La política catalana ha funcionat sota unes regles diferents de les de la resta de l’Estat durant més d’una dècada. Les aliances, les ruptures, les majories i fins i tot les contradiccions dels partits s’explicaven sobre l’eix nacional, amb un eix social que havia deixat de ser excloent per als pactes nacionals.
Però les eleccions municipals del 2027, especialment a Barcelona, poden marcar l’inici d’un canvi profund. No perquè desaparegui l’independentisme ni la qüestió nacional, sinó perquè hi ha indicis que deixarà de ser l’element principal que ordena la competició política catalana. El PSC té en marxa una operació ‘normalitat’ per a tot el país, municipi a municipi, com la que va anunciar Salvador Illa el 2024 per tornar a la pantalla anterior del procés i implantar la “pax” social per tenir el poder absolut a totes les grans institucions.
La irrupció d’Aliança Catalana és un dels factors que acceleren aquesta transformació. Per primera vegada des de l’inici del Procés, l’esquerra catalana i l’espanyola disposen d’un actor que els permet reconstruir un relat polític conegut i eficaç: la confrontació entre un bloc progressista i una dreta cada vegada més condicionada per l’extrema dreta. És l’esquema que el PSOE ha explotat durant anys a Espanya amb Vox i que ara el PSC malda per adaptar a Catalunya. Però Junts no és el PP i AC no és VOX.
Convertir les municipals del 2027 en una batalla entre els qui garanteixen governs estables i els qui poden acabar depenent de la dreta més dura. És el relat del PSC, que apareix com el centre inevitable del sistema polític català, mentre que la resta de forces es veuen obligades a posicionar-se respecte d’aquest marc. Però perquè aquesta estratègia funcioni, no n’hi ha prou amb l’existència d’Aliança Catalana. Cal també associar-hi Junts. I aquí és on es jugarà bona part de la batalla política dels pròxims mesos.
El relat socialista, també d’ERC i per descomptat dels Comuns, és que Junts i Aliança Catalana competeixen pel mateix espai electoral; per tant, formen part d’un mateix univers polític. És una operació política intel·ligent, perquè obliga Junts a jugar sempre a la defensiva. Si accepta un cordó sanitari contra Aliança Catalana, corre el risc d’alimentar la fuga de votants cap a la formació de Sílvia Orriols. Si el rebutja, és acusat d’obrir la porta a l’extrema dreta. Sigui quina sigui la decisió, el cost és elevat.
Ara bé, Junts continua sent un partit difícil d’encaixar en les categories tradicionals de la política catalana. Manté alcaldies, governa municipis molt diversos i conserva una transversalitat heretada de l’antiga Convergència i del mateix Procés.
Pel que fa als republicans, afronten una contradicció rellevant. Aspiren a mantenir una identitat diferenciada respecte del PSC, però la seva capacitat d’influència institucional depèn en bona mesura de la relació amb els socialistes. A Barcelona, a Madrid i, previsiblement, també a la Generalitat durant els pròxims anys. Aquesta dependència limita la seva capacitat de construir una alternativa real de poder.
Sigui com sigui, l’ambició del PSC el 2027 és reconstruir un sistema de blocs ideològics on els socialistes liderin l’espai progressista i obliguin Junts a ocupar el paper d’una dreta nacional catalana homologable a la de qualsevol altre país europeu. El debat no serà al voltant de la independència, sinó de qui forma part dels futurs blocs de govern i qui en queda exclòs.
