Que l’Estat espanyol ha aconseguit la pau social que proporcionen les rendicions ho demostra que la Generalitat es plantegi celebrar uns jocs olímpics espanyols a Catalunya. Perquè més enllà dels arguments tècnics de pes contra els jocs, que comparteixo plenament (potser per vertebrar el territori podrien invertir en una xarxa de transports decent, se m’acut?) i que presenten perfectament esportistes com Kilian Jornet i Araceli Segarra en el seu manifest “Per un Pirineu viu, aturem els JJOO d’hivern”, és evident que hi ha arguments polítics de pes que també s’han de tenir en compte.
La celebració d’uns jocs olímpics al Pirineu només interessen l’Estat en la mesura de recuperar el discurs del qué bonito era todo mientras íbamos juntos de Barcelona 92, el pacte de sempre en què rebem diners i projecció a canvi de l’espanyolització. D’aquí que la Generalitat estigui disposada a anar de la mà del govern de l’Aragó, presidit per qui considera l’independentisme una “xacra” els líders polítics del qual s’han de podrir a la presó perquè no se’ls havia d’indultar, el socialista que bé podria ser de VOX Javier Lambán, per representar Espanya com a amfitriona dels jocs olímpics d’hivern de 2030.
El preu a pagar serà també el de sempre: el de la pacificació de l’independentisme. Ja ho va ser quan era minoritari, amb l’Operació Garzón, on es va detenir desenes d’independentistes amb falses acusacions, en una ràtzia marcada per les acusacions de tortura dels detinguts per part de la Guàrdia Civil. Perquè a cap país li agrada exhibir al món les seves febleses, com va demostrar el govern xinès amb la repressió al Tibet, tot i que el Dalai Lama assegurava que no perseguia la independència amb el seu boicot als Jocs Olímpics de 2008.
I en aquest vaixell hi trobem tant a Esquerra, en el seu afany de ser un soci preferent per al govern espanyol, com a Podem, que està disposat a canviar l’ecologisme per tornar a entonar l’Amigos para siempre, com a Junts, que és capaç de raonaments tan delirants com el que exhibeix Joan Canadell en un fil de Twitter, on assegura que cal creure (sí, creu-re) que el 2030 serem independents i que tot anirà tan com la seda que podrem tallar la cinta inaugural amb el govern espanyol, que és qui presenta la candidatura mitjançant el Comité Olímpico Español, amics de la vida. O amics per sempre.
Celebrar uns jocs olímpics, amb els precedents que tenim i amb 3.000 represaliats que no compten amb suport polític és un insult. Però l’oposició política, com veiem, és mínima. Només la CUP hi podria fer decantar la balança, com tants cops ha tingut l’oportunitat però pocs l’ha aprofitat, anant més enllà de l’ecologisme i l’anticapitalisme i apostant per l’eix transversal que representa l’independentisme, un 66% dels vots a la vegueria les darreres eleccions, abanderant un NO a uns nous jocs olímpics de la rendició, de la repressió, de fer davant del món com si aquí no hagués passat res. Un NO rotund a uns jocs olímpics espanyols a Catalunya. Només així poden guanyar una consulta a la població que la Generalitat no faria si no tinguessin coll avall la victòria.
1 
