Els anys perduts de l’independentisme s’estan fent molt llargs. Haver arribat a l’endemà de l’1-O amb un poble disposat a tot i no haver culminat la feina ha provocat la ressaca previsible. I la infame gestió política d’aquesta ressaca no es pot digerir en una sola generació. Però s’apropa el moment en què l’independentisme haurà de tornar de grat o per força.
Un servidor s’ha autoubicat fa anys en el partit majoritari d’aquest país: el d’aquells que diuen que quan això vagi de veres ja en tornarem a parlar. És a dir, ex-votants, ex-socis, ex-lectors i ex-activistes de partits, entitats, mitjans de comunicació i mobilitzacions que ja no ens serveixen. Una majoria que espera la nova fornada de líders, estructures, organitzacions i canals de comunicació que ha de vertebrar el país del futur.
Desconfiau d’aquells que s’han rendit políticament, intel·lectualment o anímicament. Desconfiau de tots els protagonistes d’aquests anys perduts, que no han sabut o no han volgut lluitar per la independència, així com d’aquells que venen a cremar-ho tot perquè, comptat i debatut, el país ja no té remei, per tant, la lluita per la seua llibertat no té cap sentit.
Les nacions es construeixen amb èxits i fracassos, victòries i derrotes, crisis i ressorgiments. La nació catalana és viva més enllà de les generacions presents. Perquè no viu en cap de les persones o institucions que l’han encarnat al llarg dels segles. Quan nosaltres no hi siguem, la nació continuarà existint. A l’infern tant els qui la volen matar com els qui ja la donen per difunta.
S’acosta el canvi de cicle. S’acabarà la pau que alguns varen voler imposar, però que mai no ha existit. S’acaba, sobretot, el miratge de la normalitat institucional i l’absència de conflicte nacional. S’acaba la gestió del dia a dia, el retorn a l’autonomisme, la pretensió que aquí no ha passat res. S’acaba, en definitiva, l’aspiració de tornar a viure com si l’1-O no hagués existit. El que no pot ser, no pot ser, i a més, és impossible.
Que ningú no s’enganyi, però, que res no serà com abans. Col·lectivament, no hi ha il·lusió, ni esperança, ni confiança, ni energia. Tampoc no hi ha estratègia, ni instruments, ni organitzacions. Però tot això no tendrà cap importància quan arribi la necessitat. Perquè l’enemic hi és. Un enemic que no s’ha rendit sinó que s’ha fet més fort. I com que ens veu derrotats ja té la temptació de pensar que la seua victòria, aquesta vegada, pot ser per sempre.
La realitat és que ningú fa la guerra perquè li faci il·lusió. No és mai motiu d’esperança, sinó de tot el contrari. Però, molt majoritàriament, els pobles es defensen quan són atacats existencialment. Pocs són els que renuncien a lluitar. Si més no, pocs en queden avui de vius dels que ho han fet. Tothom intenta evitar el conflicte tant com pot. També nosaltres, o especialment nosaltres, sobretot després de comprovar que la llibertat exigeix sacrificis que no tothom vol assumir.
I, malgrat tot, la realitat s’imposarà. El món tèrbol i convuls que toca a la porta no ens permetrà ser sense lluitar. El canvi de cicle polític a Espanya, que ja és imminent, ens obligarà a espolsar-nos la mandra, la por i les covardies si volem seguir sent. No tent cap dubte que, com que tothom vol seguir sent, al cap i a la fi, serem i lluitarem.
Ara el més important és començar-nos a mentalitzar i organitzar pel nou cicle que començarà. Els anys perduts han estat durs i desmoralitzadors per manca d’alternatives. Ara tocarà construir-les. Superar el drama provocat pel fet que l’espai buit deixat per la traïció de la classe política autonòmica l’hagi omplert una opció inútil per a fer la guerra que ve.
Si més no, aquest estiu haurà estat políticament profitós si ha servit per tal que molta gent vegi que el nou partit cridat a la successió autonòmica no és tampoc l’eina que ens alliberarà. De fet, aquesta opció, Aliança Catalana, no perd ocasió per fer-nos saber que no vol guerra amb Espanya, perquè la seua vocació és lluitar contra un enemic nou i diferent. Ells volen salvar una “civilització occidental” que, al cap i a la fi, és l’únic espai històric i cultural que compartim amb Espanya.
Així doncs, no ens quedarà més remei que posar-nos-hi. Vull dir aquesta majoria que volíem esperar més o menys plàcidament a ser avisats quan s’acabassin les ganes de fer el ruc i la cosa tornàs a anar de veres. Ja intuíem que ningú no ens avisaria de la manera esperada. Al capdavall, a les institucions no hi ha ningú que estigui disposat ni preparat per defensar-nos. Seran els fets, l’explosió del conflicte, que ens posaran les piles sense gaire marge per pensar-nos-ho.
