Moure’s a Catalunya és una maledicció bíblica. Jahvè no pot ser més cruel amb les seues criatures barretinades. Egipte va patir una gran devastació quan el faraó no va permetre als hebreus alliberar-se del seu jou. Deu plagues temibles van assolar el territori: aigua convertida en sang, pluja de granotes, polls, mosques, ramaderia delmada, butllofes, calamarsa, llagosta, foscor i mort del primogènit de cada família. L’onzena plaga, a Catalunya, es diu Renfe. La dotzena, Adif.
Segons l’Èxode, Jahvè va dir als catalans: “Per això, sabreu que sóc el Senyor: Vet ací, tocaré les vostres estacions i els vostres trens i es convertiran en caos i cruiximent de dents i ossos. Vagons, catenàries, estacions i personal adscrit es tornaran contra vosaltres i mai més podreu viatjar com Déu, que soc jo, mana. La meua crueltat, com el meu amor, pot ser infinita”.
En lògica amb una maledicció tan perversa, aquesta setmana el caos s’ha estès per tot el sistema de Rodalies. Hi ha hagut un accident, amb una víctima mortal, i tots els ressorts del sistema s’han desllorigat. Havia plogut. I amb la pluja n’hi ha prou perquè les costures de tota la xarxa hagen saltat pels aires. L’apocalipsi és a prop.
L’accident ha servit perquè els maquinistes, que s’han alçat en rebel·lió contra amos i usuaris, hagen reconegut que a Catalunya hi ha deu vegades més incidents i avaries que en qualsevol zona de l’Estat. Segons confessaven amargament en entrevistes, quan altres professionals de la mateixa Renfe són destinats a aquesta vall de llàgrimes s’adonen ràpidament d’on els han condemnat. “Quan se’n van respiren alleujats i ens diuen que finalment han entès les nostres penalitats”. Una avaria i un incident per dia. El calvari en vida dels usuaris i la incertesa i l’angoixa dels professionals. La incompetència dels seus directius deu ser la tretzena plaga.
Fa pocs dies la Generalitat anunciava a bombo i platerets que ja havia constituït l’empresa mixta amb Renfe –controlada accionarialment per la mateixa Renfe, no siga que els sindicats rebenten d’ira– per gestionar Rodalies de Catalunya. La pregunta pertinent i impertinent és per què no hi ha també Adif? Renfe n’és l’operador, però no ha de dir res l’empresa que en controla la infraestructura? La majoria de les incidències, les avaries i les calamitats que pateixen les rodalies espanyoles a Catalunya s’han d’adjudicar a la xarxa, no als combois. La desinversió ha afectat les vies, no els vagons. Per què Adif no s’hi ha incorporat? Una absència d’aquesta magnitud fa recelar del trilerisme que comporta.
Cada vegada que un tren de llarg recorregut acumula un retard, Renfe, per obligació contractual amb el passatger, ha de respondre amb el retorn d’una part del bitllet. La paradoxa és que la majoria de les vegades no ho fa perquè adjudica l’origen del problema a Adif. És lògic quan la mare de tots els ous és la catenària. Buscar un empleat d’Adif en una estació és com buscar l’arena de la platja sota l’asfalt. Com és que Adif no té aquest deure amb l’usuari?
I ja entrats al vesper, per què no hi són els maquinistes? Els maquinistes darrerament són en tot. I ja han demostrat que poden aturar el sistema si els passa per les gònades.
En l’aquelarre que Alberto Núñez Feijóo va fer amb els seus presidents dits autonòmics fa uns dies perquè rebutgen els avantatges que els assegura el nou sistema de finançament alguns d’ells proclamaven indignats: “No acceptem el xantatge de Sánchez i els separatistes catalans perquè tots els espanyols som iguals i aquest acord trenca la igualtat entre espanyols!”. Tots els espanyols són iguals? I, si tots els espanyols són tan iguals, per què alguns han de suportar deu vegades més avaries i més incidències ferroviàries que els altres? Això ja ho sap la mare Constitució?
Hi ha hagut una hebdomas horribilis per a l’usuari i hi ha hagut també la impunitat amb què l’empresa que siga –Renfe o la nova criatura híbrida– tracta a l’usuari. Això tampoc canvia. Cada vegada que hi ha una incidència greu, la informació s’amaga sota les vies. No n’hi ha. I els passatgers fan de transits i recorren com ànimes en pena les estacions.
Som colònia. Per constatar-ho, el ministre Óscar Puente l’endemà de l’accident de Gelida va donar sengles entrevistes a dues cadenes televisives del Movimiento Nacional en què facilitava una informació que minuts abans la portaveu de la Generalitat ni sospitava. Perquè els catalans sàpiguen de quin mal han mort han de llegir El Eco de la Corte o han de veure la Una, la Dos, la Cuatro, la Cinco o la Seis. Sí, bwana!
La catorzena plaga és la resignació dels usuaris. La resignació dels catalans.
