Que per a l’Estat espanyol els drets dels catalans estan supeditats a la unitat d’Espanya és una evidència. No cal que vingui ara la ministra de Defensa, Margarita Robles, a recordar-nos-ho. Porten fent-ho fa més de tres segles. Si avui dia no bombardegen Barcelona com recomanava Baldomero Espartero al segle XIX fer cada 50 anys és perquè no poden. Però per sobre dels nostres drets passen tots els estaments de l’Estat, siguin del color que siguin.
Si no, que l’hi diguin a Baltasar Garzón, que va ordenar una operació contra centenars d’activistes catalans la primavera del 1992 en què es va empresonar més de 45 independentistes perquè no resultessin un problema per al desenvolupament dels Jocs Olímpics. No sé com algun polític independentista encara pot tenir cara d’estar a favor d’uns Jocs Olímpics espanyols, però aquest és un altre tema que ja vaig tractar en aquest article.
Per això resulten lamentables aquestes reaccions fake outrage que veiem en els dirigents independentistes quan senten la ministra Robles dir que “¿qué tiene que hacer un Estado (…) cuando alguien vulnera la Constitución, cuando alguien declara la independencia, cuando alguien corta las vías públicas, realiza desórdenes públicos, cuando alguien está teniendo relaciones con dirigentes políticos de un país que está invadiendo Ucrania (…)?”, en resposta a l’espionatge de dirigents independentistes per part del CNI, com ha reconegut aquesta institució, pel que sembla sense ordre judicial.
Resulta patètic que polítics independentistes com Mireia Vehí, de la CUP, que ha piulat la resposta de Robles a la seva pregunta al Congrés espanyol, reaccionin amb aquesta falsa indignació perquè tots sabem que l’Estat actua així perquè vol i perquè pot. Perquè ni li importen els drets dels catalans ni li suposa cap problema passar-hi per sobre. Es carregaran la ministra? Es carregaran el director del CNI? Evidentment que no, però és que si ho fessin, encara que fessin dimitir el mateix president del govern com va dimitir Richard Nixon arran de l’escàndol Watergate, les conseqüències del qual van sacsejar els fonaments de les lleis electorals dels Estats Units, no tindria cap rellevància.
Perquè Espanya té soldats de sobres per reemplaçar les seves files d’anticatalans i còmplices que no mouran ni un sol dit contra ells, com Podemos. Perquè a diferència del que va passar als EUA, nosaltres som una minoria nacional oprimida, i per definició, les minories nacionals oprimides no importen.
De fet, un dels errors més grans de l’independentisme institucional ha estat parlar de judicialització del conflicte polític. Si realment es judicialitzés el conflicte, realment el tractaria en termes jurídics i s’acataria una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Però no ho faran, com ja ha demostrat en ocasions anteriors. Per tant, aquí no hi ha una judicialització, hi ha l’ús de la força, com hi era l’ús de la força en el bombardeig d’Espartero de 1842.
I la fan servir perquè volen, perquè poden i també perquè saben que per als líders independentistes els drets d’ells mateixos i de la població a la qual representen també valen molt poca cosa si poden continuar a sou d’Espanya. No ha saltat ni un sol pacte municipal amb els partits del 155, incloent-hi Podemos. Com si la política municipal hagués d’estar al marge del respecte als drets fonamentals. Han espiat advocats. Ad-vo-cats. I ni tan sols això els mereix una resposta política, que és l’única que pot marcar alguna diferència.
Tot demòcrata sap què ha de fer un Estat democràtic quan una minoria nacional s’autodetermina, com apuntava amb les seves paraules Margarita Robles. Ho accepta o proposa un referèndum pactat. Però Espanya no ho fa. Per tant, la pilota està a la nostra teulada, al contrari del que sostenen els partits del Procés.
Però no surten custodiats del Congrés cada dia per negar-se a parlar en català. No obliguen el “gobierno más progresista de la historia” a buscar els suports a VOX si cal, i fer que la Comissió Europea s’incomodi una mica encara que sigui. No fan boicot a qualsevol intent de pacificació del conflicte com els Jocs Olímpics. Sembla que els nostres drets, els de tots els ciutadans representats pels polítics espiats, no valen ni això. Es veu que no valen ni el sou d’un Rufián o un Puigneró de torn.
177 
21 
