Això de la sequera és com el canvi climàtic: fins que no ens caigui el cel damunt del cap no farem res. Com a molt, farem veure que fem alguna cosa. Els catalans, com la resta dels humans, només ens mobilitzem quan la catàstrofe ens esclata als morros.
A l’estiu, o d’aquí a quatre dies, quan ens tallin l’aixeta, m’agradarà veure-ho. Perquè això arribarà sí o sí, llevat que es produeixi un miracle ara mateix impensable. No ens volen alarmar… no, sobretot perquè a la vista hi ha eleccions, i a veure qui és el valent que li diu la veritat als ciutadans, a l’estil dels països nòrdics: senyores i senyors, això ho tenim cada vegada més pelut, preparem-nos urgentment per passar set i tenir poquíssima aigua.
Serà bonic de veure quan ens hàgim de dutxar de 6 a 8 del matí. Quan només ens puguem rentar les mans a migdia. Quan hàgim d’omplir d’aigua olles, galledes i palanganes per resistir les restriccions o per refrescar-nos els peus a mitja tarda. Quan se’ns morin totes les plantes del balcó.
Només faltarà que ens multin per dutxar-nos o per regar les plantes.
El clamor popular serà dels que fan època, com si no portéssim mesos veient a venir el desastre, veient les imatges dels pantans, les dades de neu o pluja… No ens revoltarem a l’estil francès, no, cremant contenidors i apedregant policies, que aquí gairebé t’afusellen si mires malament un contenidor. Simplement, remugarem una mica a les xarxes o a la barra del bar i ja està. Mai no ens hem acostumat a ser ciutadans i a exigir ser tractats com a tals, ja ens va bé ser tractats com a súbdits als quals gentilment els fan una carretera o una placeta, com si fos un regalet dels nostres magnànims governants.
Mira que fa temps que es veu a venir que això de la sequera acabarà malament. Però res, ni cas, no hi ha ni rastre d’una estratègia nacional i racional, imaginativa, ambiciosa, contra sequera. Sí, tenim cimeres i comitès de sequera, tants com vulguis, i missatges que no fan altra cosa que dir-nos als ciutadans que estalviem aigua, quan les dades diuen clarament que fa anys que ho estem fent força bé.
Aquesta vegada la gran excusa no pot ser que la culpa sigui de Madrid, què hi farem, però encara en tenim una de millor: la culpa és del cel, que no vol ploure.
Ja vam tenir una crisi brutal de sequera el 2008. Tanta era la desesperació que fins i tot el conseller de l’època, Francesc Baltasar, que es reconeixia com a agnòstic, va tenir els sants dallonses d’encomanar-se a la Moreneta per demanar-li que plogués. Folklòric, sí, però a un país seriós li haguessin demanat que plegués i haurien nomenat consellera la Moreneta.
Vam aprendre les lliçons d’aquella crisi? És evident que no, tot i que ens diran que sí.
És culpa dels governs o de l’administració que no plogui? És només un problema català? Òbviament, no. Però sí que és culpa seva no haver posat aquest tema al capdamunt de la llista de prioritats. Abans que els aeroports, els trens, les autopistes i la innovació i tot el que es vulgui, l’aigua ocupa un dels primers llocs, juntament amb l’energia i l’habitatge. I després la resta.
Fa anys que hauria d’existir una estratègia nacional sobre l’aigua. Estratègia, amb majúscules i amb urgència. Però els governants i els aspirants a governants s’entretenen amb altres coses que fan més patxoca i permeten continuar jugant al bonic joc dels titulars, les rodes de premsa, els “photocalls” i altres mandangues, o a treure’s els ulls els uns als altres.
El que menys importa aquí és el ciutadà, excepte quan es tracta de collar-lo perquè voti.
I això no va de partits ni partidismes, la culpa no és del govern actual, és de tots. És d’una administració que ha canviat el paper pels pdf, però continua funcionant com al segle XIX, entre altres coses perquè a la Catalunya pujoliana dels anys 80 i 90 es va clonar el model d’administració estatal castellana, afegint-hi una dosi extra de colonització partidista, i així ens va.
Per això no tenim una estratègia de l’aigua, una mancança dramàtica, com anirem veient aviat. Per una política orientada al seu propi melic, per una administració orientada als procediments i a la paperassa. Per un urbanisme demencial a escala de país, que no ha tingut en compte els recursos d’aigua, només el negoci. Per una falta d’exigència dels ciutadans. Per la manca d’una política d’estalvi d’aigua domèstic, agrari, ramader i industrial, cosa que implica inversions i canvis radicals de model.
L’única estratègia, ara mateix, és esperar que plogui. I sap greu dir-ho, però no hi ha cap indici, ni un, de pluges i nevades que ens omplin els pantans.
Una vegada més, només ens queda la Moreneta. Que Déu ens agafi confessats i dutxats.
2
4
