciats en la sentència que ara es revisa poden topar amb escletxes visibles de tipicitat”. És a dir, el separatisme podria no ser castigat: “La creació d’un marc normatiu de ruptura territorial que prepara la secessió d’una part del territori de l’Estat, fins i tot acompanyada d’actes multitudinaris que conduïren a la inobservança generalitzada de les lleis i a l’incompliment de les decisions governatives o jurisdiccionals que intentaren evitar-ho, serien alienes a la intervenció del dret penal”. El text de Manuel Marchena no és una interlocutòria. És un catecisme. L’habitual. El del doctor Albiñana i el Partido Nacionalista Español.
Fins ací pot semblar que l’alerta i el dol de Manuel Marchena donen la raó als dirigents d’Esquerra Republicana, però això és tan exactament ingenu com la inexperiència judicial d’Irene Montero. Perquè, per evitar les renúncies del governant i el legislador quan la sedició posa en perill la unitat de la pàtria, hi ha les altres trinxeres. En aquest cas, la judicial. Queda clar que a partir d’aquests moments els alts tribunals escorreran totes les possibilitats del delicte de malversació i el de desordres públics per evitar la pesta separatista. Ja ho deixa entreveure Marchena. Si en la gran causa contra l’independentisme només van fer servir el concepte de desordre públic per castigar Òmnium i l’Assemblea, era perquè no els calia aplicar-lo als altres. Perquè als governants se’ls podia acusar de sedició. Ara filaran més prim. I encara ho faran més amb la possibilitat que els obre la malversació. N’hi haurà, de malversacions, a tot arreu i de tots els colors. Amb mides tan greus com calga. Perquè, si Espanya no es defensa a la Moncloa i al Congrés, es defensa als alts tribunals i a la Zarzuela. I qui en vulga més que pare el cabàs. Que eren els jutges, soques!
25 
2 
