Fa just una setmana, els indicadors avançats del Banc de la Reserva Federal d’Atlanta assenyalaven que els Estats Units ja havien entrat en recessió. Malgrat no tractar-se encara de xifres oficials, aquests indicadors s’han mostrat en el passat prou acurats per a considerar-los fiables. Tanmateix, la notícia copsà la majoria dels experts, que pronosticaven una possible recessió per al 2023 a conseqüència de la progressiva pujada dels tipus d’interès del dòlar planificada per la Reserva Federal. Aquestes noves dades vindrien a demostrar que l’economia havia entrat en recessió abans que aquesta pujada tingués efecte. És a dir, fins i tot els escenaris més catastrofistes han pecat d’excés d’optimisme.
Aquesta nova errada dels experts té, com sempre, el seu origen en el pensament il·lusori que apliquen de forma circular per justificar els errors passats. Si la recessió es produïa al segon o tercer trimestre de 2023, el xoc provocat a l’economia mundial per Rússia amb la seva invasió d’Ucraïna hauria estat menor de l’estimat per Putin i, per tant, la seva estratègia era una mostra evident de falta de seny i capacitat de càlcul polític. Al contrari, si el caos produït pel nou escenari era suficient per tallar en sec les perspectives de creixement dels Estats Units, la invasió d’Ucraïna, malgrat ser un acte criminal de guerra reprovable, no era un disbarat ni una bogeria: era un acte immoral però racional des del càlcul egoista.
Tanmateix, els nostres experts optaren per caracteritzar Putin com un líder aïllat de la realitat amb deliris megalomaníacs que era, alhora, malvat i estúpid. Com és evident, pensar que el teu rival és malvat i estúpid és molt reconfortant, perquè lògicament tu deus ser bo i intel·ligent, però si es dona el cas que el teu enemic és malvat i intel·ligent i tu bo i idiota, la combinació és certament letal. A més a més, tots aquells que hem intentat exposar un discurs realista lluny de simplificacions maniquees hem sigut etiquetats de col·laboradors amb l’enemic i, com explicava recentment Jeffrey Sachs, silenciats dels principals mitjans de comunicació nord-americans. El resultat final de tants quilos i quilos de propaganda dels experts és que ens trobem ara a un atzucac amb menys temps del previst.
En primer lloc, les sancions ens han afeblit més a nosaltres que a Rússia. No hi ha signe de cap oposició interna a Putin, el bloqueig tecnològic no ha tingut cap efecte sobre la campanya militar i no els hem aïllat diplomàticament, sinó que hem creat un bloc antioccidental sino-rus que compren l’Índia i pretén liderar el sud global. Al nou escenari internacional, Turquia és un dels grans guanyadors per poder sotmetre els socis de l’OTAN a un xantatge permanent, mentre que Rússia, com ja ha explicat Kissinger, ha esdevingut un altre jugador clau, perquè si l’objectiu en última instància és contenir la Xina, és del tot necessari ser aliats dels russos, ja que, en cas contrari és del tot impossible aturar l’expansió econòmica xinesa. Per resumir, tot el que detallàrem fa quatre mesos en aquest periòdic que passaria, ha passat finalment.
En segon lloc, si el front diplomàtic i econòmic és un desastre, el militar tampoc és massa esperançador per a capgirar la situació. El paper matusser de l’exèrcit rus ha estat suficient per complir els seus objectius polítics, malgrat l’alt cost en vides: hi ha un corredor terrestre que connecta Crimea amb Rússia, hi ha un bloqueig econòmic del Mar Negre, grans parts del territori conquerit són ara un desert sense bosses de població i, per tant, són més fàcils de controlar i fortificar. Així mateix, l’economia d’Ucraïna està en parada tècnica i som els aliats qui hem de sostenir un país de més de quaranta milions d’habitants amb més de cinc milions de refugiats mentre ens dirigim a una recessió molt pitjor que la de 2008.
Per altra part, ara tenim molt menys temps. En el millor dels casos, l’actual situació serà sostenible fins a l’octubre i això dona un marge de poc més de tres mesos per infligir una derrota decisiva als russos. La contraofensiva ucraïnesa ha de ser capaç de posar en risc Crimea per forçar una negociació i, ara per ara, no tenen recursos suficients per fer-ho. L’ajuda militar s’ha d’incrementar fins al punt que, en la pràctica, es tractaria d’enviar tropes dels països de l’OTAN, perquè no hi ha temps per entrenar les unitats amb el volum d’armament que es necessita. És més, per molt que els nostres experts culpen els països europeus de complicitat amb l’enemic pel seu neguit a enviar armes, el problema real és que no n’hi ha als nostres arsenals. Les nostres possibilitats militars són molt més limitades del que ens pensem.
Per tant, tot recau sobre les esquenes dels Estats Units. Han d’incrementar i intensificar el seu esforç bèl·lic just quan la recessió ha trucat a la seva porta, quasi un any abans del previst, i al bell mig de la campanya electoral per escollir el Congrés. Tot i això, encara que ho feren, el problema de l’escalada nuclear continuaria sobre la taula, perquè una contraofensiva exitosa que posés en risc Sebastòpol tindrà com resposta russa l’ús d’armes nuclears tàctiques. És a dir, cap de les qüestions que aquesta guerra va plantejar fa mig any s’ha resolt, sinó que tots els problemes s’han agreujat i tècnicament i materialment. Avui dia és encara més difícil capgirar militarment l’escenari per forçar unes negociacions. Com explicàrem al principi de la guerra, una derrota militar, perfectament, es pot convertir en una victòria diplomàtica.
De fet, amb la nostra incapacitat per aïllar Rússia trobant punts de contacte amb la Xina, hem plantejat un escenari maximalista que no podrem complir, perquè hem volgut jugar un pols que no podíem guanyar. Buscant la victòria total, un possible resultat d’empat tècnic esdevindrà una derrota clamorosa en veure’ns obligats a fer cessions a l’octubre per facilitar l’inici de les converses de pau. L’escenari més probable serà oferir alleugerar part de les sancions com un gest de bona voluntat per reobrir el tràfic comercial al Mar Negre amb el propòsit de combatre les fams al Pròxim Orient. Si Putin ho acceptarà, no és fàcil de predir, però difícilment semblarà que nosaltres agafem la paella pel mànec.
La lliçó més important per aprendre és que els Estats Units i els seus principals aliats, l’anomenat G7, no dirigeixen pas el món, perquè la Xina és un jugador global impossible d’ignorar. L’estratègia d’utilitzar la guerra d’Ucraïna per aïllar diplomàticament la Xina, a més de contraproduent per als nostres interessos materials i extremadament arriscada per l’escalada de tensions militars que pot provocar arreu del món, s’ha demostrat del tot ineficient i ha servit per enfortir els vincles entre Rússia, la Xina i l’Índia, un triangle impossible feia un any. Era del tot una estratègia absurda perquè la Xina és el principal soci comercial d’uns 120 països, també d’Ucraïna, el segon creditor dels Estats Units i el primer internacionalment tant en nombres absoluts com relatius.
Sols des d’una ignorància supina pròxima a la idiòcia o des d’un supremacisme occidental essencialment racista es pot pretendre que aquesta situació és reversible mitjançant un brusc gir de la nostra política internacional en favor del proteccionisme i el militarisme. Els principals perjudicats d’una abrupta fi de l’actual model de globalització serem els Estats Units i la Unió Europea i, probablement, provocarem una cadena d’esdeveniments que accelerà el nostre declivi. No es poden prendre ara les decisions que no es prengueren fa trenta anys per canviar el nostre present. Es poden prendre ara decisions per canviar el nostre futur a trenta anys, però han de ser decisions a llarg termini, dirigides a satisfer interessos col·lectius i sense testosterona, les decisions que els occidentals no sabem prendre.
4 
1 
