Possiblement, no hi ha societat més pesada que la catalana. Li encanta donar voltes a les coses, fins i tot si aquestes coses estan més que inventades. L’Acord de Claredat és el darrer exemple d’aquesta angoixa vital que suposa pensar i no fer. En els darrers anys, tant la societat política com la institucional s’ha entretingut a posar negre sobre blanc, amb densos i llargs estudis, dictàmens, informes, tesis, tesines i assajos la possibilitat democràtica de consultar la ciutadania catalana sobre el seu futur polític. Som tan ben parits que vam inventar una franquícia pròpia del dret a l’autodeterminació amb el concepte “dret a decidir”, que alguns van descafeïnar amb el dret a decidir-ho tot.
Hi ha hagut dues comissions al Parlament que han estudiat en profunditat aquesta qüestió. Alguns s’endurien alguna sorpresa si escoltessin ara alguns dels ponents més abrandats de l’antiindependentisme quan van comparèixer al Parlament l’any 2013. El govern d’Artur Mas va posar en marxa el Consell Assessor per a la Transició Nacional que va esbossar amb certa traça en un dels seus informes les possibilitats electorals per consultar sobre la independència. Les ponències polítiques dels partits van atipar-se durant anys d’una pàtina de tècnica jurídica per validar un virtual referèndum i les entitats civils, des de l’ANC al Col·lectiu Praga, també van fer el mateix però en versió privada. I, en la legislatura del president Puigdemont, tot eren estudis i conclusions per terra, mar i aire.
Tot plegat era una justificació acadèmica i jurídica d’una decisió política. Una mica el món a l’inrevés, com si el dret servís per fer política –pas previ i necessari a la judicialització de la política– i no com pertoca en les societats sanes i desacomplexades, que la política serveix per a fer el dret, canviar-lo, reformar-lo i adaptar-lo a les noves premisses de comportament social. Però, clar, a Catalunya els debats són sempre diferents de la resta del món i som potser l’única nació sense estat que sempre demana perdó per tot. Ara s’enceta un nou lliurament d’aquesta fase primària del Procés. La sensació és que és un remake de sèrie B. Processisme de Netflix o, per als boomers, de prestatgeries de videoclub. La diferència és que ja fa anys que la perdiu ha decidit jeure i que no li toquin el voraviu. Per tant, ara quan li obren la gàbia només badalla. El consol és que l’anunci arriba per Sant Jordi, una diada extraordinària, on el seu protagonista –per molt que els revisionistes de la ximpleria ho amaguin– no va fer cap debat previ per matar el Drac. Sant Jordi tenia les idees clares.
1
