La raça no és un concepte científic. El racisme, la ideologia que considera unes races intel·lectualment inferiors a altres, és una aberració. Fins i tot (sobretot) el que s’anomenava “racisme científic”. El racisme ha estat desacreditat i ningú amb seny diu de si mateix que sigui racista. Si de cas els irreductibles del “jo no soc racista, però…”.
Com és que hi ha veus de l’esquerra independentista catalana que acusen de racistes altres independentistes? Aquests es defensen dient que s’oposen a una religió i no pas a una raça. L’esquerra respon que això no és veritat i que l’oposició a la religió és un pretext per amagar l’oposició a la raça en nom de la identitat nacional; al fons, la raça. Hi ha un punt de raó en això, sobretot quan es tracta d’independentistes que aprofiten la lluita contra el fanatisme religiós per a carregar contra la immigració com amenaça a la identitat i la cultura. El vell racisme s’ha disfressat de culturalisme identitari.
Aquesta drecera de la cultura i la identitat explica l’eclosió de l’extrema dreta en Europa. El diumenge, a Itàlia; fa quinze dies, a Suècia. El cas més a prop és el de França, amb el Front Nacional que fa defensa tancada de la identitat cultural francesa, un discurs que té ressò a l’opinió pública sota la denominació de “l’excepció cultural” i ha arribat a la segona volta en les dues darreres eleccions presidencials.
I, com tot el que passa a França, tard o d’hora, passa a Catalunya, vet aquí un fenomen semblant al francès. Una reacció amb xics xenofòbics i una acusació de racisme a tota oposició a la interferència religiosa a la política; de qualsevol religió. Tanmateix, la comparació és prou injusta amb Catalunya. En primer lloc, és absurd oblidar doctrinàriament que França és un estat independent i Catalunya, no. Un estat pot controlar l’accés d’immigrants; un fragment d’estat, no. Ignorar la realitat pràctica a la que ens fiquem no és un bon criteri.
A França, els immigrants són set milions, comptant-hi 2,5 milions de naturalitzats; un 10% de la població. Gairebé la meitat, 47,5% són africans i, d’aquests, la tercera part són algerians, marroquins i tunisians, o sigui, un 1,6% de la població total. A Catalunya, els immigrants representen un 16% i, d’ells, gairebé 20%, marroquins; és a dir, 3,1% de la població total. Tampoc per fer escarafalls. L’impacte, però, és molt diferent. França és una societat monolingüe amb una forta cohesió interna. Catalunya, una societat bilingüe per imposició colonial, mitjançant els tribunals i una molt menys forta cohesió interna, amenaçada també per altres immigrants, llatinoamericans 4,2% de la població, que, per la coincidència lingüística suposen un risc major de minorització de la llengua. I sense comptar (perquè és impossible) l’afluència d’espanyols, avui minsa però antany grossa, que no es comptabilitzen com a immigració per raons legals.
La idea que els immigrants islàmics no s’han d’integrar perquè, diu el MHP Aragonès, ja són Catalunya és un desvergonyit esquer electoral i mostra una fabulosa capacitat de fabulació. Com si Catalunya fos Nova York, on pots fer la vida russa normal, sense integrar-t, si vius en Little Odessa o pots fer-la en xinés en Chinatown. Catalunya no pot permetre’s aquestes mostres de cosmopolitisme perquè no té garantit el seu projecte de construcció nacional ni la seva identitat. La seva és una lluita per la supervivència contra un estat que vol anorrear-la.
Es pot dir que tot això són especulacions i que un criteri realista ens obliga a gestionar curosament els recursos, tractar d’augmentar-los, en benefici de l’interès general, de millorar la vida de la gent, tot i sense perdre de vista el destí de la independència que assolirem quan els deus siguin servits i l’estat l’accepti de bon grau. Mentrestant hem de governar per a tothom (cosa òbviament impossible en una societat plural), amb criteris ecològics, feministes i pregonament democràtics. De difondre la doctrina s’encarreguen els mitjans de comunicació, aparells de propaganda al servei del govern republicà. Hem de ser l’exemple per a les altres comunitats autònomes de l’estat perquè, quan arribi el moment, se’ns reconegui la primacia que ens pertoca dins de la república confederal Ibèrica.
Correcte, però quina era la necessitat de dir-se independentistes?
44 
4 
