De vegades, potser abusant de la generosa hospitalitat d’aquest diari, he escrit que, obvi, no soc independentista català. Com ser-ho, si ni tan sols soc català? Així que justifico aquí avui la meva presència pel fet de ser, des de fa molts anys, un apassionat sobrevingut de Catalunya, algú fascinat per una cultura i una manera diferent d’entendre la vida, distant més de sis-cents quilòmetres de la Villa et Corte en la qual habito i que ha esdevingut el centre de totes les tensions i crispacions. Sí, hi ha dies, no pocs, en què m’agradaria ser català, ho confesso, assumint algunes reivindicacions que em semblen lògiques –la celebració del famós referèndum, per exemple, en què jo sé bé què votaria–. I comprenc que això que escric em portarà les crítiques sornegueres i potser els cops de puny d’alguns lectors. M’arrisco, però, i dic: si jo, amb perdó, fos català…
Em vaig plantejar la hipòtesi novament a compte del retorn abrupte, almenys per a mi inesperat, de Clara Ponsatí. Sens dubte volia, i ho va aconseguir, posar en perill el Govern central, l’Estat, on una confusa amalgama de lleis potser no ben executades i més mal dissenyades, però amb valor plantejades per aquest Govern central, fa que tot moment surrealista sigui possible. Va quedar palès aquest surrealisme quan l’eurodiputada, mostrant la seva credencial com a tal, va intentar evitar ser detinguda per un Mosso d’Esquadra, més o menys vestit ‘de civil’, al bell mig de la plaça de la Catedral, envoltada de partidaris i de càmeres de periodistes. Està segur del que està fent?, va preguntar ella a qui pretenia conduir-la a una comissaria. Com si la seguretat no estigués renyida amb el surrealisme, que és la plasmació de la incertesa.
Em vaig dir: què hauria fet jo, català corrent, amb la meva pertinaç confusió política a sobre, en aquell moment? Insultar, com es va insultar, una ‘televisió d’Espanya’ que estava complint en aquells moments amb la seva obligació d’informar? Cridar pel dret a la immunitat de la senyora Ponsatí com a europarlamentària? M’hi hauria, potser, mostrar indiferent? O potser hauria adoptat el to d’indignació mostrat per una altra part dels catalans contra el gest de l’eurodiputada?
Confesso que, excepte el primer i l’últim, ignoro com hagués reaccionat si hagués estat en aquells moments a la plaça de la Catedral o, abans, al Col·legi de Periodistes, que tan bé i liberalment dirigeix el meu amic Morrós, assistint a la roda de premsa de la per tan breu temps retornada. Ni tan sols sé amb exactitud què li hagués preguntat, perquè tots sabien, sabíem, com acabaria allò: amb una breu retenció, alguns crits contra el Govern pactista de Pere Aragonès, unes quantes invectives contra el Govern central –la modificació del Codi Penal que va permetre, això no obstant, el retorn gairebé impune de Ponsatí—i… al final, l’alliberament i el retorn a Brussel·les, on ella, era al guió, es convertiria en gairebé una heroïna.
Pas a pas, he seguit tots els vídeos, totes les declaracions, tant a Barcelona com a Madrid. I és clar que no comparteixo bona part de les coses que s’han dit i escrit per alguns dels meus col·legues en mitjans d’aquesta última ciutat: és clar que concedeixo a la senyora Ponsatí tot el dret a muntar una ‘operació política’ amb el seu retorn, especialment quan les noves lleis de l’Estat els ho permetien amb facilitat. Ella, que és una política, en el meu criteri de vegades potser massa fogosa en les seves expressions, sabia també de la polèmica que la seva decisió generava, i no entraré en més fondàries: la meva opinió sobre això importa poc, i ja s’ha dit i debatut gairebé tot. Encara que, en el fons, aquest tot es dilueixi a les velles incerteses sobre un futur que, ho deia Ortega y Gasset, no té una solució definitiva més enllà de la de suportar-ho. El fons de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya s’ha convertit en això: una enorme, llarga, incertesa.
Però tornant a la qüestió. On m’hauria situat, enmig d’aquest mar de polèmiques, si fos català? Doncs potser en una actitud escèptica, respectuosa, de compliment del meu deure –el que fos en aquell moment–, en el meu cas com a periodista: mirar i explicar. Per això em va semblar i em sembla tan digna d’elogi l’actitud de qui, sí, complint aquest deure que li imposaven els seus superiors, sens dubte conscients que li encarregaven una cosa difícil i que podria haver acabat malament, va saber fer les coses amb dignitat, amb elegància, amb l’obligada fermesa que li exigien, però amb el respecte cap a la persona a qui, més que aturar, calia defensar potser d’hipotètiques, però possibles, reaccions irades o excessives.
O sigui: si jo hagués estat català, hagués escollit ser l’anònim i coratjós Mosso d’Esquadra que, davant les càmeres i els micros, va haver de complir la insensata ordre d’aturar, allà i així, la senyora Ponsatí, confiant, sens dubte, que el final hauria de ser feliç. Almenys, per a ella. Almenys aquí i ara. Demà, qui sap; la vella incertesa de caminar per la corda fluixa, repeteixo.
14
1
