Bufen vents electorals. Els que vénen d’ERC són llargs i sostinguts com una tramuntana; d’altres més sobtats i a ràfegues, com els ocasionals propòsits del president Sánchez sobre la taula pragmàtica-màgica per reviure els esmorteïts tions de les esperances electorals republicanes. Tots es troben amb el dic obstinat de la voluntat del MHP Torra de convocar comicis quan estimi pertinent, com és lògic. Tanmateix, els vents són electorals perquè ja tothom mira cap al resultat de la pròxima consulta per prendre posicions davant un (imprevisible) nou escenari.
La política catalana es troba a un cul de sac. La Covid ha aconseguit aturar la vida normal no només de Catalunya sinó de l’Estat sencer. Mentre s’aixeca l’estat d’alarma i Déu amaneix il·luminant l’horitzó amb l’aurora d’una “nova normalitat”, es comprova que el cul de sac català pot aturar la política més efectivament que la pandèmia i fins que no hi hagi eleccions no ens en sortirem; ni els uns ni els altres ni els de més enllà.
Els períodes electorals són una mena de saturnals de la democràcia. Tothom perd les bones maneres i es permet excessos que revelen els més insòlits rerefons, amagats sota paraules polides en temps de normalitat, quan l’oficina de pagaments lliura les nòmines de cada mes sense piular-les. A les campanyes electorals tot sembla permès, les mentides, les fanfarronades, la dissimulació, les befes. La febre de l’espectacle s’apodera dels actors que aprofiten l’ocasió per presentar-se com el que no són o, a l’inrevés, descobrir el que són. El regne de la falsedat i la mentida on es trenquen hàbits, costums, es relaxen pautes morals o ideològiques i les barreres socials. I de tot això neixen “noves normalitats” o noves realitats. El desgavell o ball de les cadires dels partits de la dreta catalana n’és una prova enlluernadora.
Les saturnals tenien un aspecte còmic, sarcàstic la festa dels bojos i bufons on no s’acovardien de mostrar les vergonyes dels seus senyors, palesant llur hipocresia. L’article dels MHVPs Junqueras i Aragonès, en correcte castellà imperial, a “La Vanguardia”, l’òrgan dels invictes estels espanyols, és com un manifest del April Fool’s Day o els Sants Innocents. Ací trobarà el respectable les paraules màgiques ressuscitades, rescatades del baül dels records, de les anteriors representacions i espectacles per entretenir a nens i grans amb el retaule de les meravelles pseudindependentistes: “república”, “izquierda”, “independencia”. Paraules màgiques, sòlides, autoreferencials com monades leibnizianes, sense cap connexió entre elles, aïllades, com fites de la història… futura. Mentrestant, una allau de boiroses especulacions sobre mesures i polítiques que només podrien prendre’s disposant d’independència, condició que no és precondició. O sigui, un no-res, però disfressat amb els discursos del “príncep de la saturnalia”.
De la resta dels independentismes de partits, projectes de partits o partits no partits és gairebé impossible parlar-ne a causa de la seva proliferació. No per afany d’obscurir les molts brillants mèrits de tants projectes personals i col·lectius. És lògic i molt plausible que els ciutadans s’impliquen a l’esfera pública i tothom té dret a dir la seva; a dir-la i fer-la, sota la forma de nous partits, associacions, fronts, aliances, empreses, clubs, creuades o el que sigui. Sovint s’escolten crítiques a la fragmentació de l’independentisme, però semblen de franc perquè un cop s’ha trencat la unitat independentista primigènia amb la ruptura d’ERC era inevitable que la dualitat dugués al trencadís: dos o dos-cents, qüestió de quantitat. Com el verí.
Resta l’opció de la llista de país. Encapçalada pel MHP Puigdemont per a acord aclaparadorament majoritari dels catalans, no només dels indepes. Sense partits. Oberta a tothom. Transversal. Amb un únic objectiu: reactivar la DUI fins ara suspensa per raons de força (que no de dret) major.
Aquesta llista estarà millor o pitjor organitzada per a qui té la legitimitat de fer-ho i vulguin els déus que l’hi encerti perquè sembla ser l’última oportunitat.
Però la llista ha de ser de país, de tot el país, no pas de cap partit.
Diu Verlaine, als “Poemes saturnians”:
Al meu somni he vist passar
el genet
Semblant un huracà a la ribera
Amb una espasa a una mà
I un rellotge de sorra a l’altra.
