Dues impressions simples que ens arriben del Sudan. La primera és que diferents sectors de l’exèrcit s’estan barallant pel poder. En essència sí, la impressió és correcta. La segona estampa, com sol passar amb els conflictes africans, és que de sobte ha esclatat un sang i fetge en un país que estava tranquil. És lògica i natural la impressió que les batusses sorgeixen del no-res, perquè fins ara el que ens ha arribat del Sudan ha estat bàsicament no-res. Però aquesta és una falsa impressió, és clar, perquè la confrontació té arrels que es remunten al passat, i val la pena mirar d’entendre-ho.
La guerra civil que s’està larvat al país africà té un nom, el del general Hemedti. Aquest personatge incandescent és originari del Darfur, una regió de l’oest que durant molts anys ha viscut un llarg conflicte ètnic, religiós i econòmic amb el govern central. Doncs bé, Hemedti va ser un membre destacat de les milícies Janjaweed que el govern de Khartum, sota una dictadura islamista i culturalment àrab, va llençar contra els rebels del Darfur. Ell mateix provenia d’una minoria del Darfur, però que tradicionalment havia lluitat contra les ètnies majoritàries, bàsicament d’agricultors que no eren ni àrabs ni islàmiques. Ell es va convertir en el flagell castigador que els islamistes i centralistes armaven per reprimir i massacrar els pobles diferents.
Els Janjaweed de Hemetdi, després de cometre un munt d’excessos amb tota impunitat, van formar uns grups paramilitars anomenats Forces de Suport Ràpid (RSF) i es van especialitzar en tasques anti-avalots i en exportar mercenaris bregats a altres teatres bèl·lics. La seva importància va créixer a tot el territori del Sudan. Es van començar a coordinar amb l’exèrcit regular, i el 2019 es van confabular per fer fora la dictadura islamista d’Omar al-Bashir, que havia durat trenta anys llargs. Havien d’obrir el país a una democràcia parlamentària, i així va ser al principi, però l’experiment va ser fugaç. Al cap d’un parell d’anys, Hemetdi va unir forces amb el general Burhan, cap de l’exèrcit professional, i agafats del bracet van acabar amb les votacions i els partits polítics.
Els dos aliats no van trigar a disputar-se el poder entre ells. Hi havia una certa lluita generacional, perquè Hemetdi té 47 anys i Burhan 63. Però el que hi ha darrere del xoc actual, a partir dels conflictes antics que hem relatat més amunt, és una pugna pel poder entre els dos homes i els seus cossos armats. El més jove mai no ha acabat d’acceptar ser el número dos del més veterà, al·legant que havien d’actuar des de la igualtat de poders; i s’ha resistit a sotmetre les RSF a la disciplina i a la jerarquia militar. De fet, la integració a les files regulars acabaria amb la seva independència; la força de les RSF prové del seu finançament autònom, atès que controlen mines d’or i reben divises dels diversos països allà on operen.
El general Hemedti s’esforça a presentar-se com un líder carismàtic, modern i laic, davant l’establishment de sempre, els dinosaures autoritaris i islàmics de tota la vida. Ha llogat empreses de relacions públiques i lobbies per tal que li construeixin una imatge jove i reformista de cara a l’opinió pública, i sobretot de cara als mitjans occidentals. Veurem si l’esforç el compensa, perquè de moment ningú vol ni pot amagar la realitat dels fets. Posats a competir en ferocitat i despotisme, no està clar qui s’enduria la palma. Uns i altres tenen les mans tacades de sang, i no estan interessats a cedir força i tornar-se vulnerables. Potser això és el que els ha portat a aquesta topada entre Senyors de la guerra, una topada en què la població civil es veu impotent, i prova de quedar-se tancada a casa amb l’esperança que l’escabetxina entre militars es resolgui i tot s’acabi aviat.
1
4
