En una de les escenes més memorables de la pel·lícula Casablanca, el major Strasser, conscient que el Rick’s Cafè comença a esdevenir un espai on la resistència comença a perdre els complexos i a qüestionar l’ocupant alenmany, ordena al Capità Renault, cap de policia de la ciutat colonial, que clausuri el local. Així, Louis Renault, sense massa més opció que obeir els designis de la wehrmatch ordena el tancament indefinit del local. El propietari, interpretat per Humphrey Bogart li pregunta que amb quin pretext. Renault, falsament sorprès expressa “és un escàndol, en aquest local es juga!”, mentre que, discretament, l’encarregat del casino li passa la comissió de la setmana, que el policia francès agraeix educadament.
L’actitud del Tribunal Constitucional representa un escàndol tan previsible com la constatació que al Cafè de Rick’s, no només es juga, sinó que es manipula la ruleta sense una mínima capacitat de dissimular. La part interessant d’aquesta història és la del major Strasser i els seus companys amb l’uniforme alemany que són els qui, en teoria no tenen un paper clar a dins la colònia francesa del Marroc, i a la pràctica són els que manen i dicten a les autoritats de Vichy què és el que han de fer i desfer a cada moment, a qui han de detenir i empresonar. En certa mesura, els poders fàctics espanyols, les elits tancades que viuen acampades damunt l’Estat, les famílies que han remenat les cireres durant generacions amb un passat imperial d’imparable decadència política i moral, són les que donen ordres als seus empleats, ja siguin policies, militars, periodistes o magistrats, per tal que, amb menys classe que el Príncep Salina, tot canviï perquè res canviï, i els beneficiaris del Règim del 39 continuïn gaudint del robatori a gran escala perpetrat durant segles. Les togues, cada vegada més brunes, han tancat les Corts espanyoles impedint legislar els legisladors, perquè ja abans havien tastat el gust de tancar el Parlament català, amb la falsa impostació del capità Renault cridant “és un escàndol!, en aquest Parlament, es legisla d’acord amb la voluntat popular!”.
Ian Kershaw, un dels més reputats historiadors britànics, autor de la biografia canònica d’Adolf Hitler, també ha dedicat un capítol a Franco en el seu darrer llibre sobre els constructors i destructors d’Europa durant el segle XX. I defineix el franquisme com a la defensa de les oligarquies tradicionals castellanes, beneficiàries de l’antic imperi vingut a menys, on es combinava la preeminència de les elits extractives espanyoles, el poder de l’església i l’esclafament de la dissidència política, econòmica i nacional. El Règim del 78, en realitat la restauració del corrupte i fracassat règim borbònic anterior, no deixava de representar l’adaptació a la modernitat (amb l’aspiració a ésser integrat a Europa després de dècades d’aïllament), per mirar de fer d’Espanya un país presentable. Tanmateix, no ens hem de deixar enganyar. La dissolució de les Corts que implicava la Llei de Reforma Política de 1976, en què els procuradors franquistes es feien un teòric hara-kiri (a la pràctica, els van comprar a còpia de diners, càrrecs a l’administració pública o cadires als consells d’administració de les empreses públiques), va quedar clar que renunciaven a tot menys a la (seva) victòria. Això volia dir, a la pràctica, un blindatge de les seves responsabilitats (Llei d’Amnistia) i la preservació dels privilegis i gaudi del saqueig metòdic perpetrat contra la societat espanyola.
Això, ras i curt, equival a què els franquistes (i les elits extractives, amb nissagues d’heràldica prepotent i cognoms llarguíssims i compostos) podien gaudir sense interferències del botí de guerra que representa l’explotació dels treballadors (només cal veure l’actitud de les grans patronals actuals), la impunitat o la continuació de l’explotació colonial dels territoris no castellans (només cal consultar les balances fiscals). I, certament, se n’han sortit durant quaranta-quatre anys d’una Constitució esdevinguda trinxera defensiva. No és només que s’hagi impedit qualsevol Nuremberg, és que fins i tot en l’època presumptament democràtica pràcticament cap policia o militant de la ultradreta hagi estat condemnat per cap crim polític, que els Gal han passat per la presó a la secció “només visites” del Monopoly, que alguns càrrecs franquistes hagin estat protegits dels requeriments judicials de l’Argentina o que cap dels milers de nazis acollits i protegits per Franco hagin estat extradits a la justícia internacional. És que fins i tot l’església, un dels grups mimats per la dictadura, s’ha vist protegida davant qualsevol investigació sobre les seves responsabilitats en l’abús sistemàtic de menors o en robatori a escala industrial d’infants (es parla de fins a 300.000 entre 1939-1990), segons la tesi de l’antropòloga Neus Roig i les investigacions del jutge Garzón, així com les associacions de víctimes. Cal recordar que aquest és un crim contra la humanitat i que el segrest de menors no prescriu. Tanmateix, a diferència del que han fet la majoria de països en què les diverses conferències episcopals d’arreu del món reconeixen aquestes pràctiques, indemnitzen víctimes i demanen perdó, la democràcia espanyola implica que, com deia Fraga, Spain is different.
El Règim del 78 és una farsa. És una mena de règim de Vichy en què els franquistes actuen com els ocupants alemanys on diuen què han de fer, de què poden parlar i de què no poden parlar els Parlaments. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional, que evidentment té juristes decents que creuen en la democràcia, està dissenyat de manera que a la pràctica, en el moment en què algú qüestiona les darreres voluntats de Franco, s’activi el cop d’Estat, amb pronunciament, o sense, de qualsevol Borbó.
S’ha parlat molt, aquests dies, sobre quin hauria de ser l’actuació de Catalunya en aquestes circumstàncies. El PSOE, probablement el partit d’ordre i, des d’un punt de vista espanyol, molt més responsable que aquest cau de señoritos que dóna ordres des de la llotja del Bernabéu, no mereix cap mena de confiança. Històricament, el PSOE ha fet més que ningú per perpetuar aquest conjunt d’interessos per fer que la ruleta continuï girant fins que es detura en el número desitjat pels propietaris de l’Estat. I sempre, sempre, sempre, ha acabat per trair la classe treballadora (el 1917, quan deixa amb el cul enlaire els anarquistes, el 1973 a Suressnes, el 1977 quan pacta amb els franquistes i renuncia a la República, el 1982 quan traeix els votants que volien un canvi socialdemòcrata i aplica polítiques neoliberals), i per descomptat, també traeix els catalans (el 1931, quan no compleix el Pacte de Sant Sebastià, el 1934 quan deixa tirats els catalans revoltats en defensa de la República, el 1936, quan impedeix el trasllat de les indústries de guerra a Barcelona, el 2006 quan deixa penjat el mateix Maragall amb el nou Estatut, o el 2017 quan vota el 155). Si el catalanisme vol fer mal al franquisme, l’única opció és la independència, no pas donar respiració assistida a qui et vol eradicar.
No és un Tribunal Constitucional, sinó el registre de la propietat del saqueig franquista. No és una monarquia parlamentària, sinó la continuïtat simbòlica d’un règim genocida. No és una democràcia, sinó la continuació de la dictadura per altres mitjans. En el fons, i l’experiència històrica ens ho mostra didàcticament, el Règim del 78 és un cop d’estat permanent, dissenyat per mantenir un statu quo tòxic, per sostenir un estat fallit.
16 
5 
