Ja es podia preveure que les coses no serien fàcils quan un comte es deia Berenguer Ramon i el succeïa Ramon Berenguer. Era un avís a navegants de la gran patacada que ens venia a sobre. Era un spoiler que apuntava que les coses no serien fàcils. Efectivament, la història antiga, la moderna i la contemporània acrediten que si ser català ja és prou difícil, encara ho és més exercir-ne. A tot això, cal afegir que el país és relativament petit i rebregat i, en conseqüència, tothom passa un moment o altre per l’escenari.
Aquesta idiosincràsia d’un país que on hi ha aigua no hi ha terra, i on hi ha terra, no hi ha aigua -o en una versió més moderna, tenim la Mare de Déu negra i el goril·la blanc- fa que els debats públics o ideològics sempre siguin diferents de la resta del món. A més, té una tendència natural a amortitzar les victòries, menystenir els assoliments i, sobretot, injuriar la història.
Encara em faig un tip de riure quan parlen dels “descontrolats” que es cobraven factures de la misèria i l’emboscament a les que oligarquies d’una incipient república bisbes i burgesos van condemnar a milers de treballadors, masovers o rabassaires. No oblidem la duresa del codi penal de la República contra anarquistes, comunistes o els incipients separatistes. De descontrolats, sembla que en tenien ben poc, i algunes raons que la memòria oficial ha esborrat.
En tot cas, els debats a Catalunya continuen essent diferents, massa diferents ens tots els aspectes. Fins i tot, vam crear una socialdemocràcia pròpia, amb la signatura de Manuel Serra i Moret, o bé les diferents versions i perversions de l’anarquisme, la gimnàstica revolucionària, la lluita nacional i la lluita social. Sense cap mena de dubte, aquesta característica d’entrebancar els grans debats i estratègies buscant la diferència o la particularitat ha tingut coses bones i altres de dolentes.
Per una banda, ha ajudat a preservar la nació i a estabornir als adversaris que no acaben de veure-li truco. És a dir, ha generat un cert caràcter resistent que anhela un “jogo bonito” i amb un punt de mil·lenarisme. Una de les proves de cotó, l’explica de manera extraordinària Alfred Bosch, l’historiador i exconseller, al llibre “Obriu pas! L’epopeia dels que van salvar el català… a pesar d’ells mateixos” (Columna, 2024), on desgrana amb ofici els debats que arran dels Jocs Florals van salvar la llengua quan pretenien fer-li un funeral.
En la categoria de contres, la manca de competitivitat política que ha implicat el col·lapse a qualsevol canvi radical de l’estatus nacional del país. Com deia el meu avi, fem primaveres, però no sabem fer estius. Si em permeten la broma grotesca només cal recordar les majestuoses manifestacions de la Diada que feien nets els carrers a quarts de nou del vespre, per veure, què deien a la tele i al Twitter de l’èxit de la convocatòria. La nova etapa política oberta des del cicle electoral iniciat amb les eleccions municipals mostra la dificultat de ser català, assumida com aquell que té un ull de poll, però encara deixa més en evidència, la dificultat per exercir-ne.
